INTEL·LIGÈNCIA vs ARROGÀNCIA

Un amic m'ha enviat aquest petit relat divertit. M'encanta quan veig gent capaç de fer front a l'estupidesa d'alguns amb enginy i ocurrències cratives. Ignoro si el relat és verídic o no, però això és igual. Com diuen a Itàlia, "si non é vero, é ben trobato!"

Un abarrotado vuelo de Virgin fue cancelado cuando un avión 767 de la compañía fue retirado por cuestiones de seguridad. Sólo una empleada de atención al cliente estaba intentado encontrar vuelos alternativos para todos los pasajeros.

De repente, un pasajero muy enojado se saltó la cola para ponerse delante del mostrador. Con un golpe depositó su billete en el mostrador y dijo: "Tengo que salir en el primer vuelo y tengo que ir en Primera".

La empleada le contestó: "Lo siento mucho, señor. Estaré encantada de ayudarle, pero antes tengo que ayudar a estos pasajeros, que estaban antes que usted; estoy segura de que lo solucionaremos".

El pasajero todavía más descontrolado le gritó: "¿Sabe usted quién soy?".

A lo que la empleada, sin pensárselo, cogió el micrófono de megafonía y anunció: "Atención por favor"( su voz se escuchó por toda la terminal), "Tenemos un pasajero en el mostrador número 14 que no sabe quién es. Si alguien lo sabe, y puede ayudarle, por favor preséntense en el mostrador 14".

Todos los otros pasajeros detrás de él se partían de la risa. El pasajero borde miró a la empleada y le dijo "Anda y que te jodan".

A lo que ella le contestó: "Lo siento señor, pero para eso también hay que hacer cola."

Missatge universal

No sé si queda algú al món que no hagi vist això. A Fecebook ha corregut com la pòlvora. Ahir vaig rebrer una missatge d'un infermer del Txad (Àfrica) perquè el vol passar a l'aula de formació que tenen muntada allà. Tinc missatges d'arreu del món parlant de pell de gallina i de llàgrimes als ulls.

Hi ha un missatge universal que és el de la lluita i l'esforç fins al final que no passa de moda. I no passa de moda malgrat lleis d'educació nefastes com la LOGSE que s'havia carregat el valor de l'esforç i del sacrifici i el valor del fracàs i de la frustració per madurar el caràcter i fer-nos més forts i ferms. La vida ens dóna dificultats i les dificultats són per superar-les i per créixer com a persones més fortes. La metàfora de la papallona que aconseguirà volar gràcies a l'esforç immens per sortir del capullo és una lliçó per no oblidar. Per fer el capullo no cal esforç. Com deia Antonio Ventura, "lo fácil es ser imbécil".

Ànims, ànims, ànims.

Matrimoni per a tota la vida?

El dia 20 de gener, el del meu quaranta-novè aniversari, vaig començar a llegir La casa del propòsit especial. El primer capítol m’ha encantat. El narrador és un vell que viu amb la pena de tenir la seva esposa Zoia moribunda a causa d’un càncer de còlon. L’estimació que li professa és extraordinària.

A la xerrada sobre matrimoni que vaig anar a fer a Vilafranca del Penedès el mateix dia 20 vaig llegir un fragment de la pàgina 21 on el narrador explica a la doctora de la seva dona què hi va a fer cada dia a la clínica: “No vinc pas aquí a fer amistats. Vinc exclusivament a veure la meva esposa, a veure la meva estimada Zoia, a seure a vora el seu llit, a agafar-li la mà entre les meves, a murmular-li a cau d’orella, a assegurar-me que sàpiga que no està sola.

Em quedo a l’hospital fins a les sis i llavors li faig un petó a la galta, li poso una mà a l’espatlla un moment, i prego en silenci per demanar que l’endemà quan torni la trobi viva.”.

Després de llegir això als matrimonis que m’escoltaven, vaig fer la pregunta: “Penseu que aquests dos han tingut molta sort a la vida?” Vaig respondre que per ami, això no era pas cosa de sort, que aquests dos ─com dirien alguns avui─ això s’ho havien currat tota la vida. Mil gestos insignificants d’amor, mil sacrificis, mil vegades de demanar perdó i mil més de perdonar, mil hores d’estar de costat i mil vegades de mirar en la mateixa direcció, mil llàgrimes vessades, mil entrebancs superats a duo, mil silencis per no ofendre, mil sorpreses inesperades, mil àpats amb allò que més li agrada, mil quilos de maquillatge, mil somriures i abraçades i mil paraules d’amor, senzilles i tendres, i mil vegades superades les ganes d’agafar la porta i marxar i mil mossegades de llengua i mil hores d’escalf dels cossos amants i mil aplaudiments nostres ara.

Ni sort ni llets. L’amor, quan arriba fins al final, no és perquè un ha trobat la mitja taronja ni res que se li assembli; és perquè un, un dia, va decidir, més amb el cap que amb el cor, que estimaria aquella persona fins que la mort els separés. Ho van decidir. Jo et vull estimar i per això em caso amb tu. Aquesta és la clau del matrimoni que dura. No és qüestió de sentimentalismes barats o superficials que van i vénen. El sentiment ve després, quan has estat generós i has estimat de debò. Aquesta és la proposta del matrimoni feliç per a tota la vida. Perdoneu, però algú ho havia de dir. Qui s’hi apunta?

Desconectar per a conectar

Sóc usuari de les noves tecnologies. Sense complexos. Les faig servir a la feina i al lleure. M'hi entretinc, hi perdo el temps i també les rentabilitzo professionalment. Em sembla que no pot ser d'altra manera. Vivim en aquest món i no en cap altre. Qui es posa de cul de forma sistemàtica i tancada a aquesta realitat, em sembla que s'equivoca.

ARA bé, no siguem il·lusos! No ens passem. Això són eines per fer les mateixes coses de sempre però d'una altra manera (potser més eficaç i ràpida). I això val tant per al que és bo com per al que no ho és. Ara tens les denigracions humanes més exacrables a un sol clic; i ara tens també a l'abast de la mà, fer una transferència per a una ONG o apuntar-te a un viatge solidari des del despatx de casa.

Més enllà d'aquestes obvietats massa repetides ja, em volia fixar en un mal més subtil que no acabem de valorar del tot i que va lligat també a un ús abusiu de les noves tecnologies: abans hi havia moments en què no podies desconnectar dels amics, la família o la nòvia. Moments en què eres ilocalitzable. Això tenia el seu punt negatiu, és clar, però tenia una punt d'exclusivitat que es va perdent. Aquest "perdona un moment" que ens diuen per atendre una trucada, no és sinó, "esperat un moment que hi ha algú més important que tu que m'entra per la línia 1". Clarament n'hem fet un gra massa. No hi ha entrevista de tutoria que no soni el mòbil. Sona a la taula de nadal, a mitja pel·lícula al cinema, i si no vigiles, pots tenir un fill xatajant al cotxe i no adonar-te'n que "no hi és" fins que no arribes a destí...

Ens hem passat, clarament. I no ens n'adonem. Educar avui no és elimnar la tele, Internet, la play o el que sigui, sinó ajudar a fer-ne un bon ús i crear les condicions perquè això sigui així.

Ens manca sentit comú i sentit de comunitat. Vivim envoltats, no aïllats. M'ha encantat aquest video que una meva filla m'ha enganxat al meu mur de facebook. Fa pensar.

PATXI

Us presento una persona increible. Em sento en deute amb en Patxi Rossinyol Estruch. Ha mort a Suïssa, el dia 5 de gener, amb 57 anys. Va ser algú molt important a la meva adolescència i a la de molts. Una persona d'una influència gairebé hipnòtica. El recordo sempre envoltat d'alumnes que l'admiraven i el seguien i l'escoltaven arreu on anava. Fou una d'aquelles persones que marquen positivament una vida en el moment en què aquesta és més tendra. Vàrem riure i jugar i cantar i plorar i patir i gaudir... tantes vegades.

Tenia una alegria encomanadissa. Era un líder, una ànima generosa, un esperit obert, alegre, esportista.

Ha conviscut durant molts mesos amb una cruel i despiatada malaltia que l'ha vençut, finalment. Durant aquest temps ens comunicàvem amb sms. Sempre feia broma. Quan li feien el tractament amb quimioteràpia, parlava de la "festa de la quimio". En una altre sms m'animava (ell a mi!!) dient "Cal guanyar aquesta batalla" o "em sembla que vaig millor". Finalment ha anat a millor perquè ara descansa en pau. Jo crec que el seu bon humor li venia de la seva fe i confiança en Déu. Tinc un amic al Cel. No en dubto.

Ell, però, no morirà mai, perquè és d'aquestes persones que van conquerir aquella tercera vida de la qual parlava Manrique: la vida del record que perdura mentre hi hagi algú que el faci present.

Trobaré a faltar el teu somriure i el teu consell i la teva amistat. Com t'enyoro, amic e amat!!!!!!!

La bellesa ens fa humans!

L'educació de la bellesa, de la sensibilitat estètica hauria de formar part ineludible dels curriculums que ensenyem als nostres alumnes. Després de veure aquest video m'he emocionat, se m'ha posat la pell de gallina. Som ens uns grans magatzems, cadascú va a la seva, amb pressa, consumint el que necessita, pot o vol... I de sobte, la màgia. Tothom es transforma. Canvien les cares, l'escenari comercial es transforma en un paradís de l'esperit que s'omple, que vessa de joia i d'humanitat. La bellesa del cant excels i sublim transforma els esperits inconnexos de mils de compradors en un sol esperit humà que s'eleva i gaudeix.

Qui no sàpiga emocionar-se amb la bellesa de la creació humana, de l'art, és un pobre. No podem permetre que els nostres alumnes siguin gent mediocre a qui només omple el viure d'un cap de setmana al següent, la satisfacció material, la darrera moda, la darrera novetat del mercat electrònic o textil. Cal enlairar l'esperit, sentir-se humanitzat pel poder de la bellesa sensible i immaterial. Oh, Verdi, oh, Bécquer, oh, Joan Maragall, que grans sou, que rics que ens feu. Gràcies a Déu per la vostra existència insubstituïble i imprescindible!

Caricatura?

Enviaré aquesta carta als diaris. A veure si me la publiquen.

El diumenge 7 vaig ser a Barcelona. Vaig anar a conèixer el Papa. El vaig sentir, escoltar, veure (tant com em va permetre la magnífica retrasnmissió de TV3)... En fi, que ara puc dir que a Benet XVI el "conec" una mica més de primera mà.

Em pregunto doncs d'on surt la caricatura que se'n fa a Polònia. Sóc artista i filòleg. Tant en unes arts (les plàstiques) com en les altres (les literàries) s'entén que una caricatura és una mena de retrat consistent a deformar o exagerar uns trets característics del model que imita, per tal de fer-ne burla o broma. Em pregunto, doncs, quin és el model d'on parteix la caricatura de Benet XVI que es presenta al programa Polònia? Jo, a Barcelona, vaig veure un home entrenyable, serè, culte, intel·lectual, políglota, amatent, considerat...

Com s'explica la caricatura polonesa? Allí el Papa és un ésser abjecte, histèric, curt (no parla bé ni la seva llengua), desconsiderat, estúpid...

Vull pensar que no en saben més. Sóc del Barça, però em sembla que el mateix li passa a d'altres personatges que ens fan riure, no perquè estan molt ben caricaturitzats, sinó perquè són del Madrid i amb el Madrid s'hi val tot.

Com amb el Sant Pare?

Parlem de comptes?

Benet XVI ve a Barcelona. Tanmateix, el gran protagonista d'aquest fet no és la figura del Papa, ni què ve a fer, a dir o visitar, ni per què, ni quan, ni com... Res de res. Aquí l'important de veritat és el que això ens costa als contribuents. Bé, el que costa, ja està. Perquè al final tant li fot qui ho paga. A Catalunya (és el que conec millor) els mitjans de comunicació s'han centrat fins fa no gaire en la vessant econòmica del viatge. No interessa la gent que el rebrà il·lusionada. Ni la gent que el rebrà amb un profund respecte. No. Aquí només hem parlat del que val tot plegat amb una dosi molt important d'hipocresia (o potser és estupidesa?). Hem llegit xifres diverses (des de 500.000 fins a 3 o 4 milions). La meva ingènua pregunta és: i si parlem de despeses, perquè no ho fem també d'ingressos? Perquè no es diu que la visita papal suposarà per a la ciutat de Barcelona uns ingressos d'uns 30 milions d'euros? (la font de la dada ve del propi ajuntament). Sí. senyors, sí: l'allotjament en hotels de la ciutat, els restaurants, les compres i el transport dels fidels suposaran ingressos de prop de 25 quilets. I se'n generaran més de quatre més amb la projecció de la imatge de Barcelona al món. I en aquest concepte no se'n generaran més perquè tenim un govern municipal tan curt de vista que es fa difícil no insultar-los. En comptes de potenciar la visita, encara que fos amb benficis lucratius o d'imatge, aquí ens hem dedicat a fer-nos els ofesos anti-catòlics, perquè queda més progre i més modern. Som gilipolles, en sèrio.

Un quadre especial

Aquest quadre ahir va ser despenjat de l'exposició i translladat a Berga. Un matrimoni l'ha adquirit i, com que viuen molt lluny, se l'han endut.

Aquest quadre va ser l'únic al qual vaig dedicar unes paraules en la presentació del passat dia 28.

Per què?

Perquè reflecteix un paisatge que realment no existeix. El vaig pintar sense cap model al davant. Vaig pintar el que sortia de la meva imaginació, de l'empordà interior. És l'Empordà que porto a dins.

Aquest quadre és una síntesi, un resum, una metàfora del meu paisatge interior. A mi sempre m'ha inspirat l'Empordà pel que transmet, no només pel que ofereix a la vista.

Empordà és paisatge de només dos components: cel i terra. La línia divisòria és clara i contundent, Ambdós es toquen en arribar a l'infinit. No abans.

Empordà és sobrietat, senzillesa i auteritat: el just valor de les coses, ni més ni menys.

Empordà és espiritualitat, la terra, l'home, que cerca el més enllà, el més lluny, sempre molt més lluny.

Aquest quadre és únic en aquest senti i em sap molt greu haver-lo venut. Bé, molt greu tampoc, no ens passem que prou bé que em vindran els calerons... No cal ser hipòcrites, tampoc. Vull dir que no m'hagués sapigut cap greu quedar-me'l. Qui l'ha comprat, però s'ha endut la meva explicació i confio que sàpiga valorar la peça. De fet sé que ho farà perquè m'ha demanat que li dediqui al seu fill, l'hereu de curta edat, que el perllongarà més enllà de l'avui i del demà. Espero!

Per què m'he fet de facebook? (II)

En el darrer post o entrada prometia una explicació de la segona raó que em va impulsar a fer-me usuari de facebook. És senzilla, també: volia entendre el mecanisme intern o, dit d'una altra manera, el model de negoci que hi ha al darrera. Aquestes són les meves conclusions:

Els negocis d'Internet tenen quelcom que els fa peculiars: es basen en la massa crítica (la quantitat d'usuaris). Vendre quelcom a 30 cèntims d'€ pot semblar una ridiculesa; però si aconsegueixes 1 milió de compradors, llavors has fet una fortuna. Però facebook, com qualsevol negoci d'aquest tipus, sap que si a la porta d'entrada de la web hi ha un preu, l'internauta "canvia de canal". Tot ha de ser aparentment gratuït. Quan tinc 4 milions de pàgines vistes a la setmana, llavors comença el negoci.

I com aconsegueixo aquest trànsit ingent d'internautes? Doncs de diverses maneres. Sintetitzant una mica: l'expansió d'usuaris ha de ser viral (com un virus de contagi). Es tracta d'una xarxa: amic d'un amic d'un amic, d'un amic... Per això ens animen a fer mil clics (invita a, sugiérele amigos, escríbele...). I per això el facebook té una literatura (manera de dir) molt determinada, molt propera a la realitat, aparentment, encara que no hi té gaire res a veure: un amic és una altra cosa molt diferent que un agregat al meu face. Si llegiu el post anterior veureu clarament quins sistemes tenen d'expansió d'usuaris.

Bé, tornem al que dèiem: si tot és gratuït, on està el negoci? Doncs, com quasi sempre, en el mercat publicitari. Suposo que som conscients de la quantitat d'informació que hem donat als senyors de facebook, no? Aniversari, adreça, estudis, aficions, amics, interessos... Ho saben tot: si estudies o no, si viatges i a on, si estàs enamorat, si surts, si treus bones notes, si tens diners, si depens dels pares, com vesteixes, quines idees religioses o filosòfiques i polítiques tens. Tenir tot això és tenir el poder econòmic. És una informació valuosíssima que val un dineral. Hi ha empreses que han nascut direccionades per facebook, és a dir, amb el target de client (la demanda) absolutament definida. Si fóssiu fabricants de raquetes de tennis, no voldrieu tenir una base de dades dels milions d'aficionats al tennis de tal regió? I si, a més, sabéssiu quan celebren l'aniversari aquests "tennistes"? Ara penseu que mireu de construir un club de tennis, però no teniu clar on construir-lo. No pagaríeu per saber les dades dels aficionats que hi ha al país? Quan val saber on viuen els aficionats al producte que jo vull vendre? Una milionada! Doncs aquí està el negoci: en convertir la informació en coneixement, en valor.

Sabia moltes d'aquestes coses, perquè conec d'aprop algun negoci internàutic que altre, però volia saber des de dins com funcionava. I em sembla que ho he aconseguit una mica.

Deixeu-me dir, en darrer lloc que no voldria que ningú veiés en aquests dos posts sobre facebook un atac desaforat. NO, de cap manera. Que ningú es posi a la defensiva! Només volia explicar perquès i de passada obrir ulls perquè sí que penso que hi ha molta ignorància i ingenuïtat al voltant d'aquest negoci. El tema de la privacitat no està resolt, per exemple, però és que, si el resolen, se'ls acaba el negoci. Un altre dia en parlarem d'això.

Per què m'he fet de facebook?

M'he fet de facebook (i he tingut el bloc desatès, cosa que lamento, perquè per expressar-se no hi ha res millor que el bloc).

En fi, per què m'he fet de facebook? Molt senzill. Dues raons: en aquest post explicaré la primera només (la segona, en el proper post). I és aquesta: volia veure (i sentir!!) en les meves pròpies carns el fenòmen. Em dedico amb cos i ànima a adolescents. Com podia jo romandre al marge d'aquest fenòmen de masses omnipresent en la vida de tants i tants. I puc dir que l'experiència ha estat molt positiva. He experimentat sentiments diversos en diverses ocasions. Certa timidesa al principi, cert pudor, diríem (per allò de l'exposició pública a la xarxa social). Certa inseguretat també (és segur això? Qui se n'està aprofitant del fenòmen?). També s'experimenta una mica d'autocomplaença o de vanitat (tinc tants amics!, no-sé-qui quiere ser tu amigo, o ha aceptado tu solicitud de amistad...). Una mica de manipulació, com ho diríem, d'incursió a casa teva: sugiérele amigos a este; invítale a ser tu amigo; mándale un mensaje que "hase mucho que no lo hases"; busca amigos; toni, prueba el buscador de amigos; fulanito te ha invitado; has eliminado este anuncio. ¿Por qué no te ha gustado? i dóna ganes de dir "A ti qué coño te importa", però no hi ha l'opció, és clar... En darrer lloc, ho confesso, també un sentiment de "pop en un garatge". Un què hi pintes tu aquí? No m'hi he sentit com a casa, diguéssim. I això perquè sóc conscient que essent pare i profe, se'm veu com acoplat.

L'experiment ha estat doncs un èxit per a mi. Ara haurem de veure què faig a partir d'ara amb el senyor Facebook. L'engego?

Una nit al Liceu

He anat al Liceu de Barcelona. No vull parlar aquí de l'obra que he anat a veure (El jugador, de Prokófiev) sinó de l'experiència en sí.

He experimentat quelcom que dic moltes vegades als alumnes i fills: no parlis del que no saps. No rebutgis d'entrada quelcom que pot ser bo pel sol fet de no entendre-ho o de no saber-ne res. Jo hi anava amb por, al Liceu, perquè anàvem a veure una obra totalment desconeguda, i a més, no en versió operística sinó de concert (cosa que hem pogut comprovar in situ perquè ni això sabíem). Això del teatre cantat no era quelcom que entrés a dins de les meves passions, realment. A la TV, per exemple, o a la ràdio, sentir la veu d'un tenor o d'una soprano... sobretot si cantaven quelcom no reconeixible per mi... en fi, canvi de sintonia o canal. I resulta que m'inviten a un palco del Liceu, la catedral del bell canto i en gaudeixo a base de bé. I és que no es pot dir que una cosa no val per a res si no s'ha fet l'esforç de fer un acostament respectuós i amb mentalitat oberta.

Hi hem estat quasi tres hores i ens han passat volant. Per què? Per la riquesa de la música en directe, pel portentós talent humà que crea semidivinament la bellesa, pel marc espectacular d'un Liceu que és una joia, per les ganes de passar-ho bé, per la incertesa de si ho entendrem bé tot plegat... I també, pel fet que una ex alumne meva -la Clàudia Schneider- del meu primer any de feina a Roses, era una de les cantants del 4t acte, Tot plegat ha fet que la nit fos màgica.

Reunión de bachilleres

No vull fer cap tractat sobre aquesta novel·la. Hi ha un amic que m'ho té prohibit. He decidit que comentaré algun aspecte que em cridi molt l'atenció. En el cas d'aquesta extraordinària novel·la (qui me la va aconsellar em va dir que era una lectura indefugible) es tracta d'un procés, d'una seccessió de fets que fan canviar radicalment una situació.

El jutge protagonista de Reunión de bachilleres farà un excercici de memòria per recordar els seus anys d'escola. En aquest flash back recorda Adler, un company de classe. Adler era un alumne brillant. Brillant acadèmicament i per tant gaudia de l'admiració de companys i de professors. Però un dia es gira la truita. El millor de la novel·la és la subtil manera com l'autor ens explica en poques pàgines (de la 80 a la 88) el procés que va de l'èxit social al menyspreu unànim.

La vida es texeix a base de detalls, (si no ho creieu, llegiu Momentos estelares de la humanidad). La diferència entre la veneració i l'odi cap a una persona a vegades depèn de detalls gairebé insignificants i sobretot subjectius. Un fet objectiu és percebut de forma radicalment oposada depenent de la intenció de la nostra mirada. Entre dir "aquest tiu és genial" o "aquest tiu és boig" hi ha poca distància. Tot depèn de qui ho diu i per què. Els fets són interpretats subjectivament i la nostra reacció no es produeix davant del fet en sí, sinó davant de la interpretació personal que en fem d'aquell fet.

Tots els professors hauríem d'estar molt i molt atents a aquests processos, que passen davant dels nostres nassos i ens són imperceptibles, tràgicament imperceptibles, a vegades.

¿Fue él?

Us aconsello amb seguretat aquesta lectura. Comença així: "En lo que a mí respecta, puedo decir que estoy segura de que él fue el asesino, aunque me falta la última prueba, la irrefutable." No us en penedireu.

Podria dir moltes coses d'aquest petit relat (74 pàgines). Em quedo amb una: m'ha captivat la capacitat d'Zweig de crear un personatge. Es tracta de l'insuportable Limpley. I en concret, ha escollit una caracterització molt original: Limpley és insuportable perquè porta a l'extrem l'exercici del que per altra banda no deixen de ser trets virtuosos. Allò dels clàssics de la justa mesura, o aquella altra expressió tan nostra de "les masses piquen" es fa patèticament evident en aquest personatge. La narradora diu, per exemple: "Jamás, antes de conocer a Limpley, habíamos visto nosotros, gente mayor, que virtudes tan justas como la bondad, la cordialidad, la franqueza y la afecuosidad, por culpa de un estridente exceso, pudieran llevarle a uno a la desesperación." Aquest tiu fa morir de riure, a vegades. O potser posa nerviós i tot.

Més: busca una estona que puguis llegir una hora i mitja sense interrupcions. No he comptat el temps que hi he tardat, potser és més, però és bo llegir-lo d'una sola tongada, perquè aquests relats d'Zweig són o semblen escrits així, sense aixecar la pluma del paper, com alguns dibuixos d'en Fita o de l'Isaac d'Aiguaviva.

I una darrera cosa: no vulguis endevinar el final. Deixa't sorprendre, si ets d'aquells en qui això és possible. T'ho passaràs millor.

Si, malgrat tot, no estàs disposat a llegir-lo, aquí tens un pdf amb les 11 primeres pàgines. Arriba just al moment que apareix Limpley:

http://www.acantilado.es/cont/catalogo/docsPot/Extracto_Fue_el.pdf

Com un miracle.

S'acaba el curs.

Bé, encara queda la recta final que és el tram que més costa fer, segons com es miri. La veritat és que a mi no és el que més em costa perquè estic tan content de veure que ja s'acaba, que no em costa tant el darrer esforç. No sé si és hora de fer balanç de la temporada. Tanmateix em fixo amb un esdeveniment que és injust passar per alt. Una setantena d'alumnes de 3r, 4t d'ESO i Batxillerat (15-18 anys) van fer la confirmació a la catedral de Girona, plena a vessar, el dia 9 de maig. La cerimònia va durar cap a dues hores. Aquells nanos se sentien tan bé allà a dins que se'ls va fer curta. La litúrgia, quan s'ha sapigut i pogut explicar prèviament, juga un paper fabulós. Tot té un sentit, en tot moment un sap on és i a on va. Que difícil és això a la vida, i més quan s'és adolescent. Se'ls veia cufois, imbuits de l'Esperit que els omplia per dins i els feia resplandir. Ja sé que semblo molt cursi o sentimental, però ho trobo emocionant. Un dels dies previs a aquest acte vaig dir a classe (comentant uns versos de Machado: "Caminante son tus huellas el camino y nada más") que em semblava preciós que Bell-lloc els hagués donat la possibilitat de fer el camí que havien decidit fer. Que els veia com a homes lliures que sabien decidir en aquell moment el que els convenia. I que eren més lliures que els de l'Institut del costat perquè ells havien pogut decidir si sí o si no. I que consti que n'hi ha molts que no. No podrien dir el mateix els seus veïns a qui mai ningú els hauria parlat d'aquestes bestieses tan políticament incorrectes. Setanta nanos havien decidit amb total llibertat, que continuaven essent cristians, que ara que podien, decidien que tiraven pel dret.

Com un miracle.

Què té aquesta novel·la?

Què té que la fa tan especial? Com és que ha venut milions d'exemplars? Em sembla que és una història sentimental que retrata un món interior, el de l'adolescent, revolucionat pel cataclisme de l'edat, amb gran riquesa de detalls i precisió. En Leo, el protagonista, és un personatge rodó, que evoluciona al llarg de la novel·la. Està molt ben traçat i construït. Quant al vocabulari i la qualitat literària, no està gens malament, però m'hi sobra molta paraulota, encara s'hi comprèn: és un retrat. Però no el puc posar de lectura obligada a l'ESO. Està ple de pensament adolescent esbojarrat (el narrador és el protagonista), però tot plegat et porta a port. I no hi ha moralina sinó pensament positiu que està molt ben dosificat i ben contextualitzat ("viene a cuento", vaja).

Sembla impertinent al principi, improcedent a vegades, i al final resulta que et fa pensar. Baixes el cap i dius: quantes coses per aprendre!

La recomano vivament i entusiàstica a tots els qui enteneu un cor enamorat. Però enamorat de veritat, eh? Aquest protagonista està boig per la Beatrice. Però no tant boig com per no saber distingir el desig de l'amor. Aquest nano va notant el canvi que es produeix al seu interior, va notant que la vida és una mestra i cal estar atent a la lliçó.

De veritat, no us en panedireu de llegir aquesta novel·la. Només un consell: no dictis sentència abans d'hora, no pleguis pensant que és una novel·la d'amor juvenil o d'estudiants d'institut com tantes... No et defraudarà. Si ets pare o mare, és d'aquelles de llegir i comentar. Si ets fill o filla, fliparàs.

Bravo, Txeik!!

Només volia aconsellar-vos que llegiu el post que en Txema ha fet sobre la temporada del Barça des d'una perspectiva d'un educador. http://soma.bloc.cat/post/17590/294061

A mi, aquesta lliga del Barça m'ha fet molta il·lusió. Haig de reconèixer que m'ha encantat que, en guanyar-la, el Madrid se'n quedés sense. Sí. Però també m'ha fet especial il·lusió per la forma com s'ha guanyat, perquè s'ha fet segons un model molt concret: elegància, lluita, esforç, respecte, constància, sacrifici, treball en equip, humilitat i respecte als altres, magnanimitat, honestedat...

L'estil Mourinho (ese portugués .... .... ..!) també podria ser que arribés a fer un triplet. Això fa més gran al Barça de Guardiola (no d'en lapoorta, que té un altre estil, si us plau!!) De fet no és normal que triomfi el bé com ho ha fet aquest any i l'any passat. En Figo ha dit que el Mourinho (ese portugués!) encarna molt bé els valors madridistes. quina gran veritat noi! Jo també ho penso. Són "tal para cual". Vine, vine, Mourinho, portuguesset, que ens mantindràs les ganes de menjar-nos els títols i posaràs de relleu la manera de fer del gran Pep Guardiola.

El gran mundo de David Malouf

Aquest em va caure a les mans com a regal-detall per una conferència que vaig donar. L'he acabat de llegir avui.

És una novel·la d'aquelles que et fan sentir petit, misèria, poca cosa. Però té una qualitat literària extraordinària. No l'estic, tanmateix, recomanant indiscriminadament, ni molt menys. No em sembla una obra que hagi d'agradar a molta gent.

Parla de la història de dos amics australians, Vic i Digger, que es coneixen en un camp de presoners japonès, a la 2a guerra mundial. La novel·la retrata les dues vides abans, durant i després dels fets del camp de presoners a Malasia

És una novel·la on constantment em passava que pensava: "això és tan bo, tant profund, que ho hauria de tornar a llegir".

Aquesta és una novel·la de personatges, de personatges construïts amb mestria isuperable, amb una capacitat d'aprofundir en els més lleus i aparentment insignificants detalls del caràcter o dels sentiments de les persones que sorprèn, vertaderament.

Una novel·la que ve a dir que la família, per bé i per mal (en aquesta novel·la sobretot per mal) marca la vida de les persones. Marca, no determina. Marca més que una guerra despiatada amb les seves mil experiències destructives.

El gran mundo és una novel·la enorme, però per això una mica aclaparadora. La càrrega de negativitat que presenta la vida és forta. Potser la qualitat literària ho compensa, però. Només la recomanaria a lectors de més de 25 llibres per any.

La playa de los ahogados

Voleu llegir una novel·la entretinguda fins la darrera pàgina? No té complicacions, és de molt bon llegir. És de gènere policíac. Es tracta del segon cas de l'inspector Leo Caldas.

Està ben construïda, no té cap element inversemblant, està neta (absència total de sortides de mare), té certes dosis d’humor (en el personatge de l’ajudant aragonès). En el procés de la investigació no et t'hi pots perdre perquè té la virtut d'anar fent recopil·lació de les dades trobades sense fer-se mai carregós, té un final més que correcte, i és entranyable (això és més subjectiu, ho reconec), per la pintura extraordinària que fa del caràcter o manera de ser gallega. Què més vols? M’ho he passat molt bé llegint-la. Es diu La playa de los ahogados de Domingo Villar. Si voleu, en trobareu fins i tot un video a http://www.parasaber.com/ocio/libros/ficcion/novela/novela-negra-policiaca/video/playa-ahogados-domingo-villar/29677/

Pederastia escandalosa

Esgarrifa, sorprèn i indisposa tot aquest escàndol de la pederàstia a dins l'Església. Com pot ser?, em pregunto, que passin aquestes coses? En un primer moment un experimenta una confusió interior, una mena de desencís sinuós que no porta enlloc.

No m'he quedat aquí, però. Convé llegir i fer bé la tria perquè ens hi podríem fer mal.

Jo he trobat un article que escriu un capellà jove, Roger J. Landry, americà de Massachusetts. Us el recomano, però per als qui vulguin anar pel dret, a continuació en faig una versió personal.

No es pot jutjar una doctrina o un pensament pel comportament d'aquells qui no la viuen, sinó per aquells que la segueixen fidelment. Fer-ho, seria com dir que la doctrina de Jesús era un desastre perquè Judes va acabar penjat. Això que ha passat, i potser passa, és terrible, però no invalida res. La primitiva Església va tirar endavant perquè va mirar els altres onze apòstols i no tant el que havia fet l'Iscariot.

Per altra banda, això, dissortadament, no és nou. Ni de bon tros és el pitjor que ha passat mai. Alenxandre VI, un Papa, va tenir nou fills amb sis concubines diferents. No entenc com Déu permeté que algú així dos el seu vicari a la terra, ni puc ni imaginar-me un merder similar amb cap Papa dels que he conegut. Per què no es va enfonsar tot plegat? Doncs perquè no és cosa nostra ni enfonsar ni mantenir dempeus l'Església. S'explica al respecte, que una vegada Napoleó li dieia al cardenal Consavi que destruiria la seva església. "No ho crec pas", li contestà Consavi. Napoleó insistí des del seu metre i mig d'alçada: "Je destruirai votre eglise!!" El cardenal replicà, m'imagino que amb un somriure sorneguer: " No, ho crec pas; ni nosaltres mateixos no hem pogut..."

No hi haurà naufragi institucional. Crist no ho permetria. Ell és viu a dins la barca. Però si no vigilem, podríem caure en un naufragi o suïcidi espiritual particular. No podem permetre que la immoralitat escandalosa d'alguns (o de molts. m'és igual) ens faci defallir. Molts aprofitaran aquest merder per justificar-se. Aquest escàndol serà un enorme penjador on hi penjaran les seves excuses per justificar el seu apartament de l'Església. Molts s'ompliran la boca de frases roïnes: "Ja t'ho deia jo", "Ja ho sabia que tots eren una colla de...". "No hi ha un pam de net. Doneu-me una raó per seguir endavant", pensaran d'altres.

Doncs a mi em sembla que ara és un moment extraordinari per fer un pas endavant i agafar-se tot això com un repte. Potser ens podria fer veure que som uns catòlics molt mediocres o una mica mesquins. Són temps durs per als catòlics i en particular per als capellans, que se n'han de sentir de tots colors. Bé, i què? Doncs amb més motiu cal tirar de coherència i serrar les dents i nedar contracorrent.

Ens necessiten. Som-hi!

Recomano també aquest article de l'Antoni Puigvert, que posa les coses al seu lloc: http://www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/20100329/53899161078/espinas-de-semana-santa-iglesia-ratzinger-europa-vaticano-rojo-joseph-ratzinger-pablo-ii-cristo-papa.html#coment