Només us copio algunes frases de la contracoberta: "si algú s'ha preguntat què feien els alemanys del carrer mentre Hitler era al poder, aquest és el seu llibre."
Qualificada per Primo Levi com "el millor llibre que s'hagi escrit mai sobre la resistència antinazi a Alemanya" és una potentíssima novel·la, una lliçó d'amor i de decència. Un llibre que val per sempre.
I ara una mica de contrapès: és molt dura. Durant moltes pàgines no trobes ni un pam de net, ni una espurna de dignitat humana. Alguns personatges estan retratats ratllant la caricatura i es fan particularment odiosos.
Tanmateix és un cant precisament a la decència d'alguns alemanys en circumstàncies terribles. Alguns herois que no van perdre mai el sentit de la dignitat humana, si bé no sempre van saber sustentar-la en l'únic fonament incontestable: som fills de Déu, noi.
No sé si heu llegit "La Contra" de La Vanguardia del dissabte 3 de setembre de 2011. No és que digui res molt nou, és que ho diu amb seguretat i ho diu algú que no és dels qui ho diem sempre. I aquesta és sempre una bona manera d'entrar.
Francisco Kovacs
Per si no podeu llegir-la, us en faig un resum.
1. Educar vol dir tres coses: a) envoltar el nen d'un ambient que possibiliti l'exercici de totes les seves potencialitats; b) envoltar-lo d'afecte i c) donar-li models de conducta que pugui imitar.
2. Aquests models han de transmetre valors com: rigor, la disciplina, la meritocràcia, la justícia.
3. Deixar que el nen s'eduqui espontàniament, que broti com un enciam, o sigui, l'educació no intervencionista no és educació, és agricultura. El salvatge feliç no existeix.
4. Cal dotar al nen de criteri propi per tal que s'enfronti al món sense desanimar-se ni abjurar dels principis que ha rebut. Això es fa donant-li informació, formació i exemple.
5. Deixem-nos d'experiments pedagògics tipus Logse, i tornem al que està contrastat i funciona:
5.1. Agrupar els nens per nivells i no per edat biològica (què hi fan en cursos diferents un nen nascut el 31 de desembre i un que ho va fer l'endemà?)
5.2. Establir sistemes de premi i càstig. Així és com funciona el nostre cervell.
5.3. Aprendre a competir vol dir no abusar de les meves victòries ni enfonsar-me amb les meves derrotes.
5.4. Educar en l'esforç: si el nen aprèn a abjurar de l'esforç el converteixes en un gandul, i, a més, l'inutilitzes per prendre decisions que comportin sacrifici. Només serà capaç de fer el que li resulti fàcil.
6. Les quotes de llibertat no es guanyen per raó del pas del temps o del creixement biològic sinó per la demostració que ets digne d'aquesta llibertat que se't dóna.
Sóc partidari de l'ús del català en el bloc i arreu, perquè és la meva llengua materna i la meva pàtria, com deia aquell. Però també cal que sigui sensible a la gent que, per sort, em visita. Mirant les estadístiques, he vist que darrerament tinc entrades de llocs diversos. Per això afegeixo, al començament d'aquest bloc, la possibilitat de traduir-lo al castellà i a més llengües. Una gentilesa de Google. Gràcies a tots.
Reyes Calderón és, decididament, una autora amena i intel·ligent. Ha construït una novel·la policíaca realment original. M’ho he passat molt i molt bé amb aquesta lectura i us la recomano si voleu passar una estona de lectura sense més preocupacions que descansar d’altres lectures potser més profundes. La protagonista, la jutgessa Lola MacHor, té la virtut de ser un personatge molt real, molt proper, amb una vida molt i molt semblant a la nostra: no té una intel·ligència prodigiosa ni descobreix les coses totes de cop i al final i per art d’encanteri i sense massa explicacions. No, la Lola podria ser una amiga de la família que fins i tot a vegades necessita ajuda i consell. I en aquesta novel·la es dóna el cas que a més de la trama principal, la policíaca, hi ha una trama paral·lela molt treballada, que és la vida problemàtica de la jutgessa (la seva vida privada, diguéssim, i les seves neures personals).
Val bastant la pena. I, si us agrada, llavors podeu provar amb les seves primeres dues novel·les: Los asesinatos del múmero primo i El informe Canaima. O fins i tot, començar per la primera i anar fent...
Fa dos dies que he tornat de Madrid i el meu cap encara bull d’imatges i sensacions. No faré grans reflexions, però sí que voldria explicar-vos les imatges que m’han commogut. Puc dir que estic impactat.
Jo anava a Madrid amb mandra. Volia i no volia. Pensava en les incomoditats que m’esperaven... Quan vaig veure l’ambient del “Girona acull”, em vaig adonar que la JMJ seria quelcom maco de veritat. Al viatge d’anada, el dia 18, vaig dir a un amic que jo hi anava a carregar piles. El meu dipòsit era ja a la reserva. I per què vinc impactat? Doncs perquè he vist coses que m'han commogut, coses que des de la nostra Girona aimada no es veuen.
Vull resumir el que he vist en 7 imatges:
HE VIST un mar de gent. Quan anàvem a Cuatro Vientos el dia 20, a l’acte de la vigília i adoració, teníem por de no poder entrar. Resseguíem un mur que voreja l’aeròdrom i en un moment determinat, l’alçada d’aquest mur se’ns va fer accessible amb un salt. Vaig enfilar-m’hi per veure l’interior del magna recinte. Amb força de braços m’hi vaig aguantar uns segons. En veure l’espectacle se’m va posar un nus a la gola, vaig tenir ganes de plorar en contemplar aquella immensitat de gent reunida per escoltar un vellet de 84 anys que venia a dir-nos que ens poséssim les piles d’una santa (mai millor dit) vegada. Aquella imatge em va fer dir i pensar amb total sinceritat, que només per aquells instants ja havia valgut la pena fer 700 km.
HE VIST gent plorant mentre es confessava. Recordo una noia que escoltava el seu confessor amarada de llàgrimes als ulls, però feliç de sentir el que li deia un capellà d’edat avançada que, dret al mig del camí, aguantant 40º de temperatura, li deia paraules plenes de consol. A l’avinguda del perdó, al Parc del Retiro, dues hores més tard de l’hora oficial de clausurar l’espai destinat als confessionaris, hi havia cues de gent per confessar-se i capellans que feien tard al següent acte, però que eren incapaços de deixar aquella gent sense atendre. La policia estava desesperada perquè no sabia com acabar. Tinc una foto on es veuen fins a 6 capellans confessant, a sota un arbre, asseguts a un banc, en un raconet... Quan un va quedar lliure m’hi vaig atansar i li vaig dir: això que fan vostès és fabulós... Se’m va fer un nus al coll i no vaig poder continuar. Li volia dir el bé que ens feien amb aquella seva generositat. Ell em va mirar commogut i em va dir “muchas gracias”.
HE VIST i escoltat el silenci d’un milió i mig de persones. Això és difícil d’expressar amb paraules si no s’hi és. He sentit parlar del silenci del desert o del fons del mar, però el silenci que fa una multitud adorant el Santíssim et posa en estat de xoc. No hi ha res semblant. Penses, Déu meu, quina misèria la meva. Jo em girava a tots costats per veure l’espectacle. També tancava els ulls per “veure-ho” amb el cor. Érem a Cuatro Vientos, amb negra nit, després de rebre un ruixat huracanat que ens havia deixat xops. Res ens importava que no fos adorar Déu sagramentat.
HE VIST un esquadró de la policia nacional, en formació, a qui se’ls escapava el somriure i l’orgull perquè de tornada de Cibeles, on havíem anar a rebre el Sant Pare el primer dia, el 18, ens els vàrem creuar (ells tocaven ja a retirada després de la feina feta) i espontàniament els vàrem aplaudir en senyal d’agraïment per la feina que feien, la seguretat que ens donaven en aquelles circumstàncies d’aglomeració de tantíssima gent.
HE VIST centenars de joves ballant alhora, amb una alegria encomanadissa, el Waka Waka de la Shakira al so dels potentíssims altaveus de Recoletos mentre esperaven (faltaven més de 2h) la celebració del Via Crucis. Joves eufòrics, sans, alegres, joves del nostre temps que no necessiten la droga ni altres estupideses per sentir-se plens. Gent que té una força descomunal perquè sap ser catòlic en un món difícil o complicat. Gent a qui el Sant Pare va demanar que estudiés la doctrina “més que els vostres pares” perquè els havia tocat una societat plena d’entrebancs. Que Déu els ajudi.
HE VIST un oceà de sacs de dormir durant tota la nit a Cuatro Vientos, de gent que dormia i d’altra que volia però no podia i callava o la feia petar... o resava. Semblava un camp de refugiats de l’ACNUR. Però de refugiats que no necessiten més refugi que el de la fe, de refugiats que s’hi trobaven a gust. Entre aquests sacs, hi he vist monges que hi van passar la nit en blanc perquè la pluja els havia malmès els quatre cartrons que els havien de fer de llit. A quarts de cinc de la matinada vaig obrir un ull i vaig poder veure com aquelles monges pregaven en silenci, assegudes a terra o dretes, immòbils, com tòtems de Déu que il·luminaven la nit, o, si més no, la meva ànima.
HE VIST un Papa joiós de la joventut que l’estima. Sí, l’estima. Sense embuts, sense complexos. Descaradament. A Madrid el que cridava molt l’atenció era l’ostentació de catolicisme que es feia. Som cristians, sí, però catòlics. Gent que estima l’Església Una, i que no la posa en dubte ni qüestiona contínuament. Sentir-se acaronat, recolzat i empès per tanta gent ajuda molt a agafar-se les coses d’una altra manera.
Ja es veu que no estic gaire inspirat darrerament. Sort que alguns amics meus sí que ho estan. Us copio el darrer article de l'Ángel Esteban al diari Granada Hoy.
Cara y cruz
Contraste y paradoja son el latiguillo de mi conciencia. El domingo entraba en una iglesia de Marbella y un pobre con una pinta regular se dirigió a mí casi gritando, muerto de risa: “Peaso de camiseta que ta esháo, colega”. Yo llevaba un atuendo medio playero, de color azul, con unas letras rojas y amarillas en la parte delantera que decían: “¿Por qué no te callas?”, recordando la frase más famosa del rey desde el 23-F a nuestros días. Al salir de la Misa el mismo pobre dijo lo mismo, no sé si porque de verdad pensaba que era una camiseta original o porque deseaba mover mi ánimo para echarle unas monedas. Desde luego, esa estrategia es mucho más convincente que la del manido “dame argo”, tan típico en nuestras alturas serranas. Al llegar a casa, vi en la televisión la noticia de la muerte de Amy Winehouse, un cuerpo de 27 años de tormentos. “Casa del vino” sería la traducción del apellido, como un símbolo maldito, telúrico y genético, de una existencia dedicada al alcohol, la droga y el exceso. “Los genios no deben morir”, cantaba a Dalí Ana Torroja, y es verdad: el mundo necesita a esos seres gigantes, provistos de alas, para que nuestra rutina mordedora se convierta en ganas de vivir. Pero ellos se llevan mal con su existencia y con la nuestra. El bochornoso espectáculo de los dos últimos conciertos de Amy, en Vigo y en Belgrado, dando tumbos, con cara de despojada, desafinando, en medio de las iras de los fans, es el telón de fondo de un enigma en el que conviven nombres y apellidos memorables: Alejandra Pizarnik, Janis Joplin, Freddy Mercury, Jim Morrison, Kurt Cobain, James Dean, Bob Marley, Marilyn Monroe, etc.
Hay un poema de un autor cubano que se titula “Felices los normales”, que termina vapuleando a esa gran mayoría de clones corrientes y anodinos, para que “den paso a los que hacen los mundos y los sueños, las ilusiones, las sinfonías, las palabras que nos desbaratan y nos construyen, los más borrachos que sus padres y más delincuentes que sus hijos y más devorados por amores calcinantes”. Curiosa paradoja: aquellos que tienen las llaves de lo desconocido, la fama, el dinero y a veces hasta la belleza, son habitualmente unos desgraciados, quizá porque no son de este mundo. Sin embargo, los normales, y hasta algunos pobres que piden dinero en las puertas de las iglesias, son a menudo mucho más felices, y se permiten el lujo de ir por la vida riéndose de todo y de todos, incluso en tiempos difíciles. No se puede elegir ser genio o normal, pero sí se puede luchar por vivir sin necesitar muchas cosas, materiales o emocionales, y evitar así una dependencia que es un lastre.
Hi ha persones que saben dir les coses d'una manera il·luminadora. M'ha encantat aquest article del Dr. Carlos González, doctor en pediatria, i aquí us el plantifico sencer i tal com rajava al diari ARA el passat 20 d'abril de 2011, a la pàg. 9:
Com que no som creients, vam buscar, per als nostres fills, una escola laica. Però vam trobar una mena de religió descafeïnada, desproveïda de qualsevol consideració transcendent, filosòfica o moral i reduïda al folklore, el consumisme i la superstició.
El Nadal no commemora el naixement de cap Déu encarnat en home, ni tan sols de cap profeta o pensador que hagi guiat la consciència de milions de persones durant dos mil·lennis. Però el Nadal existeix, més que mai, i és un període adequat per anar a esquiar, en què els carrers s’il·luminen i en què els nens poden rebre joguines almenys tres cops (o quatre, que el cagatió es duplica per poder-ho fer en dia lectiu). Com en algunes tribus primitives, s’ensenya als nens a colpejar ritualment un arbre per tal d’obtenir dons dels esperits de la natura. I és la mestra, la mateixa que ensenya a dibuixar i a llegir, la que ensenya el ritual. Un ritual màgic que funciona de veritat: els nens veuen com el tronc caigut menja pells de taronja i, més tard, caga joguines.
I el senyor aquell gros vestit de vermell, el Pare Noel, esclar que existeix! No és cap bisbe del segle IV, no té res a veure amb Sant Nicolau de Bari, no protegia els orfes; sembla que abans treballava en publicitat. Tampoc no se sap d’on eren reis els Reis d’Orient, però existeixen, i tant que sí! Els veiem pel carrer, fem treballs a l’escola sobre els seus regals. Fins i tot el telenotícies informa de l’arribada de Ses Majestats.
També existeix la quaresma. No commemora, esclar, els quaranta dies que va passar Jesús (qui?) al desert. Però hi ha una Vella Quaresma, una senyora amb un bacallà a la mà, que té set peus. Si li arrenques un peu cada dia (sí, això ensenyen en algunes escoles, a arrencar peus a velles), al final ve la Setmana Santa (la paraula santa no es defineix, aparentment vol dir de vacances). Setmana de vacances que, òbviament, no commemora la passió, mort i resurrecció de ningú, i que bàsicament transcorre entre el Dia de la Palma i el Dia de la Mona.
Al panteó educatiu també hi ha esperits menors. La Castanyera els visita cada any, en aquella festa tan tradicional en què no es parla dels avis difunts, però es fan molts panellets. I els més petits no hi veuen cap semblança amb cap membre del personal. És l’autèntica Castanyera! I un autèntic Follet del Bosc se’ls apareix a l’escola natura per difondre un missatge ecologista.
Si un àngel de debò s'aparegués en una escola religiosa, no diríem que estan enganyant i manipulant les criatures? Buscant una escola laica, vam trobar una escola pagana.
M'he tornat a llegir Los renglones torcidos de Dios. Ho faig molt poques vegades això de tornar a llegir un llibre. Però tenia un record tan viu de la primera lectura que en vaig fer fa 30 anys (que va ser quasi compulsiva perquè em va atrapar irresistiblement des del principi) que, quan em va caure a les mans fa dos sants Jordis, no em vaig resistir a la temptació d'adquirir-lo encara que fos només per tenir-lo. Al cap de dos anys l'he agafat i en 5 dies me l'he cruspit de nou. Què se'n treu d'una lectura com aquesta? Em faig la pregunta i me la responc: Primer, plaer de llegir. Plaer autèntic de desitjar que acabi la jornada laboral per continuar llegint. Gust de no tenir son a la nit perquè estàs atrapat llegint. Angúnia perquè s'acaba el llibre, desig que no s'acabi. Quan en Messi pregunta a Crakòvia que és "yegir", algú li hauria de dir "això, Leo, això".
Per altra banda Los renglones fa pensar en el sentit de la vida, en la dignitat humana a prova de tares i mancances, la vocació professional de persones que s'entreguen als demés (la novel·la és un homenatge a aquests professionals que treballen al manicomi), etc, etc. No sé què més es pot desitjar d'una lectura.
Al Crèdit de Síntesi de 4t d'ESO d'aquest any hi hem incorporat de forma decidida les noves tecnologies. El Crèdit de Síntesi és un nom molt curiós que designa tota una setmana d'activitats escolars al voltant d'un tema que s'estudia des de diverses òptiques o assignatures. El tema, des de fa ja uns quants anys, és el dels Drets Humans. Hem visitat el Parlament de Catalunya, hem anat a sentir un missioner javerià de Sierra Leona sobre nens soldat (un testimoni esfereïdor), hem assistit a una conferència concert amb dos xilens sobre Víctor Jara, hem sentit conferències sobre el dret a la vida del no nascut, sobre els exiliats de la guerra civil espanyola, hem fet treball sobre la igualtat de drets entre homes i dones, i hem treballat personatges com Luther King, Ghandi, la Mare Teresa, etc.
Enguany vam plantejar als alumnes que havien de fer de periodistes. Cada quatre o cinc alumnes constituïen una mena de consell de redacció d'un diari i elaboraven notes de premsa de cada una de les sessions de què ha constat el Crèdit. El treball final l'havien de presentar elaborant un bloc o una wiki. Aquests nois venien a l'escola amb portàtils (un cada equip) propis o deixats per qui fos i tot el dia escrivien i es repartien la feina. Baixaven informació suplementària d'internet, feien entrevistes a professors o a professionals d'arreu, buscaven material gràfic, feien fotos als invitats, i no paraven. Ni un crit, ni un càstig, ni una mala cara en cinc dies.
No oblidem que es tracta de la darrera setmana d'un trimestre criminal. Bé, doncs ha estat la millor de l'any, us ho ben asseguro. Avui ha acabat aquesta setmana i jo estic gairebé eufòric. Ho dic perquè l'ambient de treball, les felicitacions que hem rebut, l'empenta que hi posaven cada dia, les iniciatives que han pres sense que els ho demanéssim, etc., etc., em fan pensar que potser el que ens cal als qui ens dediquem a ensenyar és donar-los mitjans i llavors exigir més. Pensar en el nostre món i dir: "Com podem aprofitar els avantatges del nostre sistema de vida per fer crèixer més i millor les noves generacions?"
A continuació exposo unes reflexions personals sobre la Novel·la Nada, de la qual tot educador n'hauria de tenir referències. Per saber de què va, hauries de llegir el post Nada (I) A Espanya l'ha publicada Seix Barral (2011).
La pròpia autora, Janne Teller, explica coses molt interessants en un epíleg, al final de la novel·la. Allà ens diu que Nada és un conte. Una metàfora, vol dir. I per això no entén la polèmica que ha suscitat sempre (ha estat prohibida durant anys a algunes escoles de Noruega i de Dinamarca, per exemple) durant temps. El to, ho reconeix la pròpia autora, és “fosc”. Té moments durs. Qüestiona allò que normalment donem per fet. Diu que per construir la metàfora ha hagut de retornar als seus 14 anys i des d’allà, mirar de veure la vida sense cap de les construccions mentals que ens han imposat al llarg de l’existència. Cap idea preconcebuda sobre com han de ser les coses… Deixem les respostes que la vida ens ha donat fins ara i tornem-nos a replantejar-ho tot.
Molt interessant, Teller, molt interessant. Destruir-ho tot, començar de nou i construir què. Potser algú podria pensar que la novel·la acaba dient-nos precisament això, que els nostres suports vitals, els significats de la nostra vida, són el més sagrat i que quan s’intenta tocar el fonament, tot cau i s’ensorra perquè per alguna cosa hi era, no? Però em temo que aquesta interpretació és un punt innocent. No va per aquí la Janne Teller. Ella mateixa ens ho aclara quan diu que finalment la novel·la li aporta llum. Bé, llum, matisa llavors, si considerem la vida a curt plaç, la vida viscuda dia a dia… La Teller acaba reconeixent que Pierre Anthon “podria tenir lògicament raó si observem la vida a llarg termini. Però la qüestió és que no vivim en el llarg termini, vivim en el curt, aquí i ara.”
Què vol dir això? Quin perill! El dia a dia és molt convenient i saludable, però sabent on es va. Quan la vida ens somriu i tot són flors i violes un no es planteja res perquè tot és fàcil de viure. Però què passa quan ens toca la cara fosca de l’existència? Llavors precisament és quan no ens “funciona” això del curt termini perquè és llavors quan ens afoguem per no saber veure-hi més enllà. O sigui que el sentit de la vida no es pot resoldre només pel que passa aquí i ara. L’aquí i ara no és més que una peça d’un trencaclosques molt més gran que no troba el seu sentit fins que no està acabat, complet. No voler veure-hi més enllà del present és pura miopia existencial. El sentit de la vida és el que ens fa donar cada passa avui i ara. Sense saber perquè es viu, no es viu ni es va enlloc.
Trobo que la Teller té un mèrit molt gran i que ha fet una novel·la de les que fan pensar. És dificilíssim aconseguir-ho. Jo sabia que aquesta novel·la no era com cap altre. Aquesta novel·la t’agafa per la solapa i et fa pensar sí o sí. És a dir, "Nada aconsegueix commocionar el lector, esclatar-li en la consciència i deixar una ona expansiva que dura durant dies, incitant-lo a reflexionar" sobre el que més importa a la vida.
No m’agrada com resol Teller problema que crea, el laberint vital que construeix, però no li vull treure el mèrit creatiu o estètic i literari. tota obra literària voldria fer el que Teller fa.
Però això no treu que em sembli desafortunat que a un jove adolescent se’l posi en una situació tan dràstica de nihilisme existencial. La Teller pensa que cada jove ha de trobar les seves respostes vitals. Ja m’agradaria, ja, però qui és capaç d’això si no se li donen les armes precises?
M'encantaria escriure una obra que qüestioni les coses més profundes, però si de pas sabés donar respostes, o com a mínim, pistes... potser encara millor, no?
Heu sentit a parlar de Nada? No és la Nada de Carmen Laforet sinó una novel·la de Janne Teller que ha donat i donarà moltíssim que parlar. És una novel·la trencadora. Ja dic d'entrada que no la recomano i en aquest i en d'altres posts explicaré per què. Aviso també que explico l'argument amb detall i també el final. En el post Nada (II) faré alguna consideració imprescindible per entendre del tot aquesta singular obra. Aquest post ajudarà a tots els qui estem amb adolescents i ens preocupem perquè llegeixin bons llibres.
“Nada importa. Hace mucho que lo sé. Así que no merece la pena hacer nada. Eso acabo de descubrirl.
Amb aquestes terribles i desmoralitzadores paraules dites per un jove personatge (Pierre Anthon) s’inicia la novel·la. L’argument és senzill: Pierre Anthon, alumne de l’escola de Taering, un dia decideix que no val la pena viure ni fer res a la vida. Llavors surt de classe i s’enfila a un cirerer que té a tocar de casa seva. Els amics de classe queden astorats. Senten cert neguit per les paraules de Pierre Anthon, els fa por que tingui raó i decideixen mirar de demostrar-li que no és veritat, però no està clar que se’n surtin massa. El que fan és recollir tot de objectes que tenen per a ells molt de significat, molt de sentit. Per a això es desprendran del que més els importa i faran un gran piló de significat, tirant-li en cara a Pierre Anthon que sí que hi ha coses a la vida que valen la pena. Però els objectes no se’ls tria cadascú, sinó que es forma una cadena, de manera que un tria l’objecte que ha d’oferir el següent. La cosa comença d’una manera més o menys normal (unes espardenyes de l’Agnes, una canya de pescar, una pilota de futbol… l’estimat hàmster de la Gerda…) Poc a poc, però, la cadena de peticions arribarà a límits esfereïdors: un proposa posar-hi el taüt d’un nen de dos anys, que és el germanet d’Elise. A la nit profanen la tomba del nen i col·loquen el taüt ja mig podrit en el piló de significat. El següent a triar proposarà posar-hi les trenes i tot el cabell de Rikke-Ursula. A continuació, l’alfombra de resar del musulmà Hussain i un altre proposa que s’hi posi el Sant Crist de l’església de Taering. Aquest Sant Crist els cau a terra i acaba mutilat i el gos Cenicienta s’hi pixa i defeca a sobre cada dia. El piatós Kai exigeix el cap del gos i aquest acaba decapitat al damunt del taüt. Tot plegat (cadàver, defecacions animals i cap mutilat) acaba emetent una pudor difícil de suportar. No acaba aquí la cosa: Jan Johan, el líder de la colla, proposa com a ofrena, la innocència (la virginitat) de Sofie. Efectivament, la nena perd aquella nit la virginitat a mans del líder i l’endemà es posa a sobre el piló un mocadoret tacat de sang… Finalment, Sofie proposa afegir al piló un dit de Jan Johan. L’escena en què aquesta mateixa s’encarrega de fer la brutal mutilació em fa venir fàstics.
Acabat el piló, els nens, que feien tot això d’amagat, seran descoberts pels pares. Càstigs, escàndol, premsa… i també més sorpreses: hi ha un museu que considera que el piló és una obra d’art i els ofereix tres milions de dòlars. Llavors ja no els veuen tan com uns salvatges sinó com uns nois i noies molt creatius. S’accepa la venta i es fan famosos. Llavors Pierre Anthon els fa veure que una cosa que es ven, que té valor material, no pot tenir massa significat o que fins i tot no en té gens. Això els fa veure que Pierre Anthon té part de raó, cosa que no suporten. De fet, aconseguiran que Pierre Anthon baixi del cirerer i visiti el piló. Quan és allà, se li tiren al damunt i el maten. En acabar, calen foc a tot el recinte i crema tot: piló i Pierre Anthon.
Després del funeral, la narradora va a veure la restes de l’incendi i recull en una caixa de mistos, una mica de cendra. La novel·la acaba parlant d’aquesta caixa: “De vez en cuando la tengo entre mis manos y la miro. Y cuando abro con cuidado esta gastada caja de cartón y veo la ceniza gris de su interior, siento la misma rara sensación en el vientre. Y aunque no pueda explicar de qué se trata, sé que es algo que tiene significado. Y sé que con el significado no se juega. ¿O qué, Pierre Anthon,? ¿O qué?”
Demolidora.
En el proper post explico què en penso de tot plegat
Aquesta novel·la, tot i ser molt entretinguda, em confirma, una vegada més, que no es pot dir, ni molt menys!, que el premi Planeta premiï l’obra més important escrita en un any, això segur. No crec que ningú se’n penedeixi de llegir Riña de gatos, perquè és una novel·la de molt bon llegir. M’ha agradat molt la simbiosi entre art (Velázquez és quasi un personatge de la novel·la), i el repàs al moment històric previ a l’esclat de la guerra civil (se situa a Madrid, al març del 1936). Tanmateix, sembla que l’autor està escrivint una obra per encàrrec d’algun cineasta que li ha recomanat que tingui tots els ingredients de les pel·lícules casposes que es fan i produeixen en aquest país: tocs anticlericals en la figura d’un clergue bastant imbècil, alguna esceneta seudo sentimental de llit, tocs àcids cutres de prostíbul... En fi, una mica de tot i en dosi molt ben mesurada perquè no molesti ningú (a mi no m’ha molestat en absolut).
De fet, em sembla una novel·la ben construïda i escrita amb la mestria d’un gran professional de les lletres, encara que amb un final fluix. Però d’aquí a ser mereixedora del premi més quantiós de les lletres espanyoles... no sé, ho dubto. I això us ho diu algú que ha llegit moltes novel·les de Mendoza i que ho ha passat realment bé. El fet que Delibes no el guanyés mai, aquest premi, que no s’hi volgués presentar, i fins i tot que se li hagués ofert guanyar-lo... és tot una garantia que al Planeta s’hi posen en joc moltes més coses que la literatura. Deixem-ho aquí...
Mourinho va dir l’altre dia que ell no faria mai com Pellegrini, que se’n va anar al Málaga quan el van fer fora del Madrid. Ell se n’aniria a un equip gran d’Anglaterra o d’Itàlia.
Mourinho justifica la seva arrogància i mala educació dient que ell no és hipòcrita i diu allò que realment pensa. A més, això ho amaneix amb una mica de generalització de la culpa, és a dir, afirmant que ell diu allò que en realitat tothom pensa.
A veure, anem a pams:
Primer: no dir tot el que es pensa no és ser hipòcrita. A vegades allò que penses pot fer mal a d’altres i no hi ha cap necessitat de dir-ho. Ser sincer és dir la veritat, però a vegades no cal dir-la, la veritat, perquè pot fer mal o simplement perquè ningú no te la pregunta.
El meu pare explicava que una vegada un conegut amb qui es va creuar pel carrer se li va atansar i li va dir: “Tu em caus molt malament. Ho sento, però jo sóc molt sincer i t’ho havia de dir”. El meu pare comentava que aquest bon home no era sincer, era un maleducat.
A en Mourinho no li van pas preguntar si li agradaria anar al Màlaga. Ell no volia res més que contestar de mala manera a Pellegrini (aquest havia dit que amb ell el Madrid havia assolit tot un rècord a la Lliga (96 punts), cosa per altra banda, rigorosament exacta.)
Mourinho és un maleducat, no li donem més voltes.
I per què ho és, què el porta a ser-ho? Doncs el fet que és arrogant, fatxenda, pretensiós. Mourinho diu que ell no aniria al Màlaga mai perquè pressuposa que els millors clubs del món l’acollirien rendits als seus peus. Potser sí, no dic que no, però pressuposar-ho, donar-ho per fet, és una mostra d’arrogància. I és que si no fos així, si Mourinho fracassés estrepitosament (de moment ho està fent, eh?) i només el volgués un equip modest, ... no hi aniria? Preferiria quedar-se a caseta? Quina necessitat tenia de faltar, de menystenir els altres?
Defenseu, si ho creieu convenient, el Madrid o a qui es vulgui, però no la mala educació, la insolència, la impertinència, la jactància, l’envaniment i el no saber estar, si us plau.
A gent com aquest senyor li convindria una teràpia de xoc, una cura urgent d'humilitat i d'educació. Em sap greu, però a Mourinho jo el poso moltes vegades com exemple de no saber anar pel món, com exemple negatiu. Sóc educador i del que és negatiu també se n'aprèn. Però prefereixo els exemples positius, de gent que sap anar pel món, com Del Bosque, Guardiola o el mateix Manuel Pellegrini.
Un amic m'ha enviat aquest petit relat divertit. M'encanta quan veig gent capaç de fer front a l'estupidesa d'alguns amb enginy i ocurrències cratives. Ignoro si el relat és verídic o no, però això és igual. Com diuen a Itàlia, "si non é vero, é ben trobato!"
Un abarrotado vuelo de Virgin fue cancelado cuando un avión 767 de lacompañía fue retirado por cuestiones de seguridad. Sólo una empleada de atención al cliente estaba intentado encontrar vuelos alternativospara todos los pasajeros.
De repente, un pasajero muy enojado se saltó la cola para ponersedelante del mostrador. Con un golpe depositó su billete en elmostrador y dijo: "Tengo que salir en el primer vuelo y tengo que iren Primera".
La empleada le contestó: "Lo siento mucho, señor. Estaré encantada de ayudarle, pero antes tengo que ayudar a estos pasajeros, que estaban antes que usted; estoy segura de que lo solucionaremos".
El pasajero todavía más descontrolado le gritó: "¿Sabe usted quién soy?".
A lo que la empleada, sin pensárselo, cogió el micrófono de megafonía y anunció:"Atención por favor"( su voz se escuchó por toda la terminal),"Tenemos un pasajero en el mostrador número 14 que no sabe quién es.Si alguien lo sabe, y puede ayudarle, por favor preséntense en elmostrador 14".
Todos los otros pasajeros detrás de él se partían de la risa. Elpasajero borde miró a la empleada y le dijo "Anda y que te jodan".
A lo que ella le contestó: "Lo siento señor, pero para eso también hayque hacer cola."
No sé si queda algú al món que no hagi vist això. A Fecebook ha corregut com la pòlvora. Ahir vaig rebrer una missatge d'un infermer del Txad (Àfrica) perquè el vol passar a l'aula de formació que tenen muntada allà. Tinc missatges d'arreu del món parlant de pell de gallina i de llàgrimes als ulls.
Hi ha un missatge universal que és el de la lluita i l'esforç fins al final que no passa de moda. I no passa de moda malgrat lleis d'educació nefastes com la LOGSE que s'havia carregat el valor de l'esforç i del sacrifici i el valor del fracàs i de la frustració per madurar el caràcter i fer-nos més forts i ferms. La vida ens dóna dificultats i les dificultats són per superar-les i per créixer com a persones més fortes. La metàfora de la papallona que aconseguirà volar gràcies a l'esforç immens per sortir del capullo és una lliçó per no oblidar. Per fer el capullo no cal esforç. Com deia Antonio Ventura, "lo fácil es ser imbécil".
El dia 20 de gener, el del meu quaranta-novè aniversari, vaig començar a llegir La casa del propòsit especial. El primer capítol m’ha encantat. El narrador és un vell que viu amb la pena de tenir la seva esposa Zoia moribunda a causa d’un càncer de còlon. L’estimació que li professa és extraordinària.
A la xerrada sobre matrimoni que vaig anar a fer a Vilafranca del Penedès el mateix dia 20 vaig llegir un fragment de la pàgina 21 on el narrador explica a la doctora de la seva dona què hi va a fer cada dia a la clínica: “No vinc pas aquí a fer amistats. Vinc exclusivament a veure la meva esposa, a veure la meva estimada Zoia, a seure a vora el seu llit, a agafar-li la mà entre les meves, a murmular-li a cau d’orella, a assegurar-me que sàpiga que no està sola.
Em quedo a l’hospital fins a les sis i llavors li faig un petó a la galta, li poso una mà a l’espatlla un moment, i prego en silenci per demanar que l’endemà quan torni la trobi viva.”.
Després de llegir això als matrimonis que m’escoltaven, vaig fer la pregunta: “Penseu que aquests dos han tingut molta sort a la vida?” Vaig respondre que per ami, això no era pas cosa de sort, que aquests dos ─com dirien alguns avui─ això s’ho havien currat tota la vida. Mil gestos insignificants d’amor, mil sacrificis, mil vegades de demanar perdó i mil més de perdonar, mil hores d’estar de costat i mil vegades de mirar en la mateixa direcció, mil llàgrimes vessades, mil entrebancs superats a duo, mil silencis per no ofendre, mil sorpreses inesperades, mil àpats amb allò que més li agrada, mil quilos de maquillatge, mil somriures i abraçades i mil paraules d’amor, senzilles i tendres, i mil vegades superades les ganes d’agafar la porta i marxar i mil mossegades de llengua i mil hores d’escalf dels cossos amants i mil aplaudiments nostres ara.
Ni sort ni llets. L’amor, quan arriba fins al final, no és perquè un ha trobat la mitja taronja ni res que se li assembli; és perquè un, un dia, va decidir, més amb el cap que amb el cor, que estimaria aquella persona fins que la mort els separés. Ho van decidir. Jo et vull estimar i per això em caso amb tu. Aquesta és la clau del matrimoni que dura. No és qüestió de sentimentalismes barats o superficials que van i vénen. El sentiment ve després, quan has estat generós i has estimat de debò. Aquesta és la proposta del matrimoni feliç per a tota la vida. Perdoneu, però algú ho havia de dir. Qui s’hi apunta?
Sóc usuari de les noves tecnologies. Sense complexos. Les faig servir a la feina i al lleure. M'hi entretinc, hi perdo el temps i també les rentabilitzo professionalment. Em sembla que no pot ser d'altra manera. Vivim en aquest món i no en cap altre. Qui es posa de cul de forma sistemàtica i tancada a aquesta realitat, em sembla que s'equivoca.
ARA bé, no siguem il·lusos! No ens passem. Això són eines per fer les mateixes coses de sempre però d'una altra manera (potser més eficaç i ràpida). I això val tant per al que és bo com per al que no ho és. Ara tens les denigracions humanes més exacrables a un sol clic; i ara tens també a l'abast de la mà, fer una transferència per a una ONG o apuntar-te a un viatge solidari des del despatx de casa.
Més enllà d'aquestes obvietats massa repetides ja, em volia fixar en un mal més subtil que no acabem de valorar del tot i que va lligat també a un ús abusiu de les noves tecnologies: abans hi havia moments en què no podies desconnectar dels amics, la família o la nòvia. Moments en què eres ilocalitzable. Això tenia el seu punt negatiu, és clar, però tenia una punt d'exclusivitat que es va perdent. Aquest "perdona un moment" que ens diuen per atendre una trucada, no és sinó, "esperat un moment que hi ha algú més important que tu que m'entra per la línia 1". Clarament n'hem fet un gra massa. No hi ha entrevista de tutoria que no soni el mòbil. Sona a la taula de nadal, a mitja pel·lícula al cinema, i si no vigiles, pots tenir un fill xatajant al cotxe i no adonar-te'n que "no hi és" fins que no arribes a destí...
Ens hem passat, clarament. I no ens n'adonem. Educar avui no és elimnar la tele, Internet, la play o el que sigui, sinó ajudar a fer-ne un bon ús i crear les condicions perquè això sigui així.
Ens manca sentit comú i sentit de comunitat. Vivim envoltats, no aïllats. M'ha encantat aquest video que una meva filla m'ha enganxat al meu mur de facebook. Fa pensar.
Us presento una persona increible. Em sento en deute amb en Patxi Rossinyol Estruch. Ha mort a Suïssa, el dia 5 de gener, amb 57 anys. Va ser algú molt important a la meva adolescència i a la de molts. Una persona d'una influència gairebé hipnòtica. El recordo sempre envoltat d'alumnes que l'admiraven i el seguien i l'escoltaven arreu on anava. Fou una d'aquelles persones que marquen positivament una vida en el moment en què aquesta és més tendra. Vàrem riure i jugar i cantar i plorar i patir i gaudir... tantes vegades.
Tenia una alegria encomanadissa. Era un líder, una ànima generosa, un esperit obert, alegre, esportista.
Ha conviscut durant molts mesos amb una cruel i despiatada malaltia que l'ha vençut, finalment. Durant aquest temps ens comunicàvem amb sms. Sempre feia broma. Quan li feien el tractament amb quimioteràpia, parlava de la "festa de la quimio". En una altre sms m'animava (ell a mi!!) dient "Cal guanyar aquesta batalla" o "em sembla que vaig millor". Finalment ha anat a millor perquè ara descansa en pau. Jo crec que el seu bon humor li venia de la seva fe i confiança en Déu. Tinc un amic al Cel. No en dubto.
Ell, però, no morirà mai, perquè és d'aquestes persones que van conquerir aquella tercera vida de la qual parlava Manrique: la vida del record que perdura mentre hi hagi algú que el faci present.
Trobaré a faltar el teu somriure i el teu consell i la teva amistat. Com t'enyoro, amic e amat!!!!!!!
