Home i progrés

Ahir llegia a La Vanguardia que César Molinas havia dit que al 2030 s’haurà implantat el cotxe autopilotat. No caldran carreteres ni xofers. No hi haurà transportistes, ni taxistes, ni cotxes particulars… Avui, per altra banda, ha aparegut a la sala d’estar de profes de Bell-lloc una papallona de plàstic, feta amb una impressora 3D.

Les dues coses m’han fet reflexionar. El món avança i canvia a velocitat de vertigen. Sembla que tot canvia. Tot? No, tot no. Què queda? Què és permanent? L’home. L’humanisme. El ésser humà i la seva naturalesa. Això no és líquid, això és permanent perquè no és accidental sinó essencial.

Els qui ens dediquem a educar (i no només a ensenyar) cal que tinguem clar que per molt que un dia anem a cole en una càpsula autopilotada i obrim la porta de casa amb el mòbil o ens imprimim a casa els cargols que no eren al paquet del sofà d’Ikea, haurem de seguir essent honestos, treballadors, solidaris, amables i, si pot ser, feliços.

Que la nova llei d’educació arraconi les humanitats és una animalada de conseqüències incalculables. 

Sandro Rosell

He estat mirant diversos enllaços que m'han passat sobre actuacions de Rosell (Boixos Nois,Cruyff, Abidal, Camp Nou, etc.) , i la veritat, només en trec una cosa: igual que s'ataquen, també es podrien defensar una per una. Són maneres de fer, criteris. Jo, per exemple, veig bé no renovar Abidal, veig bé treure-li a Cruyff la presidència d'honor, tb la consulta del Camp Nou... M'equivoco? Potser sí. El que no podria compartir és que fossin o haguessin estat corruptes. Però veig que no, que d'això no se'ls acusa enlloc. Potser s'han equivocat en coses i potser han estat molt maldestres amb la comunicació, però, la veritat, trobo que aquest és un mal menor. El que jo no podria defensar és si Rosell hagués malbaratat fonts del club, o si s'hagués apropiat de béns del club, si hagués fet el que fos, només en benefici seu. Mireu el cas Neymar, per exemple. Ha fet martingales dubtoses, jurídicament parlant, per portar-lo?, Potser sí, d'acord; però per què ho ha fet?, perquè vestís la samarreta blaugrana, no? Ell què n'ha tret personalment? Qui n'ha estat el gran beneficiat? Ell a títol personal o el Club?

A mi m'avorreix el soci caníbal del Barça que no sap esperar les eleccions per mirar de prendre el poder i ser el més votat. No, aquí ens devorem a la que podem. En Rosell potser va fer el mateix i ara li han tornat la queixalada. Això sí que és fastigós. 

Dit això, jo veig que teníem un president que ha dimitit (quan, tranquil·lament!! podria no haver-ho fet, eh?) perquè té una dignitat que no tenen tants i tants al nostre país i al país veí. El problema és que els dirigents pocavergonyes sempre es queden i els que valen mig la pena marxen. Rosell valia mig la pena. No era clar, però era net, que no és poc!

¿Qué falla en la educación?

Em sembla sublim aquest post del meu profe i mestre Lluís Inclán. 
¿Qué falla en la educación?

Tarea ardua es contestar a la pregunta planteada. Y, además de ardua, de múltiples respuestas porque no todo el mundo ve los problemas con los mismos ojos.
Por tanto, la opinión que voy a expresar, como toda opinión, es perfectamente discutible (y me agradaría que se discutiera).
Trataré de reflejar, de la forma más desapasionada posible, lo fundamental de cuanto he visto a lo largo de cuarenta años de docencia. Y hacer partícipe al posible lector de estas conclusiones, enumeradas en breves puntos.

1. Cuanto mejor (más competente, más vocacional, más entregado a su tarea...) es el profesor, mejores resultados obtienen los alumnos. Estos se dan cuenta perfectamente del profesor apasionado por su tarea, pero también del "profesor-mercenario". 

2. El profesor/a no debe ni puede sustituir al padre o a la madre. Pero sí ha de ser, en alguna medida, un referente para el alumno. Se educa más y mejor con la propia vida que con sermones.

3. El "café para todos" (enseñar lo mismo a todos, proponer las mismas metas, hablar al impersonal conjunto de los alumnos) nunca suele dar resultado. Cierto que es imposible atender individualmente a cada uno. Pero entre ambos extremos algo se puede hacer. Claro que se necesita tiempo, dedicación... y ganas.

4. Este aspecto que acabo de citar no es posible sin un conocimiento mínimo de los alumnos (de sus circunstancias ambientales, familiares, culturales, sociales...).

5. El intento de contentar a los alumnos (enseñanza blanda, lúdica, nada exigente...) solo sirve para evitar ciertos conflictos, y quizá para pasárselo bien, pero nunca para aprender en serio.

6. El profesor ha de estar al día en temas pedagógicos (prácticos, reales, no "de libro") y en aspectos de las nuevas tecnologías. Esto no es la panacea, pero sí constituyen poderosos aliados para mejorar las clases.

7. Puede parecer extraño, cursi y hasta un tanto friki, pero pienso que el profesor ha de transmitir un cordial afecto hacia sus alumnos. No solo debe estar ausente toda animadversión, sino el afán sincero de estimarlos como personas, aun conociendo sus muchos defectos. Si no, me parece imposible educar. Algo de eso intuyó Aristóteles al decir: educar la mente sin educar el corazón no es educación en  absoluto.

8. Por último, cabe tener en cuenta aquel proverbio africano: "para educar a un niño hace falta la tribu entera". Porque, comodijo José Antonio Marina, si no es con la colaboración de toda la sociedad, sólo vamos a parchear, no vamos a llegar al fondo. Es esencial que toda la sociedad vaya a una con la educación.

¡Casi nada!

Carta al ministre Wert

Aquest dijous passejava pel cole amb un alumne de la meva classe. És hondureny i jo sóc el seu professor de castellà. Li vaig preguntar, d'entrada "en quin idioma vols que parlem?", i ell va dir-me, també en català: "Amb el que vulgui, amb el que vostè se senti més còmode". Tal qual, literal.  Vam parlar en català. Aquest noi va arribar a Bell-lloc l'abril de 2012. Venia a retrobar-se amb la seva mare, que portava ja cinc anys a Catalunya. 

Senyor Wert, no veu que si aquest noi hagués tingut a mà un "Colegio" al costat, no hauria vingut al nostre? I no veu que llavors no sabria parlar català? I no veu que llavors per a mi i per a la societat catalana en general, continuaria essent un hondureny, un estranger? I no veu que llavors, com que jo no el veuria com a català, ell no se sentiria, com ara, tan a casa seva? I no veu que ara aquest noi és més ric culturalment i més acollit? I no veu que ara té, com a pròpies, dues llengües? I vostè no sap, a més, senyor Wert, que sa mare, que porta aquí cinc anys, no parla ni mitja paraula de català i diu que no l'entén, tampoc. I que això vol dir dues coses: la primera, que a Catalunya es viu, treballa i dorm a la perfecció sense saber ni punyetera paraula de català. I la segona, que la gent com vostè, que diu que aquí hi ha un problema d'integració i de fractura social o bé és ignorant (no crec) o no és honesta i té mala llet. I això és insoportable ja. Vostè i els de la seva caterva són els responsables que jo sigui independentista. En Carod o en López Tena no ho havien pas aconseguit. 

LÓPEZ TENA I ARTUR MAS

Jo cada vegada suporto menys aquest to que fa servir en López Tena. 

To crispat, de mala digestió. López Tena gasta un llenguatge hiperbòlic que menysté el contrincant de torn. López Tena ha de prendre més Tranquimazin, de debò. S'assembla a Chávez i a Montoro. Així no arribem enlloc. Necessitem líders, gent que aglutini, que agrupi sensibilitats diferents, no oposades però diferents. López Tena fa el seu paper i admiro la seva feina batalladora, de desemmascarar la mentida allà on faci falta. Però m'està posant nerviós el seu estil histriònic perquè és exclusivista.

La independència de Catalunya no s'aconsegueix amb confrontació exclusivista. Som molts els qui la volem de forma pacífica, inclusiva, de la mà de quanta més gent millor. És que no serà de cap més manera. Si independentisme és insultar, cremar banderes del color que sigui, jo no m’hi apunto. Independentisme és autoafirmació, no negació de l’altre. Al menys el meu. Un exemple de llenguatge agressiu: “Espanya ens roba”. Jo crec que això, fet i fet, és així. Comprenc aquest llenguatge emprat al bar, fent una canya. Però als mitjans, al Parlament, etc, no cal. En aquests fòrums cal dir-ho de forma que qui ho rep, sigui de la sensibilitat que sigui, no només no s’ofengui sinó que inclini el cap i pensi “té més raó que un sant”. Hi ha qui fa així les coses i ha aconseguit aglutinar tots els partits polítics en una idea comú i impensable fa només un any: el sistema de finançament és injust amb Catalunya. Qui s’atreveix avui a dir el contrari? Els de  Falange Española de las JONS  i prou. Amb aquest llenguatge i estil hoolligan d’en L-T s’arrossega només els fanàtics, però aquests mai no aconseguiran la independència de Catalunya perquè aquesta vol suma, pinya, folre i manilles.  

De fet, s’observa amb claredat, que hi ha un moviment que va agafant forma i força, un moviment que RAONA l’independentisme des de l’argumentació i no des de la visceralitat. Sala i Martín és un exemple d’això que dic. A l’independentisme s’hi arriba per camins ben diferents: la barretina i el cor, la butxaca, la conveniència, el desplanti, la rauxa i la ràbia. A mi em sembla que tot pot servir una mica; però qui vulgui sumar totes les sensibilitats en una, qui vulgui aglutinar, aquest ha de ser un estratega. Cal ser moderat, cal portar les coses per un camí que no sempre és el més recte, però que sap on va i no es desvia. Això és el que fa un líder, algú que arrossega i no només uns quants. No hi ha líders així a Espanya. A Catalunya em sembla que podria ser que n’hi hagués un: Mas, Artur Mas. Jo voldria pensar que aquest home està fent aquest camí de ziga-zagues, a vegades desconcertant, però estratègic. El pacte fiscal és una estació, però no el destí final. Ítaca queda a mig termini. Paciència.

Per tot això entenc que Mas no vagi a la manifestació independentista de l’11-S, perquè és el president, també, dels qui no són independentistes. Ho sigui o no ho sigui ell, no hi pot anar. Mas va ser elegit president de Catalunya amb milers i milers de vots que no eren inpendentistes, ni tan sols eren de gent del seu partit. Això ell ho sap (ho van dir l’endemà de la victòria). Al seu programa electoral parlava de Pacte fiscal i no d'independentisme. Ell és coherent amb aquest programa (fet curiós, no?). 

La virginitat és notícia

No deixa de ser curiós que sigui notícia el fet que aquesta noia, una atleta anomenada Lolo Jones, hagi decidit regalar-li al seu futur marit el do de la seva virginitat. 

El curiós per al periodista és que hagi decidit prendre aquesta decisió. El curiós per a mi, és que això sigui curiós per al periodista. Quins temps tan divertits aquests nostres.

Em sembla que la Lolo Jones no hauria de ser vista com una superwoman. Em sembla que ha decidit fer una cosa que hauria de ser ben normal o, si més no, no hauria de passar per davant dels mèrits esportius (en aquest cas) ni de tantíssimes coses que l'atleta ha dit a l'entrevista (llargueta, per cert). El que la Jones ha decidit fer és una preciositat que molts es perden perquè es pensen que no toca, que avui dia això és una excentricitat, o que no poden (o que sortirien al diari!), quan hauria de ser reconegut com el millor comportament possible, per diversíssimes raons que no queben aquí. 

El vell que va saltar per la finestra

M’ha fet riure molt durant força pàgines, que no és poca cosa, és clar. Una novel·la diferent quant als continguts. Humor d’astracanada constant, absurd i delirant. Per passar l’estona no està malament. El més interessant, des d’un punt de vista literari, és potser el joc de perspectives i el joc temporal. Pel que fa al primer, és enginyosa la manera que l’autor fa que passin coses tant inversemblants, que des de la perspectiva policial de l’agent Aronsson, siguin tan impossibles que erri constantment el diagnòstic i la interpretació. És una de les claus de l’humor del llibre; pel que fa al joc temporal, destaco la doble història del protagonista. El temps present transcorre des que s’escapa de l’asil. Intercalant-se en aquest present, però, hi trobem la història passada del protagonista, un home que emulant Forrest Gump, passa per ser clau en la història de la segona meitat del segle XX: guerres mundials, bomba atòmica, guerra freda, etc. Tot plegat és molt delirant, però divertit. La història del present perd pistonada a mesura que avança la novel·la, perquè la cosa no té més, la veritat. O és molt forçada, diguéssim. Però la història del passat de Allan, tot i ser tan estrafolària o més que l’altre, té un component original que la fa atractiva: la intervenció en els fets més rellevants de la història contemporània d’un personatge tan desmesurat con aquest protagonista. Però amb els temps que corren, no està de més fer un exercici de realisme i per això he passat a la següent lectura i he deixat el boig Allan Karlsson sense saber del tot com acabaven les seves aventures esbojarrades i impossibles.