Tonteries

Per riure una mica amb les possibilitats lingüístiques:

ATIBORRARTE: Desaparecerte a ti mismo

BECERRO: Que observa una loma o colina

BERMUDAS: Observar a las que no hablan

BERRO: Un bastor alemán (bor ejemblo)

CACHIVACHE: Pequeño hoyo en la calzada,

pero un poco grande

CAMARÓN: Enorme aparato que saca fotos

CHINCHILLA: Auchencia de achiento

DECIMAL: Pronunciar erróneamente

DIADEMAS: Un veintinueve de febrero

DILEMAS: Sigue hablándole

ENDOSCOPIO: Preparo los exámenes, excepto dos

ESGUINCE: Uno más que gatorce

ESMALTE: Entre lune y miélcole
MEOLLO: Escucho mi voz

NITRATO: Ni siquiera intento

NUEVAMENTE: Cerebro por estrenar

ONDEANDO: Ahí por donde voy

TALENTO: No va rápido

TELEPATÍA: Televisor para la hermana de mamá

TELÓN: Cacho tela de 50m o más

I per acabar,

POLINESIA: mujer policía un poco tonta.

Un quadre per a una cuina

Fa més de dos anys la Fundació Àstrid-21, que vetlla per persones amb Síndrome de Down, em va fer una curiosa proposta: pintar un quadre a quatre mans amb un alumne seu. El quadre havia de subhastar-se al sopar de les flors que se celebra cada any a l'Hotel Fornells Park i que serveix per recaptar fons per a la fundació.
Després de la inicial sospresa, vaig pensar que el millor seria agafar un quadre meu a mig fer (bé, diguem que quasi bé era acabat) i acabar-lo amb aquest noi tan trempat. L'Albert Puig, era un artistàs. Quina afició! Quina il·lusió que li feia pintar allò. M'ho vaig passar molt bé perquè l'Albert gaudia intensament de l'experiència. A més era absolutament dòcil. Jo li deia: ara pintarem aquest camp de color lila. Ell xucava el pinzell i executava el suggeriment amb precisió artesanal.
Quan el quadre va ser acabat o gairebé, me'l vaig endur a l'estudi i encara li vaig fer algun retoc més. En el sopar de les flors, el senyor Joan Gaspart, ex vicepresident del Barça i ànima impulsora del sopar i de la recollida de fondos, va subhastar l'obra d'art. Hi va haver algunes puges fins a no sé quina quantitat. Però en un moment determinat, el senyor Joan Fausto Martí, que al Cel sigui, va oferir 4500€. Aquest home només pensava en ajudar a Àstrid, la qual cosa l'honora i segur que Déu li ha retornat el cent per u evangèlic.
Dic que només pensava en ajudar Àstrid perquè una vegada va recollir l'obra d'art, va afirmar, micròfon en mà, que el posaria a la cuina!!
Quan em va tocar el torn de paraula vaig agrair la seva generositat i li vaig demanar que el pengès el més lluny possible de l'aixeta, si podia ser...

Una delícia

Copio de http://www.elboomeran.com/la petita ressenya d'aquesta novel·la o conjunt de relats que tenen en comú ser protagonitzats pels habitants de Winesburg, Ohio.

És una delícia literària. Qui me la va recomanar, la M. Carme, de l'Empúries, em va dir que era l'obra escollida pel premi llibreters de l'any. Em va demanar que no en digués res. Fa pocs dies es va fer públic aquest premi no acostuma a fallar i Acantilado, tampoc.

El joven George Willard, reportero del periódico local, observa la vida de los habitantes de su pequeño pueblo, Winesburg, en Ohio. La mirada del narrador construye, a partir de lo cotidiano y gris, un fascinante retrato humano, pulcro y detallado, de enorme realismo poético y finísima penetración, que convierte al libro en todo un referente literario.

Us en copio un fragment:

MANOS

Un hombrecillo grueso y anciano daba vueltas nerviosamente por la veranda medio en ruinas de una casita de madera que había junto al borde de un barranco cerca del pueblo de Winesburg, Ohio. Detrás de un campo alargado y sembrado de trébol, que, sin embargo, sólo había producido una enmarañada cosecha de hierbajos de mostaza amarilla, se veía la carretera por la que avanzaba una carreta cargada de recolectores de fresas que regresaban de los campos. Los recolectores, hombres y mujeres jóvenes, reían y gritaban bulliciosamente. Un muchacho vestido con una camisa azul saltó de la carreta y trató de arrastrar con él a una de las chicas, que soltó agudos gritos de protesta. Los pies del muchacho levantaron una nube de polvo que flotó frente a la faz del sol poniente. Del otro lado del campo llegó una voz suave y atiplada. «¡Eh, Wing, a ver si te peinas, que se te va a meter el pelo en los ojos», le ordenó la voz al hombre, que era calvo y se toqueteó la frente despejada con sus manitas como si estuviera arreglándose una mata de rizos enredados.

I no va tornar... tampoc

Sempre he anat curt de quadres. En part ha estat degut a l'èxit de vendes, ho dic amb tota la modèstia de la qual sóc capaç (que ja es veu que és misèrrima, no?) en fi, és la veritat, què voleu que us digui... I per altra banda, com tothom ja deu saber, no dedico 8 hores diàries a pintar i per tant la meva producció és més aviat limitada.

Sigui com sigui, sempre m'han faltat quadres i quan m'empaitava una exposició, doncs havia de fer mans i mànigues per acabar d'omplir.

He procurat moltes vegades, quan un quadre m'ha agradat especialment, quedar-me'l; i me l'he penjat a casa. Aquest que veieu era a la meva habitació, davant per davant del llit. Sempre ho he fet amb la recança de sospitar que allà hi tenia els dies comptats i que no acabaria pas essent el seu lloc ni formar part de l'herència futura...

I és que quan arribava l'exposició jo tirava de la "col·lecció de l'artista". Ja en pintaré un altre, pensava...

En aquest cas, però n'estava segur que tornaria perquè el vaig portar a l'exposició quan aquesta ja estava iniciada i no el van penjar com els altres... Ah, noi, però quan va tornar a casa i es complia el meu vaticini, es va trobar amb un galerista que em demanava una exposició en el termini d'un sol mes. M'interessava molt la cosa i vaig pensar que aquest quadre no resisitiria tanta bona sort.

Efectivament, hores d'ara deu fer companyia a algun desconegut per a mi que se'l mira cada dia abans de fer un son.

Un debat crucial

Us animo que visiteu el bloc d'una persona intel·ligent. Té un debat encetat sobre el tema dels crucifixos, sobre la seva pretesa retirada que és molt interessant, entre d'altres coses perquè hi opina gent que té idees contràries i tothom ho fa des del respecte més absolut i sense estar preocupat de mostrar-se com el més savi de tots. Un debat serè i enriquidor.

El trobareu a http://www.nachouria.com/2008/11/qu-cruz.html

Reivindicació de la moral

Ara ja han passat uns dies des dels darrers escàndols de corrupció d'afamats polítics. Voldria parlar des de certa perspectiva que em dóna el temps transcorregut. Ja he comptat fins a cent, i fins a mil.
Hi ha moltes veus que clamen en el desert perquè es faci justícia, perquè s'estiri la manta fins al final, perquè, sobretot, es prenguin mesures que impedeixin que passin aquestes coses que fan tan mal a la res publica.
Jo voldria recordar una cosa que em sembla molt simple i evident: no hi ha mesura possible que garanteixi res. L'home és home i ho seguirà essent. La temptació continuarà existint i l'0portunitat, també. No té volta de full. Encara que fem moltes lleis i decrets que posin molt difícil fotre la mà al calaix -que s'han de fer, eh?- sempre hi haurà qui inventarà un artilugi a mida per fer-se el llest. Feta la llei...
No vull manifestar desencís, desànim ni desafecció (si bé mai m'havia sentit tan aprop de les ganes d'engejar tota la classe política a prendre vent). No, ans el contrari: voldria fer ben palès que només hi ha una cosa que ens impedeix no caure en el parany de la cobdícia: la nostra consciència moral. Així de clar i que se'm perdoni tanta contundència: quina és la raó més poderosa que em faria enrere a l'hora de robar? La por a la presó? A l'escarni públic?... No. Em temo que no n'hi ha prou (si bé ajuda, és clar). Si jo tingués la manera que mai ningú s'assabenti que he fet quelcom d'aquesta mena, l'únic obstacle seria la meva consciència davant Déu, que no em deixaria viure amb pau. Jo ho veig així: o recuperem els valors morals tan defenestrats per aquesta societat tan amiga d'oblidar les nostres arrels cristianes o transcendents, o estem ben fotuts.