S'acaba el curs. Bé, encara queda la recta final que és el tram que més costa fer, segons com es miri. La veritat és que a mi no és el que més em costa perquè estic tan content de veure que ja s'acaba, que no em costa tant el darrer esforç. No sé si és hora de fer balanç de la temporada. Tanmateix em fixo amb un esdeveniment que és injust passar per alt. Una setantena d'alumnes de 3r, 4t d'ESO i Batxillerat (15-18 anys) van fer la confirmació a la catedral de Girona, plena a vessar, el dia 9 de maig. La cerimònia va durar cap a dues hores. Aquells nanos se sentien tan bé allà a dins que se'ls va fer curta. La litúrgia, quan s'ha sapigut i pogut explicar prèviament, juga un paper fabulós. Tot té un sentit, en tot moment un sap on és i a on va. Que difícil és això a la vida, i més quan s'és adolescent. Se'ls veia cufois, imbuits de l'Esperit que els omplia per dins i els feia resplandir. Ja sé que semblo molt cursi o sentimental, però ho trobo emocionant. Un dels dies previs a aquest acte vaig dir a classe (comentant uns versos de Machado: "Caminante son tus huellas el camino y nada más") que em semblava preciós que Bell-lloc els hagués donat la possibilitat de fer el camí que havien decidit fer. Que els veia com a homes lliures que sabien decidir en aquell moment el que els convenia. I que eren més lliures que els de l'Institut del costat perquè ells havien pogut decidir si sí o si no. I que consti que n'hi ha molts que no. No podrien dir el mateix els seus veïns a qui mai ningú els hauria parlat d'aquestes bestieses tan políticament incorrectes. Setanta nanos havien decidit amb total llibertat, que continuaven essent cristians, que ara que podien, decidien que tiraven pel dret.
Com un miracle.
