Matrimoni per a tota la vida?

El dia 20 de gener, el del meu quaranta-novè aniversari, vaig començar a llegir La casa del propòsit especial. El primer capítol m’ha encantat. El narrador és un vell que viu amb la pena de tenir la seva esposa Zoia moribunda a causa d’un càncer de còlon. L’estimació que li professa és extraordinària.

A la xerrada sobre matrimoni que vaig anar a fer a Vilafranca del Penedès el mateix dia 20 vaig llegir un fragment de la pàgina 21 on el narrador explica a la doctora de la seva dona què hi va a fer cada dia a la clínica: “No vinc pas aquí a fer amistats. Vinc exclusivament a veure la meva esposa, a veure la meva estimada Zoia, a seure a vora el seu llit, a agafar-li la mà entre les meves, a murmular-li a cau d’orella, a assegurar-me que sàpiga que no està sola.

Em quedo a l’hospital fins a les sis i llavors li faig un petó a la galta, li poso una mà a l’espatlla un moment, i prego en silenci per demanar que l’endemà quan torni la trobi viva.”.

Després de llegir això als matrimonis que m’escoltaven, vaig fer la pregunta: “Penseu que aquests dos han tingut molta sort a la vida?” Vaig respondre que per ami, això no era pas cosa de sort, que aquests dos ─com dirien alguns avui─ això s’ho havien currat tota la vida. Mil gestos insignificants d’amor, mil sacrificis, mil vegades de demanar perdó i mil més de perdonar, mil hores d’estar de costat i mil vegades de mirar en la mateixa direcció, mil llàgrimes vessades, mil entrebancs superats a duo, mil silencis per no ofendre, mil sorpreses inesperades, mil àpats amb allò que més li agrada, mil quilos de maquillatge, mil somriures i abraçades i mil paraules d’amor, senzilles i tendres, i mil vegades superades les ganes d’agafar la porta i marxar i mil mossegades de llengua i mil hores d’escalf dels cossos amants i mil aplaudiments nostres ara.

Ni sort ni llets. L’amor, quan arriba fins al final, no és perquè un ha trobat la mitja taronja ni res que se li assembli; és perquè un, un dia, va decidir, més amb el cap que amb el cor, que estimaria aquella persona fins que la mort els separés. Ho van decidir. Jo et vull estimar i per això em caso amb tu. Aquesta és la clau del matrimoni que dura. No és qüestió de sentimentalismes barats o superficials que van i vénen. El sentiment ve després, quan has estat generós i has estimat de debò. Aquesta és la proposta del matrimoni feliç per a tota la vida. Perdoneu, però algú ho havia de dir. Qui s’hi apunta?

Desconectar per a conectar

Sóc usuari de les noves tecnologies. Sense complexos. Les faig servir a la feina i al lleure. M'hi entretinc, hi perdo el temps i també les rentabilitzo professionalment. Em sembla que no pot ser d'altra manera. Vivim en aquest món i no en cap altre. Qui es posa de cul de forma sistemàtica i tancada a aquesta realitat, em sembla que s'equivoca.

ARA bé, no siguem il·lusos! No ens passem. Això són eines per fer les mateixes coses de sempre però d'una altra manera (potser més eficaç i ràpida). I això val tant per al que és bo com per al que no ho és. Ara tens les denigracions humanes més exacrables a un sol clic; i ara tens també a l'abast de la mà, fer una transferència per a una ONG o apuntar-te a un viatge solidari des del despatx de casa.

Més enllà d'aquestes obvietats massa repetides ja, em volia fixar en un mal més subtil que no acabem de valorar del tot i que va lligat també a un ús abusiu de les noves tecnologies: abans hi havia moments en què no podies desconnectar dels amics, la família o la nòvia. Moments en què eres ilocalitzable. Això tenia el seu punt negatiu, és clar, però tenia una punt d'exclusivitat que es va perdent. Aquest "perdona un moment" que ens diuen per atendre una trucada, no és sinó, "esperat un moment que hi ha algú més important que tu que m'entra per la línia 1". Clarament n'hem fet un gra massa. No hi ha entrevista de tutoria que no soni el mòbil. Sona a la taula de nadal, a mitja pel·lícula al cinema, i si no vigiles, pots tenir un fill xatajant al cotxe i no adonar-te'n que "no hi és" fins que no arribes a destí...

Ens hem passat, clarament. I no ens n'adonem. Educar avui no és elimnar la tele, Internet, la play o el que sigui, sinó ajudar a fer-ne un bon ús i crear les condicions perquè això sigui així.

Ens manca sentit comú i sentit de comunitat. Vivim envoltats, no aïllats. M'ha encantat aquest video que una meva filla m'ha enganxat al meu mur de facebook. Fa pensar.

PATXI

Us presento una persona increible. Em sento en deute amb en Patxi Rossinyol Estruch. Ha mort a Suïssa, el dia 5 de gener, amb 57 anys. Va ser algú molt important a la meva adolescència i a la de molts. Una persona d'una influència gairebé hipnòtica. El recordo sempre envoltat d'alumnes que l'admiraven i el seguien i l'escoltaven arreu on anava. Fou una d'aquelles persones que marquen positivament una vida en el moment en què aquesta és més tendra. Vàrem riure i jugar i cantar i plorar i patir i gaudir... tantes vegades.

Tenia una alegria encomanadissa. Era un líder, una ànima generosa, un esperit obert, alegre, esportista.

Ha conviscut durant molts mesos amb una cruel i despiatada malaltia que l'ha vençut, finalment. Durant aquest temps ens comunicàvem amb sms. Sempre feia broma. Quan li feien el tractament amb quimioteràpia, parlava de la "festa de la quimio". En una altre sms m'animava (ell a mi!!) dient "Cal guanyar aquesta batalla" o "em sembla que vaig millor". Finalment ha anat a millor perquè ara descansa en pau. Jo crec que el seu bon humor li venia de la seva fe i confiança en Déu. Tinc un amic al Cel. No en dubto.

Ell, però, no morirà mai, perquè és d'aquestes persones que van conquerir aquella tercera vida de la qual parlava Manrique: la vida del record que perdura mentre hi hagi algú que el faci present.

Trobaré a faltar el teu somriure i el teu consell i la teva amistat. Com t'enyoro, amic e amat!!!!!!!