Toni Cassany

Una lectura colpidora

2011-09-14T20:48:00.000+02:00

Només us copio algunes frases de la contracoberta: "si algú s'ha preguntat què feien els alemanys del carrer mentre Hitler era al poder, aquest és el seu llibre."

Qualificada per Primo Levi com "el millor llibre que s'hagi escrit mai sobre la resistència antinazi a Alemanya" és una potentíssima novel·la, una lliçó d'amor i de decència. Un llibre que val per sempre.

I ara una mica de contrapès: és molt dura. Durant moltes pàgines no trobes ni un pam de net, ni una espurna de dignitat humana. Alguns personatges estan retratats ratllant la caricatura i es fan particularment odiosos.

Tanmateix és un cant precisament a la decència d'alguns alemanys en circumstàncies terribles. Alguns herois que no van perdre mai el sentit de la dignitat humana, si bé no sempre van saber sustentar-la en l'únic fonament incontestable: som fills de Déu, noi.

Criteris educatius clars

2011-09-04T20:13:00.000+02:00

No sé si heu llegit "La Contra" de La Vanguardia del dissabte 3 de setembre de 2011. No és que digui res molt nou, és que ho diu amb seguretat i ho diu algú que no és dels qui ho diem sempre. I aquesta és sempre una bona manera d'entrar.

Francisco Kovacs

Per si no podeu llegir-la, us en faig un resum.

1. Educar vol dir tres coses: a) envoltar el nen d'un ambient que possibiliti l'exercici de totes les seves potencialitats; b) envoltar-lo d'afecte i c) donar-li models de conducta que pugui imitar.

2. Aquests models han de transmetre valors com: rigor, la disciplina, la meritocràcia, la justícia.

3. Deixar que el nen s'eduqui espontàniament, que broti com un enciam, o sigui, l'educació no intervencionista no és educació, és agricultura. El salvatge feliç no existeix.

4. Cal dotar al nen de criteri propi per tal que s'enfronti al món sense desanimar-se ni abjurar dels principis que ha rebut. Això es fa donant-li informació, formació i exemple.

5. Deixem-nos d'experiments pedagògics tipus Logse, i tornem al que està contrastat i funciona:

5.1. Agrupar els nens per nivells i no per edat biològica (què hi fan en cursos diferents un nen nascut el 31 de desembre i un que ho va fer l'endemà?)

5.2. Establir sistemes de premi i càstig. Així és com funciona el nostre cervell.

5.3. Aprendre a competir vol dir no abusar de les meves victòries ni enfonsar-me amb les meves derrotes.

5.4. Educar en l'esforç: si el nen aprèn a abjurar de l'esforç el converteixes en un gandul, i, a més, l'inutilitzes per prendre decisions que comportin sacrifici. Només serà capaç de fer el que li resulti fàcil.

6. Les quotes de llibertat no es guanyen per raó del pas del temps o del creixement biològic sinó per la demostració que ets digne d'aquesta llibertat que se't dóna.

TRADUCCIONS del BLOC

2011-08-30T14:11:00.004+02:00

Sóc partidari de l'ús del català en el bloc i arreu, perquè és la meva llengua materna i la meva pàtria, com deia aquell. Però també cal que sigui sensible a la gent que, per sort, em visita. Mirant les estadístiques, he vist que darrerament tinc entrades de llocs diversos. Per això afegeixo, al començament d'aquest bloc, la possibilitat de traduir-lo al castellà i a més llengües. Una gentilesa de Google. Gràcies a tots.

Una novel·la per descansar

2011-08-28T10:17:00.001+02:00

Reyes Calderón és, decididament, una autora amena i intel·ligent. Ha construït una novel·la policíaca realment original. M’ho he passat molt i molt bé amb aquesta lectura i us la recomano si voleu passar una estona de lectura sense més preocupacions que descansar d’altres lectures potser més profundes. La protagonista, la jutgessa Lola MacHor, té la virtut de ser un personatge molt real, molt proper, amb una vida molt i molt semblant a la nostra: no té una intel·ligència prodigiosa ni descobreix les coses totes de cop i al final i per art d’encanteri i sense massa explicacions. No, la Lola podria ser una amiga de la família que fins i tot a vegades necessita ajuda i consell. I en aquesta novel·la es dóna el cas que a més de la trama principal, la policíaca, hi ha una trama paral·lela molt treballada, que és la vida problemàtica de la jutgessa (la seva vida privada, diguéssim, i les seves neures personals).

Val bastant la pena. I, si us agrada, llavors podeu provar amb les seves primeres dues novel·les: Los asesinatos del múmero primo i El informe Canaima. O fins i tot, començar per la primera i anar fent...

HE VIST (JMJ 2011)

2011-08-23T17:41:00.004+02:00

Fa dos dies que he tornat de Madrid i el meu cap encara bull d’imatges i sensacions. No faré grans reflexions, però sí que voldria explicar-vos les imatges que m’han commogut. Puc dir que estic impactat.

Jo anava a Madrid amb mandra. Volia i no volia. Pensava en les incomoditats que m’esperaven... Quan vaig veure l’ambient del “Girona acull”, em vaig adonar que la JMJ seria quelcom maco de veritat. Al viatge d’anada, el dia 18, vaig dir a un amic que jo hi anava a carregar piles. El meu dipòsit era ja a la reserva. I per què vinc impactat? Doncs perquè he vist coses que m'han commogut, coses que des de la nostra Girona aimada no es veuen.

Vull resumir el que he vist en 7 imatges:

HE VIST un mar de gent. Quan anàvem a Cuatro Vientos el dia 20, a l’acte de la vigília i adoració, teníem por de no poder entrar. Resseguíem un mur que voreja l’aeròdrom i en un moment determinat, l’alçada d’aquest mur se’ns va fer accessible amb un salt. Vaig enfilar-m’hi per veure l’interior del magna recinte. Amb força de braços m’hi vaig aguantar uns segons. En veure l’espectacle se’m va posar un nus a la gola, vaig tenir ganes de plorar en contemplar aquella immensitat de gent reunida per escoltar un vellet de 84 anys que venia a dir-nos que ens poséssim les piles d’una santa (mai millor dit) vegada. Aquella imatge em va fer dir i pensar amb total sinceritat, que només per aquells instants ja havia valgut la pena fer 700 km.

HE VIST gent plorant mentre es confessava. Recordo una noia que escoltava el seu confessor amarada de llàgrimes als ulls, però feliç de sentir el que li deia un capellà d’edat avançada que, dret al mig del camí, aguantant 40º de temperatura, li deia paraules plenes de consol. A l’avinguda del perdó, al Parc del Retiro, dues hores més tard de l’hora oficial de clausurar l’espai destinat als confessionaris, hi havia cues de gent per confessar-se i capellans que feien tard al següent acte, però que eren incapaços de deixar aquella gent sense atendre. La policia estava desesperada perquè no sabia com acabar. Tinc una foto on es veuen fins a 6 capellans confessant, a sota un arbre, asseguts a un banc, en un raconet... Quan un va quedar lliure m’hi vaig atansar i li vaig dir: això que fan vostès és fabulós... Se’m va fer un nus al coll i no vaig poder continuar. Li volia dir el bé que ens feien amb aquella seva generositat. Ell em va mirar commogut i em va dir “muchas gracias”.

HE VIST i escoltat el silenci d’un milió i mig de persones. Això és difícil d’expressar amb paraules si no s’hi és. He sentit parlar del silenci del desert o del fons del mar, però el silenci que fa una multitud adorant el Santíssim et posa en estat de xoc. No hi ha res semblant. Penses, Déu meu, quina misèria la meva. Jo em girava a tots costats per veure l’espectacle. També tancava els ulls per “veure-ho” amb el cor. Érem a Cuatro Vientos, amb negra nit, després de rebre un ruixat huracanat que ens havia deixat xops. Res ens importava que no fos adorar Déu sagramentat.

HE VIST un esquadró de la policia nacional, en formació, a qui se’ls escapava el somriure i l’orgull perquè de tornada de Cibeles, on havíem anar a rebre el Sant Pare el primer dia, el 18, ens els vàrem creuar (ells tocaven ja a retirada després de la feina feta) i espontàniament els vàrem aplaudir en senyal d’agraïment per la feina que feien, la seguretat que ens donaven en aquelles circumstàncies d’aglomeració de tantíssima gent.

HE VIST centenars de joves ballant alhora, amb una alegria encomanadissa, el Waka Waka de la Shakira al so dels potentíssims altaveus de Recoletos mentre esperaven (faltaven més de 2h) la celebració del Via Crucis. Joves eufòrics, sans, alegres, joves del nostre temps que no necessiten la droga ni altres estupideses per sentir-se plens. Gent que té una força descomunal perquè sap ser catòlic en un món difícil o complicat. Gent a qui el Sant Pare va demanar que estudiés la doctrina “més que els vostres pares” perquè els havia tocat una societat plena d’entrebancs. Que Déu els ajudi.

HE VIST un oceà de sacs de dormir durant tota la nit a Cuatro Vientos, de gent que dormia i d’altra que volia però no podia i callava o la feia petar... o resava. Semblava un camp de refugiats de l’ACNUR. Però de refugiats que no necessiten més refugi que el de la fe, de refugiats que s’hi trobaven a gust. Entre aquests sacs, hi he vist monges que hi van passar la nit en blanc perquè la pluja els havia malmès els quatre cartrons que els havien de fer de llit. A quarts de cinc de la matinada vaig obrir un ull i vaig poder veure com aquelles monges pregaven en silenci, assegudes a terra o dretes, immòbils, com tòtems de Déu que il·luminaven la nit, o, si més no, la meva ànima.

HE VIST un Papa joiós de la joventut que l’estima. Sí, l’estima. Sense embuts, sense complexos. Descaradament. A Madrid el que cridava molt l’atenció era l’ostentació de catolicisme que es feia. Som cristians, sí, però catòlics. Gent que estima l’Església Una, i que no la posa en dubte ni qüestiona contínuament. Sentir-se acaronat, recolzat i empès per tanta gent ajuda molt a agafar-se les coses d’una altra manera.

Per a mi, les JMJ comencen ara.

CARA Y CRUZ

2011-07-26T12:34:00.003+02:00

Ja es veu que no estic gaire inspirat darrerament. Sort que alguns amics meus sí que ho estan. Us copio el darrer article de l'Ángel Esteban al diari Granada Hoy.

Cara y cruz

Contraste y paradoja son el latiguillo de mi conciencia. El domingo entraba en una iglesia de Marbella y un pobre con una pinta regular se dirigió a mí casi gritando, muerto de risa: “Peaso de camiseta que ta esháo, colega”. Yo llevaba un atuendo medio playero, de color azul, con unas letras rojas y amarillas en la parte delantera que decían: “¿Por qué no te callas?”, recordando la frase más famosa del rey desde el 23-F a nuestros días. Al salir de la Misa el mismo pobre dijo lo mismo, no sé si porque de verdad pensaba que era una camiseta original o porque deseaba mover mi ánimo para echarle unas monedas. Desde luego, esa estrategia es mucho más convincente que la del manido “dame argo”, tan típico en nuestras alturas serranas. Al llegar a casa, vi en la televisión la noticia de la muerte de Amy Winehouse, un cuerpo de 27 años de tormentos. “Casa del vino” sería la traducción del apellido, como un símbolo maldito, telúrico y genético, de una existencia dedicada al alcohol, la droga y el exceso. “Los genios no deben morir”, cantaba a Dalí Ana Torroja, y es verdad: el mundo necesita a esos seres gigantes, provistos de alas, para que nuestra rutina mordedora se convierta en ganas de vivir. Pero ellos se llevan mal con su existencia y con la nuestra. El bochornoso espectáculo de los dos últimos conciertos de Amy, en Vigo y en Belgrado, dando tumbos, con cara de despojada, desafinando, en medio de las iras de los fans, es el telón de fondo de un enigma en el que conviven nombres y apellidos memorables: Alejandra Pizarnik, Janis Joplin, Freddy Mercury, Jim Morrison, Kurt Cobain, James Dean, Bob Marley, Marilyn Monroe, etc.

Hay un poema de un autor cubano que se titula “Felices los normales”, que termina vapuleando a esa gran mayoría de clones corrientes y anodinos, para que “den paso a los que hacen los mundos y los sueños, las ilusiones, las sinfonías, las palabras que nos desbaratan y nos construyen, los más borrachos que sus padres y más delincuentes que sus hijos y más devorados por amores calcinantes”. Curiosa paradoja: aquellos que tienen las llaves de lo desconocido, la fama, el dinero y a veces hasta la belleza, son habitualmente unos desgraciados, quizá porque no son de este mundo. Sin embargo, los normales, y hasta algunos pobres que piden dinero en las puertas de las iglesias, son a menudo mucho más felices, y se permiten el lujo de ir por la vida riéndose de todo y de todos, incluso en tiempos difíciles. No se puede elegir ser genio o normal, pero sí se puede luchar por vivir sin necesitar muchas cosas, materiales o emocionales, y evitar así una dependencia que es un lastre.

Escola i laïcitat

2011-05-08T23:56:00.010+02:00

Hi ha persones que saben dir les coses d'una manera il·luminadora. M'ha encantat aquest article del Dr. Carlos González, doctor en pediatria, i aquí us el plantifico sencer i tal com rajava al diari ARA el passat 20 d'abril de 2011, a la pàg. 9:

Com que no som creients, vam buscar, per als nostres fills, una escola laica. Però vam trobar una mena de religió descafeïnada, desproveïda de qualsevol consideració transcendent, filosòfica o moral i reduïda al folklore, el consumisme i la superstició.

El Nadal no commemora el naixement de cap Déu encarnat en home, ni tan sols de cap profeta o pensador que hagi guiat la consciència de milions de persones durant dos mil·lennis. Però el Nadal existeix, més que mai, i és un període adequat per anar a esquiar, en què els carrers s’il·luminen i en què els nens poden rebre joguines almenys tres cops (o quatre, que el cagatió es duplica per poder-ho fer en dia lectiu). Com en algunes tribus primitives, s’ensenya als nens a colpejar ritualment un arbre per tal d’obtenir dons dels esperits de la natura. I és la mestra, la mateixa que ensenya a dibuixar i a llegir, la que ensenya el ritual. Un ritual màgic que funciona de veritat: els nens veuen com el tronc caigut menja pells de taronja i, més tard, caga joguines.

I el senyor aquell gros vestit de vermell, el Pare Noel, esclar que existeix! No és cap bisbe del segle IV, no té res a veure amb Sant Nicolau de Bari, no protegia els orfes; sembla que abans treballava en publicitat. Tampoc no se sap d’on eren reis els Reis d’Orient, però existeixen, i tant que sí! Els veiem pel carrer, fem treballs a l’escola sobre els seus regals. Fins i tot el telenotícies informa de l’arribada de Ses Majestats.

També existeix la quaresma. No commemora, esclar, els quaranta dies que va passar Jesús (qui?) al desert. Però hi ha una Vella Quaresma, una senyora amb un bacallà a la mà, que té set peus. Si li arrenques un peu cada dia (sí, això ensenyen en algunes escoles, a arrencar peus a velles), al final ve la Setmana Santa (la paraula santa no es defineix, aparentment vol dir de vacances). Setmana de vacances que, òbviament, no commemora la passió, mort i resurrecció de ningú, i que bàsicament transcorre entre el Dia de la Palma i el Dia de la Mona.

Al panteó educatiu també hi ha esperits menors. La Castanyera els visita cada any, en aquella festa tan tradicional en què no es parla dels avis difunts, però es fan molts panellets. I els més petits no hi veuen cap semblança amb cap membre del personal. És l’autèntica Castanyera! I un autèntic Follet del Bosc se’ls apareix a l’escola natura per difondre un missatge ecologista.

Si un àngel de debò s'aparegués en una escola religiosa, no diríem que estan enganyant i manipulant les criatures? Buscant una escola laica, vam trobar una escola pagana.

Los renglones torcidos de Dios

2011-04-27T19:03:00.004+02:00

M'he tornat a llegir Los renglones torcidos de Dios. Ho faig molt poques vegades això de tornar a llegir un llibre. Però tenia un record tan viu de la primera lectura que en vaig fer fa 30 anys (que va ser quasi compulsiva perquè em va atrapar irresistiblement des del principi) que, quan em va caure a les mans fa dos sants Jordis, no em vaig resistir a la temptació d'adquirir-lo encara que fos només per tenir-lo. Al cap de dos anys l'he agafat i en 5 dies me l'he cruspit de nou. Què se'n treu d'una lectura com aquesta? Em faig la pregunta i me la responc: Primer, plaer de llegir. Plaer autèntic de desitjar que acabi la jornada laboral per continuar llegint. Gust de no tenir son a la nit perquè estàs atrapat llegint. Angúnia perquè s'acaba el llibre, desig que no s'acabi. Quan en Messi pregunta a Crakòvia que és "yegir", algú li hauria de dir "això, Leo, això".

Per altra banda Los renglones fa pensar en el sentit de la vida, en la dignitat humana a prova de tares i mancances, la vocació professional de persones que s'entreguen als demés (la novel·la és un homenatge a aquests professionals que treballen al manicomi), etc, etc. No sé què més es pot desitjar d'una lectura.

Donar-los mitjans i motivació

2011-04-15T19:26:00.004+02:00

Al Crèdit de Síntesi de 4t d'ESO d'aquest any hi hem incorporat de forma decidida les noves tecnologies. El Crèdit de Síntesi és un nom molt curiós que designa tota una setmana d'activitats escolars al voltant d'un tema que s'estudia des de diverses òptiques o assignatures. El tema, des de fa ja uns quants anys, és el dels Drets Humans. Hem visitat el Parlament de Catalunya, hem anat a sentir un missioner javerià de Sierra Leona sobre nens soldat (un testimoni esfereïdor), hem assistit a una conferència concert amb dos xilens sobre Víctor Jara, hem sentit conferències sobre el dret a la vida del no nascut, sobre els exiliats de la guerra civil espanyola, hem fet treball sobre la igualtat de drets entre homes i dones, i hem treballat personatges com Luther King, Ghandi, la Mare Teresa, etc.

Enguany vam plantejar als alumnes que havien de fer de periodistes. Cada quatre o cinc alumnes constituïen una mena de consell de redacció d'un diari i elaboraven notes de premsa de cada una de les sessions de què ha constat el Crèdit. El treball final l'havien de presentar elaborant un bloc o una wiki. Aquests nois venien a l'escola amb portàtils (un cada equip) propis o deixats per qui fos i tot el dia escrivien i es repartien la feina. Baixaven informació suplementària d'internet, feien entrevistes a professors o a professionals d'arreu, buscaven material gràfic, feien fotos als invitats, i no paraven. Ni un crit, ni un càstig, ni una mala cara en cinc dies.

No oblidem que es tracta de la darrera setmana d'un trimestre criminal. Bé, doncs ha estat la millor de l'any, us ho ben asseguro. Avui ha acabat aquesta setmana i jo estic gairebé eufòric. Ho dic perquè l'ambient de treball, les felicitacions que hem rebut, l'empenta que hi posaven cada dia, les iniciatives que han pres sense que els ho demanéssim, etc., etc., em fan pensar que potser el que ens cal als qui ens dediquem a ensenyar és donar-los mitjans i llavors exigir més. Pensar en el nostre món i dir: "Com podem aprofitar els avantatges del nostre sistema de vida per fer crèixer més i millor les noves generacions?"

Nada (i II)

2011-04-01T08:00:00.000+02:00

A continuació exposo unes reflexions personals sobre la Novel·la Nada, de la qual tot educador n'hauria de tenir referències. Per saber de què va, hauries de llegir el post Nada (I) A Espanya l'ha publicada Seix Barral (2011).

La pròpia autora, Janne Teller, explica coses molt interessants en un epíleg, al final de la novel·la. Allà ens diu que Nada és un conte. Una metàfora, vol dir. I per això no entén la polèmica que ha suscitat sempre (ha estat prohibida durant anys a algunes escoles de Noruega i de Dinamarca, per exemple) durant temps. El to, ho reconeix la pròpia autora, és “fosc”. Té moments durs. Qüestiona allò que normalment donem per fet. Diu que per construir la metàfora ha hagut de retornar als seus 14 anys i des d’allà, mirar de veure la vida sense cap de les construccions mentals que ens han imposat al llarg de l’existència. Cap idea preconcebuda sobre com han de ser les coses… Deixem les respostes que la vida ens ha donat fins ara i tornem-nos a replantejar-ho tot.

Molt interessant, Teller, molt interessant. Destruir-ho tot, començar de nou i construir què. Potser algú podria pensar que la novel·la acaba dient-nos precisament això, que els nostres suports vitals, els significats de la nostra vida, són el més sagrat i que quan s’intenta tocar el fonament, tot cau i s’ensorra perquè per alguna cosa hi era, no? Però em temo que aquesta interpretació és un punt innocent. No va per aquí la Janne Teller. Ella mateixa ens ho aclara quan diu que finalment la novel·la li aporta llum. Bé, llum, matisa llavors, si considerem la vida a curt plaç, la vida viscuda dia a dia… La Teller acaba reconeixent que Pierre Anthon “podria tenir lògicament raó si observem la vida a llarg termini. Però la qüestió és que no vivim en el llarg termini, vivim en el curt, aquí i ara.”

Què vol dir això? Quin perill! El dia a dia és molt convenient i saludable, però sabent on es va. Quan la vida ens somriu i tot són flors i violes un no es planteja res perquè tot és fàcil de viure. Però què passa quan ens toca la cara fosca de l’existència? Llavors precisament és quan no ens “funciona” això del curt termini perquè és llavors quan ens afoguem per no saber veure-hi més enllà. O sigui que el sentit de la vida no es pot resoldre només pel que passa aquí i ara. L’aquí i ara no és més que una peça d’un trencaclosques molt més gran que no troba el seu sentit fins que no està acabat, complet. No voler veure-hi més enllà del present és pura miopia existencial. El sentit de la vida és el que ens fa donar cada passa avui i ara. Sense saber perquè es viu, no es viu ni es va enlloc.

Trobo que la Teller té un mèrit molt gran i que ha fet una novel·la de les que fan pensar. És dificilíssim aconseguir-ho. Jo sabia que aquesta novel·la no era com cap altre. Aquesta novel·la t’agafa per la solapa i et fa pensar sí o sí. És a dir, "Nada aconsegueix commocionar el lector, esclatar-li en la consciència i deixar una ona expansiva que dura durant dies, incitant-lo a reflexionar" sobre el que més importa a la vida.

No m’agrada com resol Teller problema que crea, el laberint vital que construeix, però no li vull treure el mèrit creatiu o estètic i literari. tota obra literària voldria fer el que Teller fa.

Però això no treu que em sembli desafortunat que a un jove adolescent se’l posi en una situació tan dràstica de nihilisme existencial. La Teller pensa que cada jove ha de trobar les seves respostes vitals. Ja m’agradaria, ja, però qui és capaç d’això si no se li donen les armes precises?

M'encantaria escriure una obra que qüestioni les coses més profundes, però si de pas sabés donar respostes, o com a mínim, pistes... potser encara millor, no?

Nada (I)

2011-03-27T23:45:00.004+02:00

Heu sentit a parlar de Nada? No és la Nada de Carmen Laforet sinó una novel·la de Janne Teller que ha donat i donarà moltíssim que parlar. És una novel·la trencadora. Ja dic d'entrada que no la recomano i en aquest i en d'altres posts explicaré per què. Aviso també que explico l'argument amb detall i també el final. En el post Nada (II) faré alguna consideració imprescindible per entendre del tot aquesta singular obra. Aquest post ajudarà a tots els qui estem amb adolescents i ens preocupem perquè llegeixin bons llibres.

“Nada importa. Hace mucho que lo sé. Así que no merece la pena hacer nada. Eso acabo de descubrirl.

Amb aquestes terribles i desmoralitzadores paraules dites per un jove personatge (Pierre Anthon) s’inicia la novel·la. L’argument és senzill: Pierre Anthon, alumne de l’escola de Taering, un dia decideix que no val la pena viure ni fer res a la vida. Llavors surt de classe i s’enfila a un cirerer que té a tocar de casa seva. Els amics de classe queden astorats. Senten cert neguit per les paraules de Pierre Anthon, els fa por que tingui raó i decideixen mirar de demostrar-li que no és veritat, però no està clar que se’n surtin massa. El que fan és recollir tot de objectes que tenen per a ells molt de significat, molt de sentit. Per a això es desprendran del que més els importa i faran un gran piló de significat, tirant-li en cara a Pierre Anthon que sí que hi ha coses a la vida que valen la pena. Però els objectes no se’ls tria cadascú, sinó que es forma una cadena, de manera que un tria l’objecte que ha d’oferir el següent. La cosa comença d’una manera més o menys normal (unes espardenyes de l’Agnes, una canya de pescar, una pilota de futbol… l’estimat hàmster de la Gerda…) Poc a poc, però, la cadena de peticions arribarà a límits esfereïdors: un proposa posar-hi el taüt d’un nen de dos anys, que és el germanet d’Elise. A la nit profanen la tomba del nen i col·loquen el taüt ja mig podrit en el piló de significat. El següent a triar proposarà posar-hi les trenes i tot el cabell de Rikke-Ursula. A continuació, l’alfombra de resar del musulmà Hussain i un altre proposa que s’hi posi el Sant Crist de l’església de Taering. Aquest Sant Crist els cau a terra i acaba mutilat i el gos Cenicienta s’hi pixa i defeca a sobre cada dia. El piatós Kai exigeix el cap del gos i aquest acaba decapitat al damunt del taüt. Tot plegat (cadàver, defecacions animals i cap mutilat) acaba emetent una pudor difícil de suportar. No acaba aquí la cosa: Jan Johan, el líder de la colla, proposa com a ofrena, la innocència (la virginitat) de Sofie. Efectivament, la nena perd aquella nit la virginitat a mans del líder i l’endemà es posa a sobre el piló un mocadoret tacat de sang… Finalment, Sofie proposa afegir al piló un dit de Jan Johan. L’escena en què aquesta mateixa s’encarrega de fer la brutal mutilació em fa venir fàstics.

Acabat el piló, els nens, que feien tot això d’amagat, seran descoberts pels pares. Càstigs, escàndol, premsa… i també més sorpreses: hi ha un museu que considera que el piló és una obra d’art i els ofereix tres milions de dòlars. Llavors ja no els veuen tan com uns salvatges sinó com uns nois i noies molt creatius. S’accepa la venta i es fan famosos. Llavors Pierre Anthon els fa veure que una cosa que es ven, que té valor material, no pot tenir massa significat o que fins i tot no en té gens. Això els fa veure que Pierre Anthon té part de raó, cosa que no suporten. De fet, aconseguiran que Pierre Anthon baixi del cirerer i visiti el piló. Quan és allà, se li tiren al damunt i el maten. En acabar, calen foc a tot el recinte i crema tot: piló i Pierre Anthon.

Després del funeral, la narradora va a veure la restes de l’incendi i recull en una caixa de mistos, una mica de cendra. La novel·la acaba parlant d’aquesta caixa: “De vez en cuando la tengo entre mis manos y la miro. Y cuando abro con cuidado esta gastada caja de cartón y veo la ceniza gris de su interior, siento la misma rara sensación en el vientre. Y aunque no pueda explicar de qué se trata, sé que es algo que tiene significado. Y sé que con el significado no se juega. ¿O qué, Pierre Anthon,? ¿O qué?”

Demolidora.

En el proper post explico què en penso de tot plegat

EL DARRER PLANETA

2011-03-20T23:05:00.004+01:00

Aquesta novel·la, tot i ser molt entretinguda, em confirma, una vegada més, que no es pot dir, ni molt menys!, que el premi Planeta premiï l’obra més important escrita en un any, això segur. No crec que ningú se’n penedeixi de llegir Riña de gatos, perquè és una novel·la de molt bon llegir. M’ha agradat molt la simbiosi entre art (Velázquez és quasi un personatge de la novel·la), i el repàs al moment històric previ a l’esclat de la guerra civil (se situa a Madrid, al març del 1936). Tanmateix, sembla que l’autor està escrivint una obra per encàrrec d’algun cineasta que li ha recomanat que tingui tots els ingredients de les pel·lícules casposes que es fan i produeixen en aquest país: tocs anticlericals en la figura d’un clergue bastant imbècil, alguna esceneta seudo sentimental de llit, tocs àcids cutres de prostíbul... En fi, una mica de tot i en dosi molt ben mesurada perquè no molesti ningú (a mi no m’ha molestat en absolut).

De fet, em sembla una novel·la ben construïda i escrita amb la mestria d’un gran professional de les lletres, encara que amb un final fluix. Però d’aquí a ser mereixedora del premi més quantiós de les lletres espanyoles... no sé, ho dubto. I això us ho diu algú que ha llegit moltes novel·les de Mendoza i que ho ha passat realment bé. El fet que Delibes no el guanyés mai, aquest premi, que no s’hi volgués presentar, i fins i tot que se li hagués ofert guanyar-lo... és tot una garantia que al Planeta s’hi posen en joc moltes més coses que la literatura. Deixem-ho aquí...

Mourinho confon hipocresia, sinceritat i maleducació

2011-03-04T13:06:00.003+01:00

Mourinho va dir l’altre dia que ell no faria mai com Pellegrini, que se’n va anar al Málaga quan el van fer fora del Madrid. Ell se n’aniria a un equip gran d’Anglaterra o d’Itàlia.

Mourinho justifica la seva arrogància i mala educació dient que ell no és hipòcrita i diu allò que realment pensa. A més, això ho amaneix amb una mica de generalització de la culpa, és a dir, afirmant que ell diu allò que en realitat tothom pensa.

A veure, anem a pams:

Primer: no dir tot el que es pensa no és ser hipòcrita. A vegades allò que penses pot fer mal a d’altres i no hi ha cap necessitat de dir-ho. Ser sincer és dir la veritat, però a vegades no cal dir-la, la veritat, perquè pot fer mal o simplement perquè ningú no te la pregunta.

El meu pare explicava que una vegada un conegut amb qui es va creuar pel carrer se li va atansar i li va dir: “Tu em caus molt malament. Ho sento, però jo sóc molt sincer i t’ho havia de dir”. El meu pare comentava que aquest bon home no era sincer, era un maleducat.

A en Mourinho no li van pas preguntar si li agradaria anar al Màlaga. Ell no volia res més que contestar de mala manera a Pellegrini (aquest havia dit que amb ell el Madrid havia assolit tot un rècord a la Lliga (96 punts), cosa per altra banda, rigorosament exacta.)

Mourinho és un maleducat, no li donem més voltes.

I per què ho és, què el porta a ser-ho? Doncs el fet que és arrogant, fatxenda, pretensiós. Mourinho diu que ell no aniria al Màlaga mai perquè pressuposa que els millors clubs del món l’acollirien rendits als seus peus. Potser sí, no dic que no, però pressuposar-ho, donar-ho per fet, és una mostra d’arrogància. I és que si no fos així, si Mourinho fracassés estrepitosament (de moment ho està fent, eh?) i només el volgués un equip modest, ... no hi aniria? Preferiria quedar-se a caseta? Quina necessitat tenia de faltar, de menystenir els altres?

Defenseu, si ho creieu convenient, el Madrid o a qui es vulgui, però no la mala educació, la insolència, la impertinència, la jactància, l’envaniment i el no saber estar, si us plau.

A gent com aquest senyor li convindria una teràpia de xoc, una cura urgent d'humilitat i d'educació. Em sap greu, però a Mourinho jo el poso moltes vegades com exemple de no saber anar pel món, com exemple negatiu. Sóc educador i del que és negatiu també se n'aprèn. Però prefereixo els exemples positius, de gent que sap anar pel món, com Del Bosque, Guardiola o el mateix Manuel Pellegrini.

INTEL·LIGÈNCIA vs ARROGÀNCIA

2011-02-15T09:00:00.001+01:00

Un amic m'ha enviat aquest petit relat divertit. M'encanta quan veig gent capaç de fer front a l'estupidesa d'alguns amb enginy i ocurrències cratives. Ignoro si el relat és verídic o no, però això és igual. Com diuen a Itàlia, "si non é vero, é ben trobato!"

Un abarrotado vuelo de Virgin fue cancelado cuando un avión 767 de la compañía fue retirado por cuestiones de seguridad. Sólo una empleada de atención al cliente estaba intentado encontrar vuelos alternativos para todos los pasajeros.

De repente, un pasajero muy enojado se saltó la cola para ponerse delante del mostrador. Con un golpe depositó su billete en el mostrador y dijo: "Tengo que salir en el primer vuelo y tengo que ir en Primera".

La empleada le contestó: "Lo siento mucho, señor. Estaré encantada de ayudarle, pero antes tengo que ayudar a estos pasajeros, que estaban antes que usted; estoy segura de que lo solucionaremos".

El pasajero todavía más descontrolado le gritó: "¿Sabe usted quién soy?".

A lo que la empleada, sin pensárselo, cogió el micrófono de megafonía y anunció: "Atención por favor"( su voz se escuchó por toda la terminal), "Tenemos un pasajero en el mostrador número 14 que no sabe quién es. Si alguien lo sabe, y puede ayudarle, por favor preséntense en el mostrador 14".

Todos los otros pasajeros detrás de él se partían de la risa. El pasajero borde miró a la empleada y le dijo "Anda y que te jodan".

A lo que ella le contestó: "Lo siento señor, pero para eso también hay que hacer cola."

Missatge universal

2011-02-05T09:00:00.002+01:00

No sé si queda algú al món que no hagi vist això. A Fecebook ha corregut com la pòlvora. Ahir vaig rebrer una missatge d'un infermer del Txad (Àfrica) perquè el vol passar a l'aula de formació que tenen muntada allà. Tinc missatges d'arreu del món parlant de pell de gallina i de llàgrimes als ulls.

Hi ha un missatge universal que és el de la lluita i l'esforç fins al final que no passa de moda. I no passa de moda malgrat lleis d'educació nefastes com la LOGSE que s'havia carregat el valor de l'esforç i del sacrifici i el valor del fracàs i de la frustració per madurar el caràcter i fer-nos més forts i ferms. La vida ens dóna dificultats i les dificultats són per superar-les i per créixer com a persones més fortes. La metàfora de la papallona que aconseguirà volar gràcies a l'esforç immens per sortir del capullo és una lliçó per no oblidar. Per fer el capullo no cal esforç. Com deia Antonio Ventura, "lo fácil es ser imbécil".

Ànims, ànims, ànims.

Matrimoni per a tota la vida?

2011-01-28T10:00:00.006+01:00

El dia 20 de gener, el del meu quaranta-novè aniversari, vaig començar a llegir La casa del propòsit especial. El primer capítol m’ha encantat. El narrador és un vell que viu amb la pena de tenir la seva esposa Zoia moribunda a causa d’un càncer de còlon. L’estimació que li professa és extraordinària.

A la xerrada sobre matrimoni que vaig anar a fer a Vilafranca del Penedès el mateix dia 20 vaig llegir un fragment de la pàgina 21 on el narrador explica a la doctora de la seva dona què hi va a fer cada dia a la clínica: “No vinc pas aquí a fer amistats. Vinc exclusivament a veure la meva esposa, a veure la meva estimada Zoia, a seure a vora el seu llit, a agafar-li la mà entre les meves, a murmular-li a cau d’orella, a assegurar-me que sàpiga que no està sola.

Em quedo a l’hospital fins a les sis i llavors li faig un petó a la galta, li poso una mà a l’espatlla un moment, i prego en silenci per demanar que l’endemà quan torni la trobi viva.”.

Després de llegir això als matrimonis que m’escoltaven, vaig fer la pregunta: “Penseu que aquests dos han tingut molta sort a la vida?” Vaig respondre que per ami, això no era pas cosa de sort, que aquests dos ─com dirien alguns avui─ això s’ho havien currat tota la vida. Mil gestos insignificants d’amor, mil sacrificis, mil vegades de demanar perdó i mil més de perdonar, mil hores d’estar de costat i mil vegades de mirar en la mateixa direcció, mil llàgrimes vessades, mil entrebancs superats a duo, mil silencis per no ofendre, mil sorpreses inesperades, mil àpats amb allò que més li agrada, mil quilos de maquillatge, mil somriures i abraçades i mil paraules d’amor, senzilles i tendres, i mil vegades superades les ganes d’agafar la porta i marxar i mil mossegades de llengua i mil hores d’escalf dels cossos amants i mil aplaudiments nostres ara.

Ni sort ni llets. L’amor, quan arriba fins al final, no és perquè un ha trobat la mitja taronja ni res que se li assembli; és perquè un, un dia, va decidir, més amb el cap que amb el cor, que estimaria aquella persona fins que la mort els separés. Ho van decidir. Jo et vull estimar i per això em caso amb tu. Aquesta és la clau del matrimoni que dura. No és qüestió de sentimentalismes barats o superficials que van i vénen. El sentiment ve després, quan has estat generós i has estimat de debò. Aquesta és la proposta del matrimoni feliç per a tota la vida. Perdoneu, però algú ho havia de dir. Qui s’hi apunta?

Desconectar per a conectar

2011-01-21T09:20:00.001+01:00

Sóc usuari de les noves tecnologies. Sense complexos. Les faig servir a la feina i al lleure. M'hi entretinc, hi perdo el temps i també les rentabilitzo professionalment. Em sembla que no pot ser d'altra manera. Vivim en aquest món i no en cap altre. Qui es posa de cul de forma sistemàtica i tancada a aquesta realitat, em sembla que s'equivoca.

ARA bé, no siguem il·lusos! No ens passem. Això són eines per fer les mateixes coses de sempre però d'una altra manera (potser més eficaç i ràpida). I això val tant per al que és bo com per al que no ho és. Ara tens les denigracions humanes més exacrables a un sol clic; i ara tens també a l'abast de la mà, fer una transferència per a una ONG o apuntar-te a un viatge solidari des del despatx de casa.

Més enllà d'aquestes obvietats massa repetides ja, em volia fixar en un mal més subtil que no acabem de valorar del tot i que va lligat també a un ús abusiu de les noves tecnologies: abans hi havia moments en què no podies desconnectar dels amics, la família o la nòvia. Moments en què eres ilocalitzable. Això tenia el seu punt negatiu, és clar, però tenia una punt d'exclusivitat que es va perdent. Aquest "perdona un moment" que ens diuen per atendre una trucada, no és sinó, "esperat un moment que hi ha algú més important que tu que m'entra per la línia 1". Clarament n'hem fet un gra massa. No hi ha entrevista de tutoria que no soni el mòbil. Sona a la taula de nadal, a mitja pel·lícula al cinema, i si no vigiles, pots tenir un fill xatajant al cotxe i no adonar-te'n que "no hi és" fins que no arribes a destí...

Ens hem passat, clarament. I no ens n'adonem. Educar avui no és elimnar la tele, Internet, la play o el que sigui, sinó ajudar a fer-ne un bon ús i crear les condicions perquè això sigui així.

Ens manca sentit comú i sentit de comunitat. Vivim envoltats, no aïllats. M'ha encantat aquest video que una meva filla m'ha enganxat al meu mur de facebook. Fa pensar.

PATXI

2011-01-12T21:18:00.005+01:00

Us presento una persona increible. Em sento en deute amb en Patxi Rossinyol Estruch. Ha mort a Suïssa, el dia 5 de gener, amb 57 anys. Va ser algú molt important a la meva adolescència i a la de molts. Una persona d'una influència gairebé hipnòtica. El recordo sempre envoltat d'alumnes que l'admiraven i el seguien i l'escoltaven arreu on anava. Fou una d'aquelles persones que marquen positivament una vida en el moment en què aquesta és més tendra. Vàrem riure i jugar i cantar i plorar i patir i gaudir... tantes vegades.

Tenia una alegria encomanadissa. Era un líder, una ànima generosa, un esperit obert, alegre, esportista.

Ha conviscut durant molts mesos amb una cruel i despiatada malaltia que l'ha vençut, finalment. Durant aquest temps ens comunicàvem amb sms. Sempre feia broma. Quan li feien el tractament amb quimioteràpia, parlava de la "festa de la quimio". En una altre sms m'animava (ell a mi!!) dient "Cal guanyar aquesta batalla" o "em sembla que vaig millor". Finalment ha anat a millor perquè ara descansa en pau. Jo crec que el seu bon humor li venia de la seva fe i confiança en Déu. Tinc un amic al Cel. No en dubto.

Ell, però, no morirà mai, perquè és d'aquestes persones que van conquerir aquella tercera vida de la qual parlava Manrique: la vida del record que perdura mentre hi hagi algú que el faci present.

Trobaré a faltar el teu somriure i el teu consell i la teva amistat. Com t'enyoro, amic e amat!!!!!!!

La bellesa ens fa humans!

2010-12-13T22:57:00.000+01:00

L'educació de la bellesa, de la sensibilitat estètica hauria de formar part ineludible dels curriculums que ensenyem als nostres alumnes. Després de veure aquest video m'he emocionat, se m'ha posat la pell de gallina. Som ens uns grans magatzems, cadascú va a la seva, amb pressa, consumint el que necessita, pot o vol... I de sobte, la màgia. Tothom es transforma. Canvien les cares, l'escenari comercial es transforma en un paradís de l'esperit que s'omple, que vessa de joia i d'humanitat. La bellesa del cant excels i sublim transforma els esperits inconnexos de mils de compradors en un sol esperit humà que s'eleva i gaudeix.

Qui no sàpiga emocionar-se amb la bellesa de la creació humana, de l'art, és un pobre. No podem permetre que els nostres alumnes siguin gent mediocre a qui només omple el viure d'un cap de setmana al següent, la satisfacció material, la darrera moda, la darrera novetat del mercat electrònic o textil. Cal enlairar l'esperit, sentir-se humanitzat pel poder de la bellesa sensible i immaterial. Oh, Verdi, oh, Bécquer, oh, Joan Maragall, que grans sou, que rics que ens feu. Gràcies a Déu per la vostra existència insubstituïble i imprescindible!

Caricatura?

2010-11-12T19:55:00.005+01:00

Enviaré aquesta carta als diaris. A veure si me la publiquen.

El diumenge 7 vaig ser a Barcelona. Vaig anar a conèixer el Papa. El vaig sentir, escoltar, veure (tant com em va permetre la magnífica retrasnmissió de TV3)... En fi, que ara puc dir que a Benet XVI el "conec" una mica més de primera mà.

Em pregunto doncs d'on surt la caricatura que se'n fa a Polònia. Sóc artista i filòleg. Tant en unes arts (les plàstiques) com en les altres (les literàries) s'entén que una caricatura és una mena de retrat consistent a deformar o exagerar uns trets característics del model que imita, per tal de fer-ne burla o broma. Em pregunto, doncs, quin és el model d'on parteix la caricatura de Benet XVI que es presenta al programa Polònia? Jo, a Barcelona, vaig veure un home entrenyable, serè, culte, intel·lectual, políglota, amatent, considerat...

Com s'explica la caricatura polonesa? Allí el Papa és un ésser abjecte, histèric, curt (no parla bé ni la seva llengua), desconsiderat, estúpid...

Vull pensar que no en saben més. Sóc del Barça, però em sembla que el mateix li passa a d'altres personatges que ens fan riure, no perquè estan molt ben caricaturitzats, sinó perquè són del Madrid i amb el Madrid s'hi val tot.

Com amb el Sant Pare?

Parlem de comptes?

2010-11-03T09:00:00.000+01:00

Benet XVI ve a Barcelona. Tanmateix, el gran protagonista d'aquest fet no és la figura del Papa, ni què ve a fer, a dir o visitar, ni per què, ni quan, ni com... Res de res. Aquí l'important de veritat és el que això ens costa als contribuents. Bé, el que costa, ja està. Perquè al final tant li fot qui ho paga. A Catalunya (és el que conec millor) els mitjans de comunicació s'han centrat fins fa no gaire en la vessant econòmica del viatge. No interessa la gent que el rebrà il·lusionada. Ni la gent que el rebrà amb un profund respecte. No. Aquí només hem parlat del que val tot plegat amb una dosi molt important d'hipocresia (o potser és estupidesa?). Hem llegit xifres diverses (des de 500.000 fins a 3 o 4 milions). La meva ingènua pregunta és: i si parlem de despeses, perquè no ho fem també d'ingressos? Perquè no es diu que la visita papal suposarà per a la ciutat de Barcelona uns ingressos d'uns 30 milions d'euros? (la font de la dada ve del propi ajuntament). Sí. senyors, sí: l'allotjament en hotels de la ciutat, els restaurants, les compres i el transport dels fidels suposaran ingressos de prop de 25 quilets. I se'n generaran més de quatre més amb la projecció de la imatge de Barcelona al món. I en aquest concepte no se'n generaran més perquè tenim un govern municipal tan curt de vista que es fa difícil no insultar-los. En comptes de potenciar la visita, encara que fos amb benficis lucratius o d'imatge, aquí ens hem dedicat a fer-nos els ofesos anti-catòlics, perquè queda més progre i més modern. Som gilipolles, en sèrio.

Un quadre especial

2010-10-31T09:00:00.000+01:00

Aquest quadre ahir va ser despenjat de l'exposició i translladat a Berga. Un matrimoni l'ha adquirit i, com que viuen molt lluny, se l'han endut.

Aquest quadre va ser l'únic al qual vaig dedicar unes paraules en la presentació del passat dia 28.

Per què?

Perquè reflecteix un paisatge que realment no existeix. El vaig pintar sense cap model al davant. Vaig pintar el que sortia de la meva imaginació, de l'empordà interior. És l'Empordà que porto a dins.

Aquest quadre és una síntesi, un resum, una metàfora del meu paisatge interior. A mi sempre m'ha inspirat l'Empordà pel que transmet, no només pel que ofereix a la vista.

Empordà és paisatge de només dos components: cel i terra. La línia divisòria és clara i contundent, Ambdós es toquen en arribar a l'infinit. No abans.

Empordà és sobrietat, senzillesa i auteritat: el just valor de les coses, ni més ni menys.

Empordà és espiritualitat, la terra, l'home, que cerca el més enllà, el més lluny, sempre molt més lluny.

Aquest quadre és únic en aquest senti i em sap molt greu haver-lo venut. Bé, molt greu tampoc, no ens passem que prou bé que em vindran els calerons... No cal ser hipòcrites, tampoc. Vull dir que no m'hagués sapigut cap greu quedar-me'l. Qui l'ha comprat, però s'ha endut la meva explicació i confio que sàpiga valorar la peça. De fet sé que ho farà perquè m'ha demanat que li dediqui al seu fill, l'hereu de curta edat, que el perllongarà més enllà de l'avui i del demà. Espero!

Per què m'he fet de facebook? (II)

2010-08-26T09:00:00.000+02:00

En el darrer post o entrada prometia una explicació de la segona raó que em va impulsar a fer-me usuari de facebook. És senzilla, també: volia entendre el mecanisme intern o, dit d'una altra manera, el model de negoci que hi ha al darrera. Aquestes són les meves conclusions:

Els negocis d'Internet tenen quelcom que els fa peculiars: es basen en la massa crítica (la quantitat d'usuaris). Vendre quelcom a 30 cèntims d'€ pot semblar una ridiculesa; però si aconsegueixes 1 milió de compradors, llavors has fet una fortuna. Però facebook, com qualsevol negoci d'aquest tipus, sap que si a la porta d'entrada de la web hi ha un preu, l'internauta "canvia de canal". Tot ha de ser aparentment gratuït. Quan tinc 4 milions de pàgines vistes a la setmana, llavors comença el negoci.

I com aconsegueixo aquest trànsit ingent d'internautes? Doncs de diverses maneres. Sintetitzant una mica: l'expansió d'usuaris ha de ser viral (com un virus de contagi). Es tracta d'una xarxa: amic d'un amic d'un amic, d'un amic... Per això ens animen a fer mil clics (invita a, sugiérele amigos, escríbele...). I per això el facebook té una literatura (manera de dir) molt determinada, molt propera a la realitat, aparentment, encara que no hi té gaire res a veure: un amic és una altra cosa molt diferent que un agregat al meu face. Si llegiu el post anterior veureu clarament quins sistemes tenen d'expansió d'usuaris.

Bé, tornem al que dèiem: si tot és gratuït, on està el negoci? Doncs, com quasi sempre, en el mercat publicitari. Suposo que som conscients de la quantitat d'informació que hem donat als senyors de facebook, no? Aniversari, adreça, estudis, aficions, amics, interessos... Ho saben tot: si estudies o no, si viatges i a on, si estàs enamorat, si surts, si treus bones notes, si tens diners, si depens dels pares, com vesteixes, quines idees religioses o filosòfiques i polítiques tens. Tenir tot això és tenir el poder econòmic. És una informació valuosíssima que val un dineral. Hi ha empreses que han nascut direccionades per facebook, és a dir, amb el target de client (la demanda) absolutament definida. Si fóssiu fabricants de raquetes de tennis, no voldrieu tenir una base de dades dels milions d'aficionats al tennis de tal regió? I si, a més, sabéssiu quan celebren l'aniversari aquests "tennistes"? Ara penseu que mireu de construir un club de tennis, però no teniu clar on construir-lo. No pagaríeu per saber les dades dels aficionats que hi ha al país? Quan val saber on viuen els aficionats al producte que jo vull vendre? Una milionada! Doncs aquí està el negoci: en convertir la informació en coneixement, en valor.

Sabia moltes d'aquestes coses, perquè conec d'aprop algun negoci internàutic que altre, però volia saber des de dins com funcionava. I em sembla que ho he aconseguit una mica.

Deixeu-me dir, en darrer lloc que no voldria que ningú veiés en aquests dos posts sobre facebook un atac desaforat. NO, de cap manera. Que ningú es posi a la defensiva! Només volia explicar perquès i de passada obrir ulls perquè sí que penso que hi ha molta ignorància i ingenuïtat al voltant d'aquest negoci. El tema de la privacitat no està resolt, per exemple, però és que, si el resolen, se'ls acaba el negoci. Un altre dia en parlarem d'això.

Per què m'he fet de facebook?

2010-08-18T18:52:00.008+02:00

M'he fet de facebook (i he tingut el bloc desatès, cosa que lamento, perquè per expressar-se no hi ha res millor que el bloc).

En fi, per què m'he fet de facebook? Molt senzill. Dues raons: en aquest post explicaré la primera només (la segona, en el proper post). I és aquesta: volia veure (i sentir!!) en les meves pròpies carns el fenòmen. Em dedico amb cos i ànima a adolescents. Com podia jo romandre al marge d'aquest fenòmen de masses omnipresent en la vida de tants i tants. I puc dir que l'experiència ha estat molt positiva. He experimentat sentiments diversos en diverses ocasions. Certa timidesa al principi, cert pudor, diríem (per allò de l'exposició pública a la xarxa social). Certa inseguretat també (és segur això? Qui se n'està aprofitant del fenòmen?). També s'experimenta una mica d'autocomplaença o de vanitat (tinc tants amics!, no-sé-qui quiere ser tu amigo, o ha aceptado tu solicitud de amistad...). Una mica de manipulació, com ho diríem, d'incursió a casa teva: sugiérele amigos a este; invítale a ser tu amigo; mándale un mensaje que "hase mucho que no lo hases"; busca amigos; toni, prueba el buscador de amigos; fulanito te ha invitado; has eliminado este anuncio. ¿Por qué no te ha gustado? i dóna ganes de dir "A ti qué coño te importa", però no hi ha l'opció, és clar... En darrer lloc, ho confesso, també un sentiment de "pop en un garatge". Un què hi pintes tu aquí? No m'hi he sentit com a casa, diguéssim. I això perquè sóc conscient que essent pare i profe, se'm veu com acoplat.

L'experiment ha estat doncs un èxit per a mi. Ara haurem de veure què faig a partir d'ara amb el senyor Facebook. L'engego?

Una nit al Liceu

2010-07-01T09:45:00.003+02:00

He anat al Liceu de Barcelona. No vull parlar aquí de l'obra que he anat a veure (El jugador, de Prokófiev) sinó de l'experiència en sí.

He experimentat quelcom que dic moltes vegades als alumnes i fills: no parlis del que no saps. No rebutgis d'entrada quelcom que pot ser bo pel sol fet de no entendre-ho o de no saber-ne res. Jo hi anava amb por, al Liceu, perquè anàvem a veure una obra totalment desconeguda, i a més, no en versió operística sinó de concert (cosa que hem pogut comprovar in situ perquè ni això sabíem). Això del teatre cantat no era quelcom que entrés a dins de les meves passions, realment. A la TV, per exemple, o a la ràdio, sentir la veu d'un tenor o d'una soprano... sobretot si cantaven quelcom no reconeixible per mi... en fi, canvi de sintonia o canal. I resulta que m'inviten a un palco del Liceu, la catedral del bell canto i en gaudeixo a base de bé. I és que no es pot dir que una cosa no val per a res si no s'ha fet l'esforç de fer un acostament respectuós i amb mentalitat oberta.

Hi hem estat quasi tres hores i ens han passat volant. Per què? Per la riquesa de la música en directe, pel portentós talent humà que crea semidivinament la bellesa, pel marc espectacular d'un Liceu que és una joia, per les ganes de passar-ho bé, per la incertesa de si ho entendrem bé tot plegat... I també, pel fet que una ex alumne meva -la Clàudia Schneider- del meu primer any de feina a Roses, era una de les cantants del 4t acte, Tot plegat ha fet que la nit fos màgica.

Reunión de bachilleres

2010-06-26T09:01:00.001+02:00

No vull fer cap tractat sobre aquesta novel·la. Hi ha un amic que m'ho té prohibit. He decidit que comentaré algun aspecte que em cridi molt l'atenció. En el cas d'aquesta extraordinària novel·la (qui me la va aconsellar em va dir que era una lectura indefugible) es tracta d'un procés, d'una seccessió de fets que fan canviar radicalment una situació.

El jutge protagonista de Reunión de bachilleres farà un excercici de memòria per recordar els seus anys d'escola. En aquest flash back recorda Adler, un company de classe. Adler era un alumne brillant. Brillant acadèmicament i per tant gaudia de l'admiració de companys i de professors. Però un dia es gira la truita. El millor de la novel·la és la subtil manera com l'autor ens explica en poques pàgines (de la 80 a la 88) el procés que va de l'èxit social al menyspreu unànim.

La vida es texeix a base de detalls, (si no ho creieu, llegiu Momentos estelares de la humanidad). La diferència entre la veneració i l'odi cap a una persona a vegades depèn de detalls gairebé insignificants i sobretot subjectius. Un fet objectiu és percebut de forma radicalment oposada depenent de la intenció de la nostra mirada. Entre dir "aquest tiu és genial" o "aquest tiu és boig" hi ha poca distància. Tot depèn de qui ho diu i per què. Els fets són interpretats subjectivament i la nostra reacció no es produeix davant del fet en sí, sinó davant de la interpretació personal que en fem d'aquell fet.

Tots els professors hauríem d'estar molt i molt atents a aquests processos, que passen davant dels nostres nassos i ens són imperceptibles, tràgicament imperceptibles, a vegades.

¿Fue él?

2010-06-19T19:06:00.004+02:00

Us aconsello amb seguretat aquesta lectura. Comença així: "En lo que a mí respecta, puedo decir que estoy segura de que él fue el asesino, aunque me falta la última prueba, la irrefutable." No us en penedireu.

Podria dir moltes coses d'aquest petit relat (74 pàgines). Em quedo amb una: m'ha captivat la capacitat d'Zweig de crear un personatge. Es tracta de l'insuportable Limpley. I en concret, ha escollit una caracterització molt original: Limpley és insuportable perquè porta a l'extrem l'exercici del que per altra banda no deixen de ser trets virtuosos. Allò dels clàssics de la justa mesura, o aquella altra expressió tan nostra de "les masses piquen" es fa patèticament evident en aquest personatge. La narradora diu, per exemple: "Jamás, antes de conocer a Limpley, habíamos visto nosotros, gente mayor, que virtudes tan justas como la bondad, la cordialidad, la franqueza y la afecuosidad, por culpa de un estridente exceso, pudieran llevarle a uno a la desesperación." Aquest tiu fa morir de riure, a vegades. O potser posa nerviós i tot.

Més: busca una estona que puguis llegir una hora i mitja sense interrupcions. No he comptat el temps que hi he tardat, potser és més, però és bo llegir-lo d'una sola tongada, perquè aquests relats d'Zweig són o semblen escrits així, sense aixecar la pluma del paper, com alguns dibuixos d'en Fita o de l'Isaac d'Aiguaviva.

I una darrera cosa: no vulguis endevinar el final. Deixa't sorprendre, si ets d'aquells en qui això és possible. T'ho passaràs millor.

Si, malgrat tot, no estàs disposat a llegir-lo, aquí tens un pdf amb les 11 primeres pàgines. Arriba just al moment que apareix Limpley:

http://www.acantilado.es/cont/catalogo/docsPot/Extracto_Fue_el.pdf

Com un miracle.

2010-05-29T09:00:00.000+02:00

S'acaba el curs.

Bé, encara queda la recta final que és el tram que més costa fer, segons com es miri. La veritat és que a mi no és el que més em costa perquè estic tan content de veure que ja s'acaba, que no em costa tant el darrer esforç. No sé si és hora de fer balanç de la temporada. Tanmateix em fixo amb un esdeveniment que és injust passar per alt. Una setantena d'alumnes de 3r, 4t d'ESO i Batxillerat (15-18 anys) van fer la confirmació a la catedral de Girona, plena a vessar, el dia 9 de maig. La cerimònia va durar cap a dues hores. Aquells nanos se sentien tan bé allà a dins que se'ls va fer curta. La litúrgia, quan s'ha sapigut i pogut explicar prèviament, juga un paper fabulós. Tot té un sentit, en tot moment un sap on és i a on va. Que difícil és això a la vida, i més quan s'és adolescent. Se'ls veia cufois, imbuits de l'Esperit que els omplia per dins i els feia resplandir. Ja sé que semblo molt cursi o sentimental, però ho trobo emocionant. Un dels dies previs a aquest acte vaig dir a classe (comentant uns versos de Machado: "Caminante son tus huellas el camino y nada más") que em semblava preciós que Bell-lloc els hagués donat la possibilitat de fer el camí que havien decidit fer. Que els veia com a homes lliures que sabien decidir en aquell moment el que els convenia. I que eren més lliures que els de l'Institut del costat perquè ells havien pogut decidir si sí o si no. I que consti que n'hi ha molts que no. No podrien dir el mateix els seus veïns a qui mai ningú els hauria parlat d'aquestes bestieses tan políticament incorrectes. Setanta nanos havien decidit amb total llibertat, que continuaven essent cristians, que ara que podien, decidien que tiraven pel dret.

Com un miracle.

Què té aquesta novel·la?

2010-05-23T13:04:00.001+02:00

Què té que la fa tan especial? Com és que ha venut milions d'exemplars? Em sembla que és una història sentimental que retrata un món interior, el de l'adolescent, revolucionat pel cataclisme de l'edat, amb gran riquesa de detalls i precisió. En Leo, el protagonista, és un personatge rodó, que evoluciona al llarg de la novel·la. Està molt ben traçat i construït. Quant al vocabulari i la qualitat literària, no està gens malament, però m'hi sobra molta paraulota, encara s'hi comprèn: és un retrat. Però no el puc posar de lectura obligada a l'ESO. Està ple de pensament adolescent esbojarrat (el narrador és el protagonista), però tot plegat et porta a port. I no hi ha moralina sinó pensament positiu que està molt ben dosificat i ben contextualitzat ("viene a cuento", vaja).

Sembla impertinent al principi, improcedent a vegades, i al final resulta que et fa pensar. Baixes el cap i dius: quantes coses per aprendre!

La recomano vivament i entusiàstica a tots els qui enteneu un cor enamorat. Però enamorat de veritat, eh? Aquest protagonista està boig per la Beatrice. Però no tant boig com per no saber distingir el desig de l'amor. Aquest nano va notant el canvi que es produeix al seu interior, va notant que la vida és una mestra i cal estar atent a la lliçó.

De veritat, no us en panedireu de llegir aquesta novel·la. Només un consell: no dictis sentència abans d'hora, no pleguis pensant que és una novel·la d'amor juvenil o d'estudiants d'institut com tantes... No et defraudarà. Si ets pare o mare, és d'aquelles de llegir i comentar. Si ets fill o filla, fliparàs.

Bravo, Txeik!!

2010-05-20T20:34:00.004+02:00

Només volia aconsellar-vos que llegiu el post que en Txema ha fet sobre la temporada del Barça des d'una perspectiva d'un educador. http://soma.bloc.cat/post/17590/294061

A mi, aquesta lliga del Barça m'ha fet molta il·lusió. Haig de reconèixer que m'ha encantat que, en guanyar-la, el Madrid se'n quedés sense. Sí. Però també m'ha fet especial il·lusió per la forma com s'ha guanyat, perquè s'ha fet segons un model molt concret: elegància, lluita, esforç, respecte, constància, sacrifici, treball en equip, humilitat i respecte als altres, magnanimitat, honestedat...

L'estil Mourinho (ese portugués .... .... ..!) també podria ser que arribés a fer un triplet. Això fa més gran al Barça de Guardiola (no d'en lapoorta, que té un altre estil, si us plau!!) De fet no és normal que triomfi el bé com ho ha fet aquest any i l'any passat. En Figo ha dit que el Mourinho (ese portugués!) encarna molt bé els valors madridistes. quina gran veritat noi! Jo també ho penso. Són "tal para cual". Vine, vine, Mourinho, portuguesset, que ens mantindràs les ganes de menjar-nos els títols i posaràs de relleu la manera de fer del gran Pep Guardiola.

El gran mundo de David Malouf

2010-05-15T23:04:00.004+02:00

Aquest em va caure a les mans com a regal-detall per una conferència que vaig donar. L'he acabat de llegir avui.

És una novel·la d'aquelles que et fan sentir petit, misèria, poca cosa. Però té una qualitat literària extraordinària. No l'estic, tanmateix, recomanant indiscriminadament, ni molt menys. No em sembla una obra que hagi d'agradar a molta gent.

Parla de la història de dos amics australians, Vic i Digger, que es coneixen en un camp de presoners japonès, a la 2a guerra mundial. La novel·la retrata les dues vides abans, durant i després dels fets del camp de presoners a Malasia

És una novel·la on constantment em passava que pensava: "això és tan bo, tant profund, que ho hauria de tornar a llegir".

Aquesta és una novel·la de personatges, de personatges construïts amb mestria isuperable, amb una capacitat d'aprofundir en els més lleus i aparentment insignificants detalls del caràcter o dels sentiments de les persones que sorprèn, vertaderament.

Una novel·la que ve a dir que la família, per bé i per mal (en aquesta novel·la sobretot per mal) marca la vida de les persones. Marca, no determina. Marca més que una guerra despiatada amb les seves mil experiències destructives.

El gran mundo és una novel·la enorme, però per això una mica aclaparadora. La càrrega de negativitat que presenta la vida és forta. Potser la qualitat literària ho compensa, però. Només la recomanaria a lectors de més de 25 llibres per any.

La playa de los ahogados

2010-04-18T10:30:00.006+02:00

Voleu llegir una novel·la entretinguda fins la darrera pàgina? No té complicacions, és de molt bon llegir. És de gènere policíac. Es tracta del segon cas de l'inspector Leo Caldas.

Està ben construïda, no té cap element inversemblant, està neta (absència total de sortides de mare), té certes dosis d’humor (en el personatge de l’ajudant aragonès). En el procés de la investigació no et t'hi pots perdre perquè té la virtut d'anar fent recopil·lació de les dades trobades sense fer-se mai carregós, té un final més que correcte, i és entranyable (això és més subjectiu, ho reconec), per la pintura extraordinària que fa del caràcter o manera de ser gallega. Què més vols? M’ho he passat molt bé llegint-la. Es diu La playa de los ahogados de Domingo Villar. Si voleu, en trobareu fins i tot un video a http://www.parasaber.com/ocio/libros/ficcion/novela/novela-negra-policiaca/video/playa-ahogados-domingo-villar/29677/

Pederastia escandalosa

2010-04-01T12:29:00.006+02:00

Esgarrifa, sorprèn i indisposa tot aquest escàndol de la pederàstia a dins l'Església. Com pot ser?, em pregunto, que passin aquestes coses? En un primer moment un experimenta una confusió interior, una mena de desencís sinuós que no porta enlloc.

No m'he quedat aquí, però. Convé llegir i fer bé la tria perquè ens hi podríem fer mal.

Jo he trobat un article que escriu un capellà jove, Roger J. Landry, americà de Massachusetts. Us el recomano, però per als qui vulguin anar pel dret, a continuació en faig una versió personal.

No es pot jutjar una doctrina o un pensament pel comportament d'aquells qui no la viuen, sinó per aquells que la segueixen fidelment. Fer-ho, seria com dir que la doctrina de Jesús era un desastre perquè Judes va acabar penjat. Això que ha passat, i potser passa, és terrible, però no invalida res. La primitiva Església va tirar endavant perquè va mirar els altres onze apòstols i no tant el que havia fet l'Iscariot.

Per altra banda, això, dissortadament, no és nou. Ni de bon tros és el pitjor que ha passat mai. Alenxandre VI, un Papa, va tenir nou fills amb sis concubines diferents. No entenc com Déu permeté que algú així dos el seu vicari a la terra, ni puc ni imaginar-me un merder similar amb cap Papa dels que he conegut. Per què no es va enfonsar tot plegat? Doncs perquè no és cosa nostra ni enfonsar ni mantenir dempeus l'Església. S'explica al respecte, que una vegada Napoleó li dieia al cardenal Consavi que destruiria la seva església. "No ho crec pas", li contestà Consavi. Napoleó insistí des del seu metre i mig d'alçada: "Je destruirai votre eglise!!" El cardenal replicà, m'imagino que amb un somriure sorneguer: " No, ho crec pas; ni nosaltres mateixos no hem pogut..."

No hi haurà naufragi institucional. Crist no ho permetria. Ell és viu a dins la barca. Però si no vigilem, podríem caure en un naufragi o suïcidi espiritual particular. No podem permetre que la immoralitat escandalosa d'alguns (o de molts. m'és igual) ens faci defallir. Molts aprofitaran aquest merder per justificar-se. Aquest escàndol serà un enorme penjador on hi penjaran les seves excuses per justificar el seu apartament de l'Església. Molts s'ompliran la boca de frases roïnes: "Ja t'ho deia jo", "Ja ho sabia que tots eren una colla de...". "No hi ha un pam de net. Doneu-me una raó per seguir endavant", pensaran d'altres.

Doncs a mi em sembla que ara és un moment extraordinari per fer un pas endavant i agafar-se tot això com un repte. Potser ens podria fer veure que som uns catòlics molt mediocres o una mica mesquins. Són temps durs per als catòlics i en particular per als capellans, que se n'han de sentir de tots colors. Bé, i què? Doncs amb més motiu cal tirar de coherència i serrar les dents i nedar contracorrent.

Ens necessiten. Som-hi!

Recomano també aquest article de l'Antoni Puigvert, que posa les coses al seu lloc: http://www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/20100329/53899161078/espinas-de-semana-santa-iglesia-ratzinger-europa-vaticano-rojo-joseph-ratzinger-pablo-ii-cristo-papa.html#coment

Gracias, Miguel

2010-03-21T20:12:00.005+01:00

Em sap greu, però la mort de Miguel Delibes m'ha agafat en una d'aquelles temporades impossibles. No sóc l'únic, però això no em consola gens. Volia escriure aquesta entrada de seguida que vaig saber la trista notícia.

El dia abans de la seva mort, un alumne de 4t d'ESO m'havia preguntat, mentre es menjava una croqueta dels dijous, si el tal Delibes encara era viu. Li quedaven poques hores de vida i jo no ho sabia. Només Déu sap aquestes coses, ves per on. Li vaig dir que sí, i que era el meu ídol.

Em sap greu perquè jo li dec molt a Delibes. M'he vist sorprès pels meus propis sentiments en saber d'aquesta mort. Es pot sentir certa tristor per la mort d'un desconegut? No ho sé, però Delibes no ho era de desconegut; era amic meu, però ell no ho sabia. Als escriptors els passen aquestes coses.

Jo a Delibes li dec dues coses que són fonamentals (en el sentit literal de la paraula) a la meva vida: la meva vocació professional i la meva afició a la lectura.

Feia COU i no sabia encara quina carrera volia estudiar. Només sabia que no faria Mates. No és molt que diguem. El Sr. Inclán ens va fer fer un treball sobre Las Ratas. Em sembla que cadascú triava una obra i un autor. El meu treball analitzava l'estil d'aquest mestre. Vaig gaudir com mai, i vaig aprendre molt. En acabar el treball ja sabia que estudiaria Filologia Hispànica. Ho vaig veure clar. Havia descobert que m'ho podia passar bé estudiant la llengua. Era un gran descobriment.

Quant a la lectura, haig de dir que, encara que sembli impossible, fins a 3r de Carrera la lectura no era per a mi una afició com ho és ara. Llegia bastant per obligació. Doncs bé, jo vivia a Santiago de Compostela i un amic gallec feia la seva tesi doctoral sobre el Delibes periodista. Un dia d'estiu fèiem una excursió llarga. Teníem dues hores d'autobús per davant. Vàrem seure junts i ell va treure La hoja roja. Em va animar a llegir-la. No és la millor manera d'entrar a can Delibes, però em vaig endinsar altra vegada en aquell estil captivador. I ja no el vaig deixar més. El meu germà Lluís havia aconseguit, uns anys abans, que llegís La sombra del ciprés es alargada. M'havia agradat, però no empaitat. Després de La hoja roja van venir El Camino, Mi idolotrado hio Sisí, el Príncipe destronado, Viejas historias de Castilla la Vieja... i deu o quinze més. Delibes havia fet un amic per sempre i un lector que ha passat hores i hores gaudint de l'art d'escriure i de l'art de viure moltes vides i d'aprendre'n alguna cosa de totes.

Avui començaré a rellegir Señora de rojo sobre fondo gris.

Em sento plenament identificat amb el post del meu amic Joserra Ayllón sobre els darrers moments de Delibes aquí. Potser entendreu perquè em sap tan de greu haver perdut aquest amic literari. Tanmateix deixeu-me dir que escriptors com Delibes no es perden mai perquè romanen sempre amb nosaltres de forma viva i entranyable.

Una Auca adulterada

2010-02-07T17:42:00.005+01:00

He enviat aquesta carta a uns quants diaris. No crec que me la publiquin, o sigui que ho faig jo aquí i ara i em quedo a gust.

He anat a veure L’auca del Senyor Esteve. Sóc filòleg i professor de literatura. M’interessava fer-me càrrec de si hi podria portar els meus alumnes grans. El resultat va ser que me’n vaig anar amb la cua entre cames i amb una decepció de campionat. Aquesta adaptació de la meravellosa obra de Rusiñol ha resultat ser una manipulació partidista de propaganda antifranquista. M’explicaré.
Aquesta Auca, si bé té una nòmina d’actors i actrius de primera, que fan una feina excel·lent, i un muntatge teatral de Pablo Ley i Carme Portaceli digne d’elogi, és una adulteració improcedent de l’obra original. S’entendria molt bé (i jo ho aplaudiria) que fos una Auca amb el rerefons històric canviat, una Auca resituada a la Barcelona franquista. Però aquesta Auca de la sra. Carme Portaceli no és això. Aquesta Auca s’oblida intermitentment de l’Auca i fa talls publicitaris. És adir, de sobte, i massa sovint, talla la trama i fa que el protagonisme passi a mans de la propaganda barroera, i a voltes grollera, de l’antifranquisme i l’anticatolicisme. Quan es produeix el tall, un dels personatges surt de l’escena per fer un monóleg o míting, es projecten imatges de l’època i es dóna pas a la recreació partidista d’un episodi franquista. Literàriament, doncs, i ho dic com a estudiós de la matèria, no em sembla acceptable. És la meva opinió subjectiva, és clar. I com que porta temps això d’anar intercalant pamflets que no vénen a compte, la cosa s’allarga més de dues hores i mitja, que, tenint en compte que te les confiten sense anestèsia ni descans, et deixen grogui i llest per empassar-te el que sigui. De fet, els aplaudiments del final van ser més de cortesia o educació, que d’entusiasme. La gent no és tonta. Bé. Jo una mica n’he estat, de ruc, perquè m’ho podia haver estalviat, com molta gent que es va quedar a casa i va deixar buida tota la part superior de la sala.
En fi, tornem a l’Auca. M’agradaria entrar en les raons de qui ha fet aquesta versió tan personal. No dubto en absolut de la seva destresa tècnica. Del que dubto és de la seva bona fe. Em sembla que qui ha fet això tan políticament correcte es deixa portar per l’odi, un odi que fins i tot m’atreviria a dir que la turmenta. I em temo que així no superarem mai el passat. Un passat, que cal no oblidar, però que ens cal superar perquè si no, ens perseguirà en el present i se’ns projectarà en el futur en tot el que fem. I això, per als educadors, és determinant si no es vol manipular la mainada. L’odi és malaltís, és destructiu, no porta sinó a la ignorància, perquè és cec; no és capaç d’oblidar, és com una bilis fastigosa que retorna una i altra vegada a la boca i et fa vomitar més odi.
Qui crea art en nom de l’odi és capaç d’agafar una obra fabulosa i transformar-la en un projectil bèl·lic contra aquells qui odia. L’art al servei de la meva personal rancúnia, de la meva visió subjectivament deformada del passat.
No, no portaré els meus alumnes a veure aquesta Auca perquè des del ressentiment i la tírria no s’ensenya sinó a menystenir, a menysprear sense argumentar, sense intel·ligència, sense domini del propi sentiment. I sí que s’ensenya venjança i violència. Em sembla menyspreable la propaganda i censura de la màquina feixista de Franco, però no per això estic d’acord amb la propaganda del nostre Govern que també ha instaurat el model únic i el pensament uniformat. I és que aquesta Auca està finançada amb els impostos de tots.
No. Els meus alumnes necessiten models de persones capaces de superar les ofenses passades amb accions que mirin al futur amb esperança. Aquesta vegada no els portaré al TNC. Els animaré a veure Invictus, una pel·lícula que explica com se supera el passat, com se surt de l’odi i com s’assimila la memòria històrica. Hi ha un personatge a Invictus que es pregunta com un home, en sortir de la presó on ha estat tancat 27 anys, pot perdonar els seus botxins. Mandela ens en dóna la resposta: amb generositat, amb perdó. Només el perdó trenca la cadena de l’odi. Mandela no oblida. L’oblit no porta enlloc, perquè és feble i impossible, de fet. No es tracta d’oblidar el passat. Es tracta de recordar-lo però superat, havent intentat entendre les postures de l’altre, i potser fins i tot recordant-lo perdonat.
I això per part dels dos bàndols, perquè malgrat que aquesta Auca això ho obvia, n’hi va haver dos de bàndols. I tots dos han de passar pàgina, han d’entendre l’altre i han d’acceptar que va passar el que va passar però com a passat.
Pobre Senyor Esteve, pobra Auca. Pobre Santiago Rusiñol, si aixequés el cap i veiés adulterada la seva i nostra Auca! Sra. Portaceli, posis al dia, home. No em manipuli els alumnes. No els ensenyi a odiar. Memòria històrica, sí. No rancúnia històrica.

Invictus, grandiós

2010-01-30T11:04:00.003+01:00

Val la pena anar-la a veure. Vaig quedar fascinat per la talla humana de Mandela.
Aquest home fa injusta la crítica generalitzada de la classe política.
Quedeu-vos amb una frase: "com un home que ha estat quasi 30 anys tancat en una diminuta presó pot, quan en surt, perdonar els qui li van ficar?" Hi ha un personatge que es fa aquesta pregunta. Us la respondreu si coneixeu la talla d'aquest home.
Aquesta película et reconcilia amb el gènere humà. Surts del cinema content.
Hi ha esperança si hi ha mandelas al món.
Sortint em retrunyien al cap aquestes paraules seves: "Doy gracias al Dios que fuere por mi invicta alma. Soy el amo de mi destino, soy el capitán de mi alma. "
No voldria acabar sense unes paraules per Clint Eatwood. Era difícilíssim no caure en la típica sensibleria lacrimògina de tantes pel·lícules d'èpica esportiva ... No sempre ho aconsegueix, però se'n surt, en general, fabulosament bé. Té mèrit, ja ho veureu. I se'n surt perquè la pel·lícula gira entorn de Mandela i no de l'èpica esportiva.
I és que Mandela ho omple tot. Siguem mandelas!

Descanse en ZAP

2010-01-24T20:16:00.005+01:00

Aquest és un article, un altre, del meu amic granadí. Trobo genial el joc de paraules que fa continuament. Aquests són dies de molta, moltíssima feina i no dono l'abast amb el bloc, per tant, us el copio en versió original:

Descanse en Zap
Zap es igual que Paz pero al revés. Del mismo modo, el pacifista presidente de España y Europa ha hecho una vez más honor a su apellido, haciendo diego donde dijo digo. Tan colegones que hemos sido de los cubanos gracias a Pocoatinos, tanto que hemos respetado la paz represiva que se vive en la isla, y ahora, que te tocan a Yáñez, recomiendas en tu primera intervención como cabeza (pre)visible de la Unión que se adopte una postura exigente con un país que no respeta como debería los derechos democráticos. Vamos, algo parecido a lo que dijo Aznar hace unos años, cuando Fidel lo llamó “fuhrersito”. Quién te ha visto y quién te ve, Zetapé.
Pero lo que más me molesta es el cinismo y el oportunismo de nuestro pacifista acomodaticio, que hace todos los mohínes de asco a la guerra que convocó su predecesor en la Moncloa, pero luego se hincha de vender armas a todos los países que pueden comprarlas, es decir, a aquellos que tienen pelas y pueden convocar guerras, incluidos los Estados Unidos. El fotógrafo Gervasio Sánchez, con su obra artística y con los discursos de recepción de varios premios en 2008 y 2009 (el Ortega y Gasset, el Rey de España y el Nacional de Fotografía, entre otros), ha hecho hincapié en que todos los presidentes de la España democrática, incluido Zapatero, han permitido y fomentado la venta indiscriminada de armamento a numerosos países. En concreto, Sánchez ha incidido en un dato escalofriante: con el gobierno Zap se ha duplicado la venta de armas, y además se fabrican actualmente cuatro tipos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas. Es un horror ver las fotografías premiadas de Gervasio, de chavales mutilados, ciegos, destrozados… quizá por los artefactos que nuestro gobierno pacifista exporta.
Los muchachos del barbas que sale estos días en todos los periódicos después de haber pasado 21 días en una cárcel danesa por vestirse de pajarita sin estar invitado, se han pelado los dedos y las gargantas denunciando que España sigue vendiendo y hasta regalando armas a países que violan los derechos humanos (Pakistan, Colombia, Marruecos, Venezuela, Israel, Sri Lanka, etc.), pero, claro, eso no se dice en la tele. Yo fui el primero de los 45 millones de españoles que aplaudió la retirada de las tropas de Irak en 2004, y del mismo modo soy el primero en llamar hipócrita a un presidente que se comporta así con el armamento. ¿A cuantos muertos de cuántas guerras se les podría decir, desgraciadamente, “descanse en Zap”, en lugar de “descanse en paz”?

KAPUCINSKI (1932-2007)

2010-01-10T18:16:00.003+01:00

Avui, darrer dia de vacances, he acabat aquest assaig del gran Ryszard KAPUCINSKI (1932-2007). Diuen que Un día más con vida és una de les seves millors novel·les. No ho sé, és molt difícil de dir. Caldria haver llegit tota la seva producció. El que sí que puc dir és que no és una novel·la pròpiament. No hi ha ficció. Tot és vivència directa, crua i personal de l’autor. Un día más con vida és un títol molt ben triat perquè resumeix la vida del periodista de guerra: cada vegada que surt el sol és un regal que cal aprofitar perquè no haver mort resulta extraordinari.

Volia parlar, tanmateix, de l'home, del periodista.
Kapuscinski és d’una raça especial de periodistes. És gent que viu el seu ofici com una vocació, com una mena de crida de la seva manera natural de ser. És un tipus de periodista que entén que la seva feina és un servei a la societat, que ells són els ulls i la veu i les orelles del món i que en aquest sentit són insubstituïbles. Per això no entenen que es pugui explicar què passa al món si no és en primera persona, des del testimoniatge o la vivència personal Quan la cosa és així, entenem perquè Kapuscinski veu oportunitats de fer la seva feina allà on altres veuen perill imminent de mort.

A totes les professions hi ha gent d’aquesta mena, gent que entén que la seva feina és un reclam quasi primitiu de la seva manera d’estar al món. Això passa a professors, metges, advocats, empresaris... però aquests no s'hi juguen la vida a la feina, a cada minut. Chapeau, Ryszard!

Els llibres del 2009

2009-12-28T22:34:00.015+01:00

2009 ha estat un any irregular pel que fa a lectures. He llegit 25 llibres. No són molts, ni pocs, segons com es miri. Inspirat pel sextet de corda que ens ha regalat el Barça, jo us ofereixo també els meus sis títols en l'ordre en què els vaig llegir:

- Suite Francesa de Irene NÉMIROVSKY:es tracta d’un mosaic de situacions, d’ànimes que reaccionen de formes diverses davant el mateix fet: la guerra i l’ocupació alemanya de França. Literàriament impecable. Va valer molt i molt la pena.

- En Lugar seguro, de Wallace STEGNER: un meravellós retrat de l'amistat entre dos matrimonis. Uns personatges que quedaran per sempre més en el record. Una novel·la que deixa petjada.

- La montaña de los siete círculos de Thomas MERTON. Ja en vaig parlar en un post en el seu moment. Un prodigi de lectura profunda, d'espiritualitat sincera, de la recerca del propi camí a la vida.

- Carta de una desconocida de Stefan ZWEIG. Novel·la curta, molt curta. Una sola veu. Un escriptor, que és un vividor i un donjuan, un seductor impenitent, rep una misteriosa carta d’una dona en la qual li declara que sempre, des que era una pre-adolescent, l’havia estimat bojament, compulsivament, jo diria que patològicament, fins i tot.

- El maestro de almas de Irene NÉMIROVSKY. La Némirovsky no falla mai. Aquesta novel·la és un relat primoròs sobre la història d'algú que busca un lloc a la vida i no el troba, de les seves ombres i el seu mal viure. En parlaré al proper post.

- Cuatro hermanas de Jetta CARLETTON, l'he acabat fa molt poc. Una novel·la de personatges, de història familiar, de vides entrelligades. Una novel·la on la gent s'equivoca, i rectifica, i torna a començar perquè estima i sap què és el més important. Potser és el millor llibre del 2009.

Un quadre robat

2009-12-23T09:14:00.001+01:00

El dia que em van robar aquest quadre va ser un gran dia: vaig pensar que havia arribat al punt que feia una pintura per la qual hi havia algú capaç de jugar-s'hi quelcom més que diners. Però no ens fem il·lusions, eh? No van pas entrar a casa ni al meu estudi en mitat de la noche, oye. No. Simplement que havia trobat un marxant que s'encarregava de moure'm l'obra. Amb aquest home, el nom del qual omitiré per raons òbvies (ja no el recordo!!) havíem fet grans coses. Per exemple, havia aconseguit una cosa genial: que tingués una sala dedicada a la meva pintura a l'hotel Sol Girona, avui dia de la cadena NH. La sala Cassany, que encara llueix a l'hotel, va ser el seu legat i el meu èxit. La meva confiança en ell era, doncs, total. Un dia li vaig portar una peça gran. La teníem mig venuda per a una sala d'estar d'una burgesa vídua. Crec que era el quadre més gran que havia venut mai fins aquell moment. El tamany més gran que jo pintava llavors era el 100x100. Aquest quadre devia fer 121x93. Una vegada li vaig haver portat la peça, jo restava impacient esperant la venda. Quan passa això, sempre tens la temptació de trucar per veure si ja... i alhora tens la por i la recança d'haver-te endur un disgust o semblar massa pesat i desconfiat. Total que vaig deixar passar 15 dies o tres setmanes. Llavors vaig telefonar el meu estimat marxant i...

mai més no ha tornat a despenjar el telèfon.

Tanmateix no li guardo cap rencor perquè suposo que va tenir un mal pas i potser el meu quadre, espero que penjat a ca la vídua qui sap si també pròfoga o huida en combate, el va treure d'un escanyament de deutes o d'una situació delicada. Era un bon home, el meu marxant, i em va ajudar i em va fer sentir important, fins i tot. No, no li tinc rencúnia. No se la mereix...

S'ho mereixen...

2009-12-20T08:00:00.003+01:00

No us penseu que vull dir que s'ho mereixen els del Barça (això és massa evident!!); no. Els qui s'ho mereixen són els mediocres jugadors i tècnics de Los Estudiantes de la Plata.

M'explico. Mentre tenien el partit guanyat s'han limitat a mantenir el resultat. Els importa una merda l'espectacle i aquest esport en sí. Ens diuen que d'això se'n diu ser "resultadista". Doncs jo d'això en dic ser mediocre, pocapena, roí.

S'ho mereixen perquè no juguen a fer futbol sinó exclusivament a destruir-lo. No intenten res mentre els sembla que no ho necessiten. Han disparat dues vegades a porteria en 110 minuts i després, quan perdien, han fet més xuts en cinc minuts que en els 115 anteriors. Per tant, no és que no puguin (són campions de la seva "Champions", per alguna cosa serà, no?) Quan el Barça els ha empatat i superat, llavors ens han creat dues o tres ocasions. O sigui, no és que no puguessin, és que no volien. El seu porter s'ha passat 45' fent el cafre, perdent segons, minuts... esgarrapant-los al destí.

Aquesta tàctica surt massa bé massa vegades. És el pitjor del futbol: un esport que premia massa la mesquinesa esportiva. La selecció grega i la italiana moltes vegades; el Getafe i tants altres que, tant si juguen a casa com a fora, no passen de mig camp i deixen possessions de pilota al Barça de més del 70% cada vegada.

Es mereixen perdre.

Se'm dirà que jugar defensivament també és fer futbol i que quan no es té prou qualitat, no queda altre remei. Val, d'acord, però no lloem tant l'esperit ultradefensiu d'aquesta gent, home. Compadim-los, diem que no en saben més, que pobrets, que què hi vols fer... Però ja n'hi ha prou de dignos rivales i de equipos bien posicionados, duros y correosos i vejanades d'aquestes! Si no ataquen, si no ho proven tota l'estona, es mereixen perdre i es mereixen la nostra pena i llàstima, no el nostre reconeixement. Que juguin com vulguin, però si no intenten ni xutar, el que han de fer és perdre. Es mereixerien perdre sempre.

I ara sí, ho dic ben clar: el Barça, aquest Barça, és eternament mereixedor d'això que ha aconseguit també perquè juga contra els qui no juguen a res més que a no deixar jugar, contra mesquins i garrapes del futbol dels qui n'estic més que fart. I això té un mèrit extraordinari, gairebé infinit. El Barça és l'únic equip de tota la història que ha aconseguit guanyar sis de sis títols possibles. Sí, però també és l'únic equip de la història que s'ha dedicat sempre i sense excepció a crear bellesa amb aquest esport. Això no ho pot dir el Madrid, tampoc, que és campió mundial de l'efectivitat i avui per avui de res, res, res, més.

Avui em sento molt orgullós de ser barcelonista.

Un artcle d'un amic: contaminatu

2009-12-17T18:54:00.007+01:00

M'ha agradat molt aquest article del meu amic, escriptor i catedràtic de la Universitat de Graná ahí es ná, Ángel Esteban. A veure què us sembla.

Contaminatu

Hasta Hilary Clinton, su presidente Premio Nobel y Ban Ki-moon han intervenido para que Haidar no muera. Desde hace casi un mes, esa magnífica señora ocupa las portadas de todos los diarios, y dicen que con su huelga de hambre ha realizado más por su causa que treinta y cinco años de lucha de todo un pueblo por defender su identidad territorial. Le han pedido al Rey, al Papa y al lucero del alba que por favor se impliquen, y parece que no hay otra cosa que hacer en el mundo que salvar a una mujer que quiere morir por su pueblo, como hizo Martí por Cuba. La postura de Aminatu es encomiable, aunque provoque escenas ridículas como la de Rosa Díez llevando una carta, cuando el servicio de correos funciona maravillosamente, o este desconcertante gobierno nuestro echando la culpa de todo a la policía.

A veces, cuando veo a Moratinos o a Zapatero hablar del tema, con cara de preocupación, como si tuvieran algo de peso moral a sus espaldas, y la vida de los demás les interesase algo, me pregunto por qué, a la misma vez que ese careto medio tristón parece sincero, dentro de unos días van a aprobar una ley que no sólo permite matar a discreción a una persona de 14 semanas, que tiene los órganos vitales tan desarrollados como los de Aminatu, o quizá hasta en mejores condiciones físicas, sino que además pretende intimidar a los que no quieran hacerlo, restringiendo la objeción, y obliga a que todos los españoles tengan información, en las escuelas, sobre la maravilla de ir haciendo desaparecer aminatus, también hasta las 22 semanas -¡menudo dilema moral!- con algunas restricciones, además de aleccionar a todos los estudiantes de ciencias de la salud para que sepan cómo se mata, para que no fallen el tiro.

Este mundo, sin duda, está contaminatu, o mejor, contra los aminatus que no pueden hacer huelga de hambre para defender lo que tienen que ser sus derechos, porque son tan persona como la heroica señora por la que todos (menos el gobierno de su país) claman para que no muera. Este mundo se va al carajo, como diría García Márquez, y esta civilización se tambalea, impotente y sin recursos morales. La proliferación del aborto no es una cuestión de estilo, o simplemente social, es un problema que afecta a la configuración ética de un mundo que ha perdido el sentido del respeto a la vida. Mientras los premios Nobel de la Paz hagan guerras necesarias y permitan la pena de muerte y la posesión libre de armas, y fomenten (como Zapatero) el aborto facilón, nos vamos todos a la mierda, como el imperio romano. Por favor, sigan riéndole las gracias a Bibiana, promotora del genocidio con el dinero de todos los españoles.

Tonteries

2009-11-24T20:00:00.001+01:00

Per riure una mica amb les possibilitats lingüístiques:

ATIBORRARTE: Desaparecerte a ti mismo

BECERRO: Que observa una loma o colina

BERMUDAS: Observar a las que no hablan

BERRO: Un bastor alemán (bor ejemblo)

CACHIVACHE: Pequeño hoyo en la calzada,

pero un poco grande

CAMARÓN: Enorme aparato que saca fotos

CHINCHILLA: Auchencia de achiento

DECIMAL: Pronunciar erróneamente

DIADEMAS: Un veintinueve de febrero

DILEMAS: Sigue hablándole

ENDOSCOPIO: Preparo los exámenes, excepto dos

ESGUINCE: Uno más que gatorce

ESMALTE: Entre lune y miélcole
MEOLLO: Escucho mi voz

NITRATO: Ni siquiera intento

NUEVAMENTE: Cerebro por estrenar

ONDEANDO: Ahí por donde voy

TALENTO: No va rápido

TELEPATÍA: Televisor para la hermana de mamá

TELÓN: Cacho tela de 50m o más

I per acabar,

POLINESIA: mujer policía un poco tonta.

Un quadre per a una cuina

2009-11-16T09:00:00.001+01:00

Fa més de dos anys la Fundació Àstrid-21, que vetlla per persones amb Síndrome de Down, em va fer una curiosa proposta: pintar un quadre a quatre mans amb un alumne seu. El quadre havia de subhastar-se al sopar de les flors que se celebra cada any a l'Hotel Fornells Park i que serveix per recaptar fons per a la fundació.
Després de la inicial sospresa, vaig pensar que el millor seria agafar un quadre meu a mig fer (bé, diguem que quasi bé era acabat) i acabar-lo amb aquest noi tan trempat. L'Albert Puig, era un artistàs. Quina afició! Quina il·lusió que li feia pintar allò. M'ho vaig passar molt bé perquè l'Albert gaudia intensament de l'experiència. A més era absolutament dòcil. Jo li deia: ara pintarem aquest camp de color lila. Ell xucava el pinzell i executava el suggeriment amb precisió artesanal.
Quan el quadre va ser acabat o gairebé, me'l vaig endur a l'estudi i encara li vaig fer algun retoc més. En el sopar de les flors, el senyor Joan Gaspart, ex vicepresident del Barça i ànima impulsora del sopar i de la recollida de fondos, va subhastar l'obra d'art. Hi va haver algunes puges fins a no sé quina quantitat. Però en un moment determinat, el senyor Joan Fausto Martí, que al Cel sigui, va oferir 4500€. Aquest home només pensava en ajudar a Àstrid, la qual cosa l'honora i segur que Déu li ha retornat el cent per u evangèlic.
Dic que només pensava en ajudar Àstrid perquè una vegada va recollir l'obra d'art, va afirmar, micròfon en mà, que el posaria a la cuina!!
Quan em va tocar el torn de paraula vaig agrair la seva generositat i li vaig demanar que el pengès el més lluny possible de l'aixeta, si podia ser...

Una delícia

2009-11-13T20:02:00.005+01:00

Copio de http://www.elboomeran.com/la petita ressenya d'aquesta novel·la o conjunt de relats que tenen en comú ser protagonitzats pels habitants de Winesburg, Ohio.

És una delícia literària. Qui me la va recomanar, la M. Carme, de l'Empúries, em va dir que era l'obra escollida pel premi llibreters de l'any. Em va demanar que no en digués res. Fa pocs dies es va fer públic aquest premi no acostuma a fallar i Acantilado, tampoc.

El joven George Willard, reportero del periódico local, observa la vida de los habitantes de su pequeño pueblo, Winesburg, en Ohio. La mirada del narrador construye, a partir de lo cotidiano y gris, un fascinante retrato humano, pulcro y detallado, de enorme realismo poético y finísima penetración, que convierte al libro en todo un referente literario.

Us en copio un fragment:

MANOS

Un hombrecillo grueso y anciano daba vueltas nerviosamente por la veranda medio en ruinas de una casita de madera que había junto al borde de un barranco cerca del pueblo de Winesburg, Ohio. Detrás de un campo alargado y sembrado de trébol, que, sin embargo, sólo había producido una enmarañada cosecha de hierbajos de mostaza amarilla, se veía la carretera por la que avanzaba una carreta cargada de recolectores de fresas que regresaban de los campos. Los recolectores, hombres y mujeres jóvenes, reían y gritaban bulliciosamente. Un muchacho vestido con una camisa azul saltó de la carreta y trató de arrastrar con él a una de las chicas, que soltó agudos gritos de protesta. Los pies del muchacho levantaron una nube de polvo que flotó frente a la faz del sol poniente. Del otro lado del campo llegó una voz suave y atiplada. «¡Eh, Wing, a ver si te peinas, que se te va a meter el pelo en los ojos», le ordenó la voz al hombre, que era calvo y se toqueteó la frente despejada con sus manitas como si estuviera arreglándose una mata de rizos enredados.

I no va tornar... tampoc

2009-11-09T20:54:00.003+01:00

Sempre he anat curt de quadres. En part ha estat degut a l'èxit de vendes, ho dic amb tota la modèstia de la qual sóc capaç (que ja es veu que és misèrrima, no?) en fi, és la veritat, què voleu que us digui... I per altra banda, com tothom ja deu saber, no dedico 8 hores diàries a pintar i per tant la meva producció és més aviat limitada.

Sigui com sigui, sempre m'han faltat quadres i quan m'empaitava una exposició, doncs havia de fer mans i mànigues per acabar d'omplir.

He procurat moltes vegades, quan un quadre m'ha agradat especialment, quedar-me'l; i me l'he penjat a casa. Aquest que veieu era a la meva habitació, davant per davant del llit. Sempre ho he fet amb la recança de sospitar que allà hi tenia els dies comptats i que no acabaria pas essent el seu lloc ni formar part de l'herència futura...

I és que quan arribava l'exposició jo tirava de la "col·lecció de l'artista". Ja en pintaré un altre, pensava...

En aquest cas, però n'estava segur que tornaria perquè el vaig portar a l'exposició quan aquesta ja estava iniciada i no el van penjar com els altres... Ah, noi, però quan va tornar a casa i es complia el meu vaticini, es va trobar amb un galerista que em demanava una exposició en el termini d'un sol mes. M'interessava molt la cosa i vaig pensar que aquest quadre no resisitiria tanta bona sort.

Efectivament, hores d'ara deu fer companyia a algun desconegut per a mi que se'l mira cada dia abans de fer un son.

Un debat crucial

2009-11-05T20:24:00.005+01:00

Us animo que visiteu el bloc d'una persona intel·ligent. Té un debat encetat sobre el tema dels crucifixos, sobre la seva pretesa retirada que és molt interessant, entre d'altres coses perquè hi opina gent que té idees contràries i tothom ho fa des del respecte més absolut i sense estar preocupat de mostrar-se com el més savi de tots. Un debat serè i enriquidor.

El trobareu a http://www.nachouria.com/2008/11/qu-cruz.html

Reivindicació de la moral

2009-11-03T19:05:00.006+01:00

Ara ja han passat uns dies des dels darrers escàndols de corrupció d'afamats polítics. Voldria parlar des de certa perspectiva que em dóna el temps transcorregut. Ja he comptat fins a cent, i fins a mil.
Hi ha moltes veus que clamen en el desert perquè es faci justícia, perquè s'estiri la manta fins al final, perquè, sobretot, es prenguin mesures que impedeixin que passin aquestes coses que fan tan mal a la res publica.
Jo voldria recordar una cosa que em sembla molt simple i evident: no hi ha mesura possible que garanteixi res. L'home és home i ho seguirà essent. La temptació continuarà existint i l'0portunitat, també. No té volta de full. Encara que fem moltes lleis i decrets que posin molt difícil fotre la mà al calaix -que s'han de fer, eh?- sempre hi haurà qui inventarà un artilugi a mida per fer-se el llest. Feta la llei...
No vull manifestar desencís, desànim ni desafecció (si bé mai m'havia sentit tan aprop de les ganes d'engejar tota la classe política a prendre vent). No, ans el contrari: voldria fer ben palès que només hi ha una cosa que ens impedeix no caure en el parany de la cobdícia: la nostra consciència moral. Així de clar i que se'm perdoni tanta contundència: quina és la raó més poderosa que em faria enrere a l'hora de robar? La por a la presó? A l'escarni públic?... No. Em temo que no n'hi ha prou (si bé ajuda, és clar). Si jo tingués la manera que mai ningú s'assabenti que he fet quelcom d'aquesta mena, l'únic obstacle seria la meva consciència davant Déu, que no em deixaria viure amb pau. Jo ho veig així: o recuperem els valors morals tan defenestrats per aquesta societat tan amiga d'oblidar les nostres arrels cristianes o transcendents, o estem ben fotuts.

Un quadre sense firma

2009-10-26T09:23:00.003+01:00

Em sembla que és l'únic dels vuit o nou cents que porto pintats a la meva vida pictòrica que no té firma. M'ha passat alguna vegada que he hagut d'anar a la galeria amb pinzell i paleta a signar algun quadre que per descuit havia deixat sense signatura... Però una vegada, uns compradors no van tenir prou paciència i van demanar endur-se el quadre abans que no acabés l'exposició. Jo, durant la inauguració, havia vist la mancança. L'endemà vaig anar a la Galeria amb el pinzell, però el quadre havia volat. Els intents de fer-lo venir a la Galeria o d'anar jo a cals amos van ser sempre infructuosos. No l'he vist més. És meu?

Consumisme

2009-10-18T19:21:00.000+02:00

Me llamo Octave y llevo ropa de APC. Soy publicista: eso es, contamino el universo. Soy el tío que os vende mierda. Que os hace soñar con esas cosas que nunca tendréis. Cielo eternamente azul, tías que nunca son feas, una felicidad perfecta, retocada con el PhotoShop. Imágenes relamidas, músicas pegadizas. Cuando, a fuerza de ahorrar, logréis comprar el coche de vuestros sueños, el que lancé en mi última campaña, yo ya habré conseguido que esté pasado de moda. Os llevo tres años de ventaja, y siempre me las apaño para que os sintáis frustrados. El Glamour es el país al que nunca se consigue llegar. Os drogo con novedad, y la ventaja de lo nuevo es que nunca lo es durante mucho tiempo. Siempre hay una nueva novedad para lograr que la anterior envejezca. Hacer que se os caiga la baba, ése es mi sacerdocio. En mi profesión, nadie desea vuestra felicidad, porque la gente feliz no consume.

Pg. 17 de "13'99 euros" de Frédéric Beigbeder.

Fixeu-vos quin efecte podria provocar parlar als adolescents des de la perspectiva amb què es fa en aquest text que fa temps em va passar un tal Joan Pòrtulas, un tiu que hi toca molt, la veritat.

Tal vez soñar

2009-10-12T09:34:00.001+02:00

Redacto este post en castellano por deferencia con José Ramón Ayllón, autor del libro del que voy a hablar.
Yo había soñado muchas veces con tener entre mis manos un libro como éste. Hace años lo habría usado mucho en mis clases de BUP. Ahora no paso de 4º de ESO y tendré que conformarme con leerles a mis alumnos algunos fragmentos. Se trata de un somero repaso a las grandes ideas filosóficas que mueven el mundo, rastreadas a lo largo de grandes obras de la Literatura universal: temas como la muerte, el bien y el mal, Dios, el hombre, vistos con los ojos de Ulises, Ana Frank, Robinsón, los hermanos Karamazov... Os enamoraréis de la Filosofía y de la literatura de un solo plumazo.
Este libro tiene muchas virtudes, pero voy a comentar solo dos que me parecen fundamentales: La primera es formal y se refiere al estilo de Ayllón: es pura fluidez. No sé si os ocurre al leer a este autor, pero la sensación es de rodar por un plano inclinado. Su sencillez expositiva (¡qué difícil lograr eso!) te lleva de la mano. Su frase es de contrucción ágil. La segunda virtud se refiere al contenido: Ayllón consigue algo increíblemente complicado: ser sintético. Consigue enarbolar una montaña de complicada ciencia filosófica con una sencillez de razonamiento impresionante. Todo es sencillo cuando lo trata con su prosa sobria y elegante. Os lo aconsejo si sois de los que tenéis ganas de atacar los grandes temas sin tener que leer, a estas alturas del partido, grandes tomos o ensayos complejos. Ayllón acerca al lector las grandes ideas y las sintetiza con amenidad de la mano de las principales creaciones de ficción del hombre. Cada capítulo, un tema. Por cierto, no os perdáis el último sobre el tema de Dios. Magistral. ¡Gracias, Joserra!

Un núvol impertinent

2009-09-30T19:00:00.001+02:00

Una vegada em va venir un senyor de Barcelona a comprar un quadre a l'estudi. De fet em va fer un encàrrec. Em va donar instruccions força precises, cosa que m'incomoda una mica perquè et limita massa la feina creativa. Aquest senyor no em va dir que volia un paisatge primaveral. Em va dir que hi volia gallarets, quiquiriquís, roselles, com vulgueu dir-n'hi. Va dir que volia uns elements concrets... Quan li vaig ensenyar el que havia pintat, al cap d'un mes, em va dir que no era allò exactament el que volia. Que li faltava algun arbre més, un punt més de color al cel, la muntanyeta de la dreta més no sé què, l'herba del primer pla més fosca... Vaja torreco... (perdó!). Em vaig armar de paciència i vaig fer nombroses rectificacions d'acord amb les seves indicacions impertinents. Anava tan fotut de calers que li hagués pintat un drac amb minifalda rosa al bell mig del camp, si m'ho hagués demanat. Esperàvem el 4t fill, aquell jove artista del qual us vaig parlar fa un parell de posts.

El torno a trucar. Ja estic. Torna a venir. Li poso el quadre al davant. Posa cara de lluç al forn. Potser podríem treure aquell arbre de la dreta? No sé, què li sembla? Oi tant!!!!!! vaig fer jo. No vol pas que li foti un arbust cremant al primer pla? No, això no li ho vaig pas dir, la veritat. Només ho vaig pensar. Li vaig dir que d'acord, que en dos dies tindria el quadre perfecte.
Al cap de dos dies torna.
Sant tornem-hi. Li ofereixo una cadira. S'asseu (devia tenir més de 70 anys, no era qüestió que se m'esgotés i decidís tornar més tard...) Li poso el quadre al davant.
Se'l mira com si no l'hagués vist mai. Va movent el caparró d'un costat a l'altre. Jo resava a Sant Antoni gloriós... Per fi, em mira i diu: no troba que aquell núvol del mig fa massa llum? Se m'hi en va la vista cap a ell. Fote't ulleres de sol, cony!! Vaig pensar jo. Però tampoc li ho vaig dir, és clar. El meu futur fill artista em feia aguantar tot i més.
Sabeu què vaig fer? Li vaig dir: tot el demés li fa el pes? Li estaria tot bé si no fos pel núvol? Ell va fer que sí, tot convençut. Llavors jo li vaig dir que s'esperés un moment. Vaig agafar el quadre, me'l vaig emportar a l'habitació del costat i amb el meu dit gros vaig esborrar el maleït núvol, que encara era moll, gràcies a Déu i no va oferir resistència.
Què li sembla ara, (fotut torrecantanyes)? - Carai!, m'agrada, va exclamar. I jo, gràcies Sant Antoni!
Aquest senyor que ara deu ser al cel dient-li a Nostre Senyor on ha de fotre els núvols cada matí, es deia Antoni. El nostre patró va fer possible la transacció.

On són els Síndromes de Down?

2009-09-28T22:41:00.005+02:00

Avui he rebut aquest post. M'ha encantat. És de Nacho Uría i me l'ha enviat Jose Ramón Ayllón. El copio tal qual. Diu així:

Desde hace unos años –unos cuantos, la verdad- es difícil encontrarse con un niño que tenga síndrome de Down. Antes no, antes podías cruzártelo por la calle, o verle hacer la compra o trabajar como aprendiz en un taller mecánico.

En mis recuerdos hay dos personas con ese trastorno: Pedrito y Quilo. Los dos llegaron a viejos y los dos fueron queridos y hasta famosos en su ciudad natal. Pedrito estaba todo el día en un club deportivo –el Grupo Covadonga- haciendo mil recados y encargos. Quilo, que falleció este verano, era el utillero de los equipos del colegio de los jesuitas de Gijón. Si les saludabas por la calle te devolvían el gesto, Pedro con su mirada pícara y Quilo, siempre atareado, con su inovidable: “Tengo muches coses que hacer”.

Los dos tuvieron, a su manera, una vida plena y ambos contaron con el apoyo de una familia que les aceptó al nacer y les quiso al crecer. Por eso, cuando esta primavera nació María y supimos que tenía Down, recordé a Quilo y a Pedrito y me alegré de que llegara a un hogar que iba a luchar por sacarla adelante. Los padres de María son, en el buen sentido de la palabra, buenos y también ellos desdeñaron el coro de los grillos que cantan a la luna y dicen que un niño con síndrome de Down debe morir antes de nacer. María nació. Con mil dificultades, pero nació. Yo la conocí un 6 de julio en Pamplona, mientras el cohete de San Fermín estallaba en rojo y blanco. Iba perfecta con su pañuelico, dormida en medio de la algarabía desplegada por sus hermanos y los amigos de sus hermanos.

Tras la comida y el mus reglamentario nos fuimos para casa a continuar la sobremesa. María no dijo ni mu y solo se despertó para exigir su biberón. Las navarras son así, recias. Con ojos de guardia fronterizo la cuidaban Almudena y Graciela, nueve años como nueve miuras, y en la conversación hablé de Quilo y Pedrito y todos nos reímos con sus ocurrencias. En especial, una de Pedro con el nobel Severo Ochoa, que era su tío, y del que rechazaba la paga en pesetas. “Dólares, Severo, quiero dólares”, le decía con astucia de perro viejo.

María murió hace unos pocos días. Tenía el corazón roto y no soportó una operación de 11 horas que hubiera derrotado al mismo Rafa Nadal. Lo hizo entre oraciones y tubos, lo hizo en paz, la paz que Dios da a los inocentes y a los arrepentidos. Su última batalla la libró en Madrid, acompañada de sus padres y sostenida por unos médicos que lo intentaron todo.

María se fue sin desgarro, en medio de la tristeza de una madre que la llevó con ella nueve meses y que no se rindió nunca. María se fue entre lágrimas, pero sin tragedia. Se fue al cielo, que es donde están todos los niños, los no nacidos y los recién nacidos. Se fue con toda su dignidad a cuestas. Porque nadie es más digno que otro, ni tiene más derecho a vivir porque esté sano, o sea joven, o tenga dinero. María, con su efímero discurrir en el mundo, hizo mucho bien a los que la rodearon.

Sus padres quisieron que naciera y aceptaron con entereza que se fuera. “Los hijos no son propiedad de los padres, por eso vienen y se van”.

Dignísima María.

Més conferències

2009-09-25T20:26:00.004+02:00

Aquesta setmana he fet dues xerrades a un públic força nombrós. L'una parlava de matrimoni (com no!) i l'altre de coherència amb la decisió d'haver escollit una determinada escola. La veritat és que m'ho he passat molt bé en totes dues. Primer passes nervis, però quan ja hi ets pel tros, tot és més fàcil.

A la conferència sobre coherència vaig dir als pares que no hi havia cap mal en portar una arrecada a l'orella; que si es volia, un s'hi podia penjar fins i tot una cafetera. Tampoc està escrit enlloc que sigui incorrecte portar una cresta de dos pams decorada amb l'arc de Sant Martí. És una qüestió d'estil. El problema és quan un oblida que l'estil educatiu, la forma, respon a un determinat contingut que el fa visible. És a dir, el problema és quan ens porten a l'escola un nen a qui han ensenyat que aquella nostra manera de fer no va amb ell. Llavors li creen un conflicte a la pobre criatura.

A primeríssima fila hi havia una parella que m'escoltava amb cara amable. Ell portava rastes fins la cintura i ella tenia tatuatges fins al carnet d'identitat. Vaig pensar que potser m'agrairien tanta claredat expositiva.

Un quadre amb història

2009-09-10T20:10:00.009+02:00

Tots els quadres en tenen, d'història, però d'aquest en guardo un record especial. El tenia al cavallet. Hi havia estat treballant moltes hores. Tota la massa d'herba del primer terme costava molt. Feia poc que pintava... El meu fill Jordi tenia 4 anys... Corria per l'estudi, per la tranquil·litat del meu estudi. Jo tenia pipí, molt de pipí. Quan vaig tornar, el meu fill s'havia tornat artista. Tenia a la molsuda maneta dreta un pinzell. El pinzell més gruixut de tots els que faig servir. Senyor! Regalimava!!! Ara m'entendreixo recordant la cara que em va fer quan jo el vaig mirar. Aquelles ulleres a la punta del nas. Aquella expressió barreja de "sóc un artista!" i "per què fas aquesta cara d'assassí?"... Vaig fer: "Jordi, no hauràs...?" En arribar al cavallet vaig veure com l'habilitat del meu fillet havia convertit moltes hores d'esforç perquè la massa verda semblés herba a tocar, en, novament, una massa verda amorfa. "La mare que et va!!!!" El meu petit artista feia una cara... Me l'hagués menjat (en el sentit caníval del terme). Que maco i ingenu el recordo ara. La cosa no va passar d'aquí, gràcies a Déu.

Aquell quadre va quedar apartat i proscrit. Més tard, el vaig arreglar i exposar, però no es venia. Hi havia afegit unes flors roses al primer terme, per dissimular la tasca del petit geni de 4 anyets, però la seva germana gran va proferir aquell incissiu "aquestes flors tenen color de xiclet" que em va acabar d'ensorrar a la misèria. Anys després d'això, vaig refer tot el quadre i em va quedar tal i com el veieu a la imatge.

Una vegada acabat, sempre he pensat que si no hagués sigut pel petit Jordi, aquest quadre no hagués sigut mai tan bonic com va acabar essent-ho.

Les senyoretes de parvulari

2009-09-05T20:53:00.010+02:00

Dilluns vaig al CEI Bell-lloc a fer una xerrada a les professores o mestres. Això és el que els penso dir: en primer lloc, que és admirable el que fan i que mereixen el nostre més incondicional recolzament i admiració.

En segon lloc, que la seva tasca és d'una transcendència molt gran. La seva feina remet a un futur incert i desconegut (els seus alumnes es jubilaran al voltant del 2.075). Si ara ja no sabem com serà el món d'aquí cinc anys, imaginar com serà quan els seus actuals alumnes pleguin d'estudiar i de treballar, és pura utopia. Per tant, cal que centrin la seva acció educativa en educar la persona, en fer que aquests nens i nenes del 2009 siguin capaces de fer el be en la societat que els toqui viure. I això passa per educar la voluntat, la capacitat de treball, les virtuts humanes fonamentals, etc. I per aquesta tasca o tenen els pares al costat o es trobaran amb dificultats enormes.

Després els parlaré del que entenc que són les quatre condicions per a ser un bon o una bona mestra: la primera, ser unes veritables expertes en el que fan, que vol dir que els cal estar formades en la seva professió. També els cal estar formades com a persones perquè ningú no dóna el que no té; segona: estimar els alumnes, condició sine qua non per exercicir aquesta feina. I que exigir és una manera d'estimar; tercera: conèixer-los bé i estar a punt segons les necessitats de cada nen o nena; i la quarta, que els agradi o fins i tot apassioni, la feina que fan. Si no els apassiona aquesta professió, si no és vocacional, no aconseguiran fer-la del tot bé.

En darrer terme els parlaré de què vol dir ser professora d'aquesta escola. Vull dir que aquí tot això es viu amb un determinat estil i amb una determinada idea.

Em deixo alguna cosa?

En manos del diablo

2009-08-18T20:11:00.003+02:00

Trobo que és tan útil recomanar un llibre, una bona lectura, com deseconsellar-ne un. El darrer post de llibres que vaig escriure era per desaconsellar la lectura d'un totxo: Els pilars de la terra.

Ara us vull parlar d'un altre: En manos del diablo, de la francesa Anne-Marie Garat. Una escriptora excel·lent totalment desconeguda per mi. La novel·leta té, només, 1335 pàgines. Mai no havia llegit una novel·la tan llarga. Però me l'he empassat la mar de bé durant el mes d'agost. M'ho he passat molt bé moltes estones. Alguna vegada he trobat que l'autora carregava massa la mà en les descripcions minucioses i extenses. Es tracta d'una història d'aquelles llargues que omple molt: se situa a la França de primers de segle XX. Les darreres pàgines tenen com a rerefons l'esclat de la primera Guerra Mundial. La protagonista -la guapa Gabrielle- rep, a les primeres pàgines, la trista notícia de la mort del seu estimat Endre. S'obsessiona en saber què li ha passat exactament. On, quan, com i per què es va morir. Comença a investigar pel seu compte i aviat es troba immersa en enrenous que la sobrepassen: conspiracions del Ministeri de la Guerra per la investigació en armes químiques, crims de diversa mena, etc. Per seguir de prop les seves pesquisses es fa passar per institutriu i és contractada per una família molt poderosa, els Galay, fabricants de galetes, on coneixerà d'aprop més coses que no esperava. S'enamora de Pierre, el científic de la família, i pare de la criatura que té sota el seu càrrec d'institutriu. Amor, guerra, crim, família... Mil coses.

Us l'aconsello? No ho sé. Em sembla que no. M'ho he passat bé llegint, sí, però no sé si val la pena que invertiu tantes hores en una novel·la així. Vosaltres mateixos. Jo l'he llegit perquè m'atreia la història i era un regal inesperat del meu fill un dia que es va sentir generós.

Uns pilars de la terra molt mal posats

2009-08-05T00:18:00.004+02:00

L’he abandonat a la pàgina 401. Adéu, Ken Follet i els teus Pilars de la terra. No valia la pena. Ja me n’he cansat de tan tòpic medieval indocumentat. L’Edat Mitjana, segons aquesta versió apòcrifa, és una època primitiva de l’home. Aquest és un ser realment poc desenvolupat. Des de les primeres pàgines l’autor confon la cruesa de la vida amb el salvatgisme immoral. Les persones es trepitgen unes a les altres per tirar endavant en una mena de selva convivencial. La lletgesa de la vida hi és present sempre. No sortia el sol, llavors? I tot brutejava i la gent escopia i renegava, conspirava i odiava encara més que ara? On són els bons?

La religió requereix un tractament apart: no hi ha monjo o religiós en general que ho sigui per vocació. Els qui manen, a l’església, hi són com a fruit de conspiracions diverses, totes encaminades a la conquesta del poder terrenal. Déu és, per a ells, un ésser justicier, despietat i sense sentit, en el nom del qual tot s’hi val —fins i tot les traïcions i perversions—. Els capellans i monjos ho són gairebé tots no se sap per què, però en cap cas hi ha cap vocació per enlloc. I finalment els novicis viuen una mena d’engarxolament de la voluntat i de les seves facultats mentals que els fa d’allò més estúpids. La seva renúncia a la carn és imposada i per tant falsa i per tant s’hi foten de quatre potes dia sí, dia també.

En fi, massa imbecilitat junta.

I per què n’he llegit 400 pàgines, us estareu preguntant? Doncs, en primer lloc per poder dir tot el que acabo de dir amb coneixement de causa; en segon lloc perquè m’hi he enganxat, perquè la història enganxa una mica, no ho nego; i en tercer lloc perquè no deixo de ser un bocamoll, a voltes.

Per tots els anys, Frank i Maite!!!

2009-07-31T00:26:00.005+02:00

Una fada del bosc llegint a sota un bolet. Així és la màgia. Us desitjo que sigueu molt feliços i que sapigueu fer màgia a les vostres vides de forma que les convertiu, pel toc de la vareta de les vostres ganes, en felicitat a cabassos. Us la mereixeu!

Llibres digitals?

2009-07-25T09:00:00.002+02:00

Sabeu que em deia l'altre dia l'ex rector de la UdG? Doncs que en CINC ANYS hauran desaparegut del panorama escolar els llibres de paper i que hauran estat substituïts per llibres digitals. Fa cosa d'un mes el responsable dels llibres de text de Barcanova em deia quelcom semblant: anem al llibre digital, no hi ha volta de full. I tots dos afegien una cosa sorprenent i curiosa: no els agradava la cosa. Hi estaven en contra.
El món digital fa mitja por. Ens fa por als emigrants digitals, però no als nadius (coneixeu aquesta terminologia del nord americà Marc Prensky?). Tanmateix és bo que això sigui així. La por, sinó és paralitzadora i estéril, és bona. És un mecanisme de defensa contra aquells que identifiquen novetat amb valor inqüestionable. Deia Luri en el seu clarificador llibre que les noves tecnologies s'imposen sense reflexió, sense consideracions sobre què s'hi guanya amb la seva presència, i el que és pitjor, què s'hi perd.
Aquest estiu m'he posat a treballar en els llibres digitals. N'estic fent un, de fet. Hi ha qui es pensa que un llibre digital és el mateix que un llibre de paper però visualitzat a la pantalla d'un ordinador. I no és això, companys, no és això. De cap manera. O la informàtica m'aporta unes eines fins ara desconegudes en el món de la il·lustració en paper o que se'n vagi a fer punyetes. I si la informàtica ha d'anul·lar la relació o contacte visual entre mestre i alumne per substituir-la per la relació alumne-màquina, no la vull per res. La informàtica no pot pretendre substituir la relació humana. Qui es pensi que gràcies al llibre digital no caldrà que vagi a l'escola és un somia truites, un il·lús.
I llavors, què aporta la digitalització dels continguts? Doncs, el que ha d'aportar el llibre digital és, com a mínim, tres coses: en primer lloc, una major implicació de l'alumne en el seu aprenentatge, de forma que passi de ser alumne passiu a alumne actiu (aprendre fent, practicant, després d'escoltar el professor, és clar); en segon lloc, l'animació dels continguts (fins ara vèiem un dibuix del volcà i les seves parts; ara, amb un clic, veurem una animació d'una erupció volcànica i amb un altre clic, ens connectarem a Internet i veurem la darrera erupció del Kilauea (Hawai) que està en contínua erupció des de 1983; i, en tercer lloc l'augment exponencial del nombre d'excercicis: quants exercicis de B-V feia ara de deures un alumne per al dia següent? 5?, 6? Quants en farà ara a base de clics? 30!
Què vol dir això? Que ara no farem dictats ni redaccions, ni dibuixos creatius ni...? NO. Això ha de continuar perquè és insubstiutïble!
I, doncs tot això vol dir que d'entrada i sense més, aprendran més i millor? NO, NO i NO. Per sort o per desgràcia, l'èxit en l'aprenentatge seguirà depenent de l'esforç, del treball ben fet, de l'autoritat del mestre, de la unitat de tots, escola i família, en un mateix projecte educatiu (que, per cert, es demostra, no pel que està escrit en un paper, sinó per com es comporten els alumnes). Doncs llavors per què ens interessa? ens interessa perquè aportem unes eines que, ben emprades, poden ajudar a allò que s'està fent.
Però la principal tecnologia continuarà essent el professor!
En fi, visca els llibres digitals sempre i quan ens facin arribar a on fins ara no podíem arribar, però vade retro! si pretenguessin substituir-nos, tornar-nos consumistes d'uns continguts en permanent devalució i fluctuació.

Els profes i les vacances

2009-07-20T09:00:00.001+02:00

Hi ha gent que no suporta veure les vacances que tenim els professors. Voldria fer diverses consideracions al respecte: no diré que ens les mereixem, que avui dia la nostra feina és més feixuga que mai, que estem cremats, que arriba un moment que no hi ha qui aguanti els alumnes, que fa una calor d'espant a les aules i que no es pot treballar allà adins amb 30 ànimes transpirant 37º a l'ombra... Tampoc no diré que tenim moltes vacances però pocs diners per gastar... No diré res d'això perquè per a mi la veritat és una altra.
La veritat és que estic encantat amb la meva feina, que és fruit de la meva vocació professional, que aquest any estic reventat però no cremat ni esgotat. Que em queden ganes aquest any i cada any, de fer coses noves d'inventar i incorporar moltes idees que millorin la meva feina i la seva eficàcia. Tinc dos mesos de vancances. (de l'1 de juliol al 31 d'agost, si fa no fa) Sí. I n'estic content perquè és un temps generós que em permet desconnectar de l'escola i dels alumnes, però també de carregar piles. Us explico a què les dedico? Una o dues setmanes, a deixar feina feta pel setembre o a fer feina de departament de llengües (noves programacions, o continguts); una altra setmana la dedico a la meva formació professional (cursos d'estiu de professor, d'orientador familiar, d'habilitar-me per a la incorporació de les noves tecnologies... Cada any una cosa diferent); dedico dues o tres setmanes, segons l'any, a descansar del tot: família, llegir, platja, llegir, família, llegir, dolce far niente, pensar, llegir, tot plegat sense massa moviment... La resta (dues o tres setmanes més) pintar, i aquest any, amb una intensitat inusual a fer els llibres digitals de Castellà de 1r a 4t d'ESO. D'això en parlaré en un altre post.
Quina vida la dels mestres? Doncs sí, senyors, quina vida! Collonuda de dalt a baix. Dono gràcies a Déu de ser professor. Considero que és un dels millors oficis que es poden fer a la vida. La societat ens necessita i ens necessita en plena forma. Tenim dos mesos de vacances, sí! I com ens vénen de bé! Us hi apunteu? Feu-vos mestres, home! No costa tant... no?

L'escola contra el món

2009-07-17T10:11:00.005+02:00

Aquest és un llibre extraordinari en molts sentits. La veritat, m'ho passo tan bé llegint novel·les que, quan vull llegir assajos, m'ho haig de pensar bé i no fallar el tret. Bé doncs aquest és un tret segur.
Per què? Doncs perquè el seu autor, Gregorio Luri, tal com diu la contraportada, "presenta alhora tres qualitats molt poc freqüents entre els que ara pontifiquen sobre l'ensenyament: una sòlida formació filosòfica, coneix molt bé les escoles d'Europa i del món i parla des d'una llarga experiència a l'aula."
I què aporta Luri? Doncs, idees clares que vénen que ni pintades en un moment com l'actual, caracteritzat per l'esgotament general i el desànim en molts casos. Luri reinvindica un paper que li ha estat manllevat a l'escola: el de fer de mitjancer entre dos ribes del riu de la vida: el del món infantil que necessita entendre el món i el de la realitat que cal entendre per fmillorar-la. Reivindica, per aquest pont, fonaments sòlids: valors estables. La moral del treball ben fet, de l' esforç, de l'autoritat del mestre, de les bones maneres...
Però apart d'això, que, no ens enganyem, "ja ho sabíem", m'ha encantat el llibre perquè fa un repàs extraordinàriament lúcid d'assumptes que sempre se m'havien escapat: les teories dels moviments de renovació pedagògica, de les escoles d'estiu i les seves declarades, de les teories de la postmodernitat, del pensament líquid (Bauman, Virilo i cia), de la moral fashion, del consum contra el treball, de l'activisme i el constructivisme, de la informació vs coneixement, etc. Fa molta punteria pel que fa al diagnòstic de la situació actual: què ens passa? Per què n'hi ha que triomfen? Què fan que no fem nosaltres?
Acaba parlant de les noves tecnologies i la seva irrupció a l'aula ("l'escola les està introduint sense una reflexió que li permeti entendre què s'hi guanya ni què s'hi perd" (vid Zapatero i els seus portàtils a primària).
És un home que creu amb optimisme en el paper de l'escola al món, en la seva transcendència i la seva necessitat. El moment crític actual no és sinó una mostra clara d'això: l'escola és més necessària que mai. Ens hi juguem el futur en el sentit més radical del terme. Malgrat aquesta mena dòptimisme, la veritat és que també et dónes compte que alguns invents que s'han portat a terme fins avui (LOGSE i d'altres) poden haver fet més mal que ens pensem.
M'atreviria a dir que tots els qui ens dediquem a l'ensenyament hauríem de llegir amb atenció llibres com aquest. Té 244 pàgines. És a més, amè.

Autodestrucció Jackson

2009-06-27T20:43:00.005+02:00

He rigut molt amb un comentari graciós que ha fet un fill meu avui: deia que el seu professor, un tal senyor Bayer, els havia dit, temps enrera, que, quan es morís en Michael Jackson, haurien de posar a la tomba fulles de morera perquè els cucs poguessin menjar alguna cosa doncs no creia que els agradés el plàstic.
Més enllà del tip de riure que genera el comentari, i malgrat que en aquests moments pot resultar fins i tot un xic ofensiu, em plantejava que en Jackson és un cas paradigmàtic d'una abusiva, absurda i irracional manipulació de la naturalesa. I tot ocasionat per no saber acceptar-se un a si mateix, la qual cosa pot acabar amb l'autodestrucció. I mira que era bo el paio, eh? Quines condicions tan excel·lents per arribar lluny, lluny en el negoci d'entretenir el món.
Els nostres fills i alumnes poden aprendre aquesta lliçó fàcilment i no els anirà malament. Passa, sobre tot als l'adolescents, que es miren al mirall i no els agrada gens el que veuen. Cal ensenyar a acceptar-se a sí mateix i després, en un pas més molt saludable, a riure's una mica dels propis defectes i limitacions. D'aquell gra al nas, d'aquell nas mateix, de la mida de les orelles o de la poca o molta alçada, del darrer estirabot del coll, etc. Cal que els ensenyem a ser feliços a dins del propi cos.

Nova lectura

2009-06-24T20:40:00.010+02:00

Confesso que a vegades el que necessita un llibre és tenir unes hores seguides per llegir. Encara que sembli que no, la novel·la epistolar que m'acabo de llegir (La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, de Mary Ann Shaffer) necessita unes hores de continuïtat per tal de fer-te amb els personatges. Jo em llegia aquesta novel·la molt a poc a poc, és a dir, a carta per dia, pràcticament. Havia comès l'errada de començar-la en plena recta final del curs. No recordo haver anat tan de cul en un final de curs com aquest any. En fi, que no avançava i no em quedava amb els noms (tampoc és que n'hi hagi gaires) ni amb les seves històries.

Però l'altre dia vaig descansar de valent. Vaig llegir unes quantes hores. Sant Joan m'ho va permetre i el lloc (Vulpallac) també. I va ser una delícia. La vaig acabar d'una tirada. Vaig gaudir-ne molt.
Els personatges són el millor de la novel·la. Són entrenyables. I ho són perquè les seves històries particulars són encantadores. El transfons de la novel·la és l'ocupació nazi del territori. Hi ha moltes anècdotes, unes sorprenents i d'altres tendres. Els relats estan amarats d'humanitat profunda i de maneres maques de ser i d'anar pel món. En fi, us la recomano.

EX LIBRIS

2009-06-15T20:46:00.009+02:00

No sé si sabeu què és un ex libris. M'imagino que sí. Es tracta d'una marca d'identitat que es posa als llibres per indicar a qui pertanyen. Amb els anys (un munt d'anys!) han esdevingut un art. N'hi ha de preciosos. Des de fa uns anys que en faig. Ha estat el regal de comunió d'un munt de nebots i fills. Des de no fa gaire, rebo encàrrecs per gent més gran. I encara més recentment, em dedico també a fer la capsa on s'endreça el tampó. Tot a mà. Tot únic i irrepetible. Un regal extraordinàriament original perquè es tracta d'una peça única. Aquí n'hi ha uns quants perquè us en feu a la idea del dibuix. Un altre dia n'hi posarem d'altres...

El maestro de almas

2009-06-04T22:02:00.001+02:00

Irène Némirovsky no decep mai. Una altra vegada una novel·la que m’ha fet gaudir. Sobretot per la capacitat que té de crear personatges que passen per la meva vida de lector i que, d’alguna manera, aconsegueixen quedar-s’hi. Al menys durant un temps. I això no vol dir que Dario Asfar, el seu protagonista, sigui un personatge exemplar o del qual se’n pot aprendre gaire. Ans al contrari. Asfar és un ser corrupte que confón clarament i explícita la felicitat amb el benestar material. M’ha fet pensar en Lázaro de Tormes, un ésser que en la seva maduresa vital ha descobert que després de la gana que ha passat al llarg de la seva vida, està més que justificat el fer callar la seva consciència amb un mínim de benestar material (feina, llit i teca). Asfar fa el mateix, però a lo bèstia. I com que no tinc altra intenció que animar-vos a llegir-lo, no dic res més que això: no sempre n'estic segur que un llibre agradi quan el recomano. Aquesta és una de les vegades en què en tinc seguretat absoluta.

El procés creador

2009-05-31T20:27:00.007+02:00

Habitualment hom pensa que un quadre no s'exposa fins que no s'ha acabat del tot. Es concep a la imaginació o au plain air; es comença, es treballa i retoca i es finalitza a l'estudi. Una vegada acabat el procés, es treu a la llum i es sotmet a la consideració del públic. Acabat aquest procés poden passar dues coses: que torni o que no torni. En el primer cas, s'ha acabat el contacte del creador amb el seu fillet; si torna (perquè no s'ha venut) llavors poden passar moltes coses diferents (me'l quedo, el torno a exposar -això és l'habitual-, el regalo...) . El que us explico avui és que a vegades he fet quelcom ben curiós: tornar a pintar-lo, retocar-lo, continuar amb la seva creació. Sempre que he fet això, sempre, m'ha quedat una peça molt millor que la que va sortir per primera vegada de l'estudi. És com si el públic que el va rebutjar en un primer moment m'avisés que no estava acabat, que li faltava quelcom. Això no és ben bé així, però als pintors ens importa molt el que la gent ens diu. Jo no em creuria gaire a qui em digui el contrari. Si no fos així, no els mostraríem. Ens sap greu vendre un quadre que no l'hagi vist quanta més gent, millor. Bé, això que avui us ensenyo són les dues fases d'un quadre que va sortir a donar un vol sense acabar de ser vestit del tot; quan el vaig reacabar i el vaig tornar a treure, va tardar pocs minuts a ser adquirit a la seva nova exposició. Ves quins secrets que us explico, eh?

Un quadre que no es va vendre

2009-05-20T19:33:00.005+02:00

No sé si sabíeu que en una exposició no coincideixen, a vegades, els gustos del respectable amb els esforços i preferències del pintor. Això, a mi, em passa.
Aquest quadre que us presento em va costar molt i em va encantar com el vaig resoldre. Us diré per què: no té anècdota en tres quartes parts. Gairebé tot són taques de color. La dificultat rau en el fet que cal aconseguir l'efecte de profunditat i progressió des del primer pla fins el fons a base de taca i color. No hi ha arbres o cases que per la seva mida, ajudin a l'espectador a fer-se la il·lusió de l'espai. No, aquí tot és abstracte. això costa una mica. El repte es complica si la línia de l'horitzó se situa tan amunt. En fi, que t'hi estàs barallant estona. Amb aquests reptes, a vegades ensopegues i a vegades quedes molt satisfet. Això últim és el que va passar en aquest cas.
A l'exposició era al costat de 26 peces més. En van quedar cinc i aquesta fou una de les desafortunades que van acabar orfes. En fi, que a vegades un quadre valuós no agrada prou i penses que en això de l'art tot és molt subjectiu i l'important és que agradi a qui l'adquireix i no res més.

L'última lliçó

2009-05-07T12:01:00.000+02:00

No m'ha agradat del tot. L'última lliçó és una mena de conferència en forma de llibre d'autoajuda en la qual l'autor, un malalt terminal de càncer a qui li resten 3 mesos de vida, exposa al gran públic les seves coordinades vitals, allò que l'ha ajudat a viure, triomfar professionalment i ser feliç. Amb aquest plantejamnet tan emotiu ja es veia que això podia ser un èxit de vendes. A molts i molts ens agrada que ens facin vibrar la vena sentimental. Però sense passar-se. I jo trobo que el tal Randy Pausch es passa tres o quatre pobles. Els passa a molts americans: són impúdics amb la sentimentalitat. Fan escarafalls cardiovasculars en públic, i disfruten. Jo, com a lector, he sentit algunes vegades incomoditat vergonyosa transitòria. Randy Pausch exibeix sense pudor tota la seva perfecció humana. A tot això hi afegeixo un altre detall: no em crec que una persona a tres mesos de distància de la fi de la seva carrera vital no tingui ni tan sols mitja reflexió per lo transcendent. No hi ha cap referència sobrenatural, com si morir-se als 45 fos una més de les coses que passen a la vida, que no té més importància i que em dóna peu a fer una conferència preciosa sobre lo ben parit que sóc.

Bé, dit això, també hi ha coses que m'han agradat. Us ho resumeixo en el següent: hi ha idees i frases fabuloses que ens poden ajudar i molt. En copio unes quantes i plego:
- "Que et considerin el millor conferenciant d'un departament d'informàtica és el mateix que si et coneixen perquè ets el més alt dels set nans." (no donar-se gaire importància)
- "Ëls murs hi són per algun motiu. No hi són per mantenir-nos fora d'algun lloc. Hi són per recordar-nos amb quina intensitat volem una cosa." O dit d'una altra manera: "les parets existeixen per aturar les personaes que no tenen prou ganes d'avançar".
- Si li vols dir a algú que no sigui tan arrogant, de forma no ofensiva, diga-li: "És una llàstima que la gent et vegi com un paio arrogant, perquè això et posarà traves i limitacions a totr el que series capaç de fer a la vida."
- "He tingut molta sort d'haver pogut aprofitar durant anys l'amistat de gent que s'han preocupat prou de dir-me les coses més dures que em calia sentir." (qui bé t'estima et farà plorar)
- "Tots tenim una energia i un temps finits. I el temps que dediquem a rondinar és temps que perdem per assolir els nostres objectius. A més, rondinar no ens ajudarà a ser més feliços."
- "Quan un home es mostra interessant per a tu, no facis cas de res del que et digui, i fixa't només en el que fa."
- "Balla amb qui t'ha dut al ball." (sigues agraït i lleial amb qui t'ajuda)
- "Una de Sèneca (filòsof romà, s. V aC.) "La sort és el punt d'intersecció entre la preparació i l'oportunitat."
-"Tant si penses que pots com si penses que no pots, tindràs raó." (aquesta m'encanta: l'èxit és dels qui el creuen possible)
-"L'experiència és el que et queda quan no aconsegueixes el que volies."
-"El fracàs no només s'ha d'acceptar, sinó que sovint és essencial."
No està malament, no?

He visitat la Toscana

2009-05-03T21:30:00.000+02:00

La Galeria el Claustre m'ha invitat a ser uns dels pintors participants en el llibre Girona, de Catalunya, pinta La Toscana. Aquest llibre pertany a la sèrie "Girona de Catalunya pinta". Són llibres voluminosos on cada artista presenta cinc obres. Acompanyant les peces creades ad hoc, hi va el currículum de l'artista. El llibre és excel·lent i es regala a tots els socis de la Galeria. Al final es fa una exposició col·lectiva on es poden adquirir els quadres. De fet, aquestes peces tenen un valor afegit pel fet d'estar catalogades en un llibre i per tant, si ja eren úniques, encara ho són més.
La Toscana és una regió italiana que fa pensar, segons com, en el nostre Baix Empordà, per la seva riquesa cromàtica i lumínica. He fet centenars de fotos i m'he empapat d'aquella bellesa inabarcable. A veure què passa. L'objectiu d'aquest post era donar-vos una mica d'enveja. Ho he aconseguit?

Estimat Pere

2009-04-28T14:54:00.006+02:00

Estimat Pere: escric això quan te n'estàs anant. Voldria dir-te tantes coses! Me n'adono de l'estupidesa meva quan noto que fins que no em faltes no notava com t'estimava. Em fa mal la teva absència, perquè la teva presència era un crit excels, immens, a la dignitat humana. El teu caminar acompassat, el teu balanceig forçat era el de la campana que ens avisa, que ens desperta de tanta superficialitat en què vivim. Tu ens deies, amb la teva alegria vital, que viure amb plenitud era més cosa de l'esperit que de superfície, més cosa de l'ànima que de la pobra i finita matèria. Eres el nostre bon humor, a totes hores. Mai un no, sempre la teva broma oportuna. Mai un no per a ningú. Marxeu els millors. Déu sap per què, però fa mal el teu comiat perquè fins ara vivíem amb tu, ara ho haurem de fer en tu, perquè gràcies a tu podrem dir als nostres alumnes i a tots els qui t'han conegut que la teva vida era fèrtil, era plena, corulla de fruits, era la vertadera. Que Déu t'aculli a la seva Casa del Cel. Te l'has ben guanyat, amic.

Xerrada a l'IES Sta. Eugènia

2009-04-25T17:06:00.009+02:00

Fa uns dies vaig ser a l'IES. Sta. Eugènia fent una xerrada sobre Días de Reyes Magos. Voldria destacar dues coses: hi ha gent a l'ensenyament públic d'aquest país vertaderament admirable, gent que té vocació d'ensenyant i que ho porta a la sang. I ho dic perquè malgrat mil inconvenients i desatencions a les quals estan sotmesos pel nostre pobre (mesquí) Departament d'Educació, (fixeu-vos amb detall en l'entorn on vaig fer la xerrada) rendeixen sense desmai al 200%. Vaig ser atès per la Lluïsa Marquès i pel Cap de Departament de Llengua, en Toni. Són gent encantadora. Em van fer una mena d'aparador al·lusiu a la novela, amb tot de llibres que hi apareixen i altres elements; em van presentar com una eminència, la qual cosa sempre ajuda a agafar-se seriosament la trobada per part del públic d'ESO, que és molt exigent. I m'han fet un CD amb fotos de l'acte. La meva més sincera gratitud per a tots ells i elles. La xerrada va anar molt bé, aquells nois i noies, tant els qui els agradava la cosa com als qui els avorria profundament, es van portar molt bé. Per cert, que en el torn de paraula un alumne, l'Oriol, va fer una interpretació tan brillant del final del llibre que vaig demanar un aplaudiment del respectable. Aquell noi era un gran lector i per tant, un gran pensador. I és que a la pública, tan defenestrada per tants, també hi ha talent. I per això no s'enfonsa. I jo personalment, trobo que té més mèrit ser excel·lent a la pública que ser-ho a la privada. Això, alguns ho sabem molt bé.

Amo a Laura

2009-04-25T12:56:00.006+02:00

"Amo a Laura"

He tornat a veure el video. Ha estat amb motiu d’una xerrada sobre afectivitat i sexualitat adolescent impartida per Jokin de Irala. Recordo, encara, la primera vegada que el vaig veure. Durant el primer minut ens vàrem trencar de riure. Però després, poc a poc, em vaig sentir infinitament estúpid, rient perquè tocava riure, fins que ja no només no en tenia ganes sinó que començava a estar indignat. També m’avergonyeixo del pocs reflexos que vaig tenir.

La lletra de la cançó, la seva idea de fons, no la literalitat de cada frase, és clar, la comparteixo de dalt a baix. Però la forma... fa mal. Per què?

Amo a Laura és una calculadíssima ridiculització paròdica d’una determinada concepció de la sexualitat humana en general i de la jove en particular.

Voldria fer unes consideracions al respecte:

Per què hi ha gent que es creu en el dret de enfotre-se’n d'una determinada manera de veure la vida o viure un tema? No mereix ser respectat aquest enfoc? Fa mal algú?
No creieu que per esperar-se fins el compromís s’han de tenir molt ben posats i no pas ser mig afeminat o capullo de concurs, una mena de mig home mutilat, com els personatges que apareixen en el video? I les nenes fleumes, lloques assolellades? Aquesta mena de frikis són els qui practiquen el contrari (ho intenten, vaja)
L’estratègia d’MTV (que és qui produeix aquest insult) és demolidora. És la mateixa que va emprar Cervantes contra els llibres de caballeries. Els va ridiculitzar. No es van publicar més. Demolidor, repeteixo. Però ell ho fa fer sense acritud, sense cinisme ni odi. Amo a Laura és destructiu perquè no contraargumenta, no apel·la a la intel·ligència, sino a allò emocional. S'aprofita del corporativisme gregari que es produeix quan la massa se'n fot anònimament del que no és fàcil d'argumentarA. Aquest és el gran argument: "ets ridícul". Per què, perquè no vas a la moda, no ets del ramat.
Amo a Laura va formar part d'una campanya de publicitat viral (la que aprofita les xarxes socials , el que s'anomena web 2.0, per aconseguir increments exponencials en les visites). tot estava calculat fins el darrer detall. Va assolir el récord de descargues, per davant de El Koala ("Opá, yo voy hasé un corrá").
Sorprèn molt que, essent evident el que dic en el punt 3, una de les protagonistes del video, la Lara Álvarez, digui coses com aquesta en una entrevista: "tengo muchos compis que me han dicho: “Siendo mi amiga, ¿cómo haces esto?”. Pero ellos me conocen y saben que en ningún momento hubo mala intención. Es sólo una canción pegadiza y un baile, no hacemos burradas ofensivas. Yo estoy muy orgullosa."
Escolta maca, no pixes mai a dins el test?

Un poema bonic: elegia a un germà

2009-04-21T21:00:00.011+02:00

He disfrutat molt amb La montaña de los siete círculos, de Thomas Merton. No el recomano indiscriminadament perquè es tracta d'una obra que requereix una disposició personal adequada (és una obra molt profunda sobre la recerca de la vocació personal d'un monjo trapenc). El que vull compartir aquí és una joia del final del llibre. El germà del protagonista (John Paul) mor a la guerra, al mar. És pilot. El seu avió cau abatut i en la caiguda queda ferit terriblement. Passa tres hores agonitzant en un turment de set i dolor a la barca salvavides i després mor. És abril i primavera. Merton, que viu reclòs al seu monestir, escriu llavors aquesta meravella on li expressa la voluntat d’identificar-se amb ell i d’oferir-li tot el seu sacrifici de monjo trapenc (les hores de vetlla, de dejuni total, de terrible calor a l’estiu, el treball al camp, de sol a sol, per ser-li solidari en el seu dolor i la seva mort):

Dulce hermano, en las horas que yo duermo,
para tu tumba son mis ojos flores;
y si comer mi pan no puedo,
mis ayunos serán almohadas donde moriste.
Si en el calor no encuentro agua para mi sed,
manantiales mi sed te hará, pobre viajero.
¿Dónde, en qué tierra desolada y humeante,
yace tu pobre cuerpo, perdido y exánime?
¿Y en qué paisaje de tradedia
tu espíritu infeliz ha perdido el camino?
Ven, halla en mi trabajo un lugar de descando
y en mis pesares posa tu cabeza,
o, más bien, llévate mi vida y mi sangre
y cómprate un lecho mejor...
o llévate emi aliento y llévate mi muerte
y cómprate un mejor reposo.
Cuando los hombres de guerra estén caídos
y hundidas en el fango se hallen las banderas,
aún dirán a los hombres tu cruz y la mía
que murió Cristo en cada uno, por los dos.
Pues en tu abril náufrago, Cristo yace muerto,
y llora Cristo en mi marchita primavera:
de cuyo llanto los valores bajarán
hacia tu mano desvalida,
para proporcionarte el retorno a tu reino:
el silencio de cuyas lágrimas caerá
cual campanadas en tu tumba extraña.
Escúchalas y ven: te llaman a la patria.

Recuperar la decència

2009-04-15T15:55:00.006+02:00

L'altre un gran amic meu em va llegir una frase que em va encantar. És de Leopoldo Abadia, un senyor dotat simplement de sentit comú i alçada humana: “No hace falta refundar el capitalismo; solo hay que recuperar la decencia. No es el sistema, es la persona lo que falla. Por eso es más difícil la solución de la crisis: hablamos de la condición humana. Hay que evitar el todo vale y reeducar en valores. Esto se soluciona con decencia, ética y vigilancia reforzada”.

Només qui coneix l'home i no es queda en la superfície pot dir coses així.
I no val a dir que siguem pràctics i que això és fàcil de dir i impossible de fer i estupideses per l'estil que amaguen covardies i paràlisis.
Ens cal revisar l'educació a fons. Quan penso en tot això i miro la nostra pobra classe política i la seva ridícula talla humana, em posaria a plorar.

Sorolla al MNAC; Mir al CaixaForum

2009-04-08T10:01:00.009+02:00

No sé si n'esteu al cas, però això no us ho podeu perdre. Joaquín Sorolla i Joaquim Mir són a Barcelona.

El primer és al MNAC. L'exposició es diu "Visión de España". El nom és degut a un encàrrec que la Hispanic Society of America li va fer per omplir els plafons de la seva seu americana. Cada plafó està dedicat a una part d'Espanya i la seva gent. Aquesta col·lecció és aquí i és una cosa increïble. Quan entres a la sala primera i veus “La pesca de la tonyina” de 1919, quedes corprès, garratibat, per tanta bellesa. Us aconsello també que no us perdeu per res del món el majestuós quadre de 14 metres d'ample per 3'5 d'alt anomenat "Castella. La festa del pa" de 1913. La tenen oberta fins el diumenge, 3 de maig.

I per a qui cerqui emocions pictòriques fortes, Joaquim Mir. Una bèstia parda avançada al seu temps, algú que semblava que pintava paisatges i en canvi el que pinta són les emocions que li produïen aquests paisatges. I com que era un home enrauxat al màxim, un apassionat de la vida i la pintura, doncs pinta amb una força, amb una mala llet, amb un atreviment que a principis del XX era realment trencador. Té molt d'impressionista i alhora d'art expressionista abstracte, sense concessions. Si mires al detall les seves darreres obres veus grans extensions de tela coberta per taques agosarades que no són sinó un avançament descarat a l'abstracció que hauria de venir després. Quan te'n retires uns metres, perceps el sentit figuratiu, explicatiu i entenedor de tot plegat. És una antològica extraordinària i està oberta fins el 26 d'abril.

Edward Green

2009-04-01T00:40:00.007+02:00

Espero no cometre el mateix error que sempre denuncio que cometen els diaris quan ens filtren la informació dient-nos només el que els interessa dir o el que és políticament correcte, però tinc entès que Edward Green és un expert en Sida, és de la universitat de Harvard, no és catòlic ni està contra el condó, però ha tingut els nassos de donar la raó al Papa quan aquest afirmava (no va dir altra cosa al respecte!) que només amb preservatius no se solucionava el problema del Sida a l'Àfrica. Green va dir això textualment: “El Papa té raó. Els nostres millors estudis mostren una relació entre una major disponibilitat de preservatius y una major taxa de contagis de Sida”.

Ningú s'atreveix a publicar això? En quin món vivim?

El millor paisatge

2009-03-21T19:16:00.010+01:00

(clica a sobre de la foto i la veuràs molt més bé)

Aquest és el millor paisatge de l'Empordà. No dic que aquest sigui el millor quadre que he pintat de l'Empordà. Em refereixo a la vista de la Badia de Roses que hi ha des del mirador que et trobes a mà dreta, poc abans d'arribar a St. Pere de Roda. Si no hi heu estat, us aconsello que agafeu la carmanyola i no perdeu més temps. Dic això de la camanyola perquè hi ha taules i bancs per dinar allà mateix. Cal anar en direcció a Roses, però agafant la carretera de Peralada.
La primera vegada que hi vaig ser vaig quedar meravellat per l'espectacle. És majestuós i alhora sobri. Encarna la grandesa d'allò sublim; és una visió que et sugjuga, et fa sentir petit, et fa gaudir de la bellesa del món. Tot això ho provoca la distància, sí, però sobretot la llum. I la llum ve marcada pel pas de la Tramuntana, que dibuixa el relleu, l'acarona i el fa seu. És meravellós el reflex enlluernador del sol en l'aigua que toca la costa rosenca. Déu et clica l'ullet quan veus aquesta meravella i et fa pensar que tontos que som a vegades, quan ens n'oblidem del més important a la vida. Per veure aquests prodigis, cal enlairar-se a uns quans centenars de metres, però cal també enlairar l'ànima a cotes més altes.
I quan amb els pinzells vaig intentar plasmar totes aquests sensacions, vaig aplicar un secret que una vegada em va explicar el mestre Lluís Roura: en tot el quadre hi ha d'haver els mateixos colors. Has de trobar la unitat de colors. El que hi ha a la terra també s'ha de veure al cel. Així ho he procurat des de llavors en molts o tots els quadres, però en aquest això se'm va fer senzill i natural. En vaig quedar content. No sé qui té aquest quadre, però el felicito, perquè se'n va endur una bona peça i jo vaig ser molt burro de vendre-li.

Pensament únic

2009-03-20T18:06:00.007+01:00

A casa meva mirem les notícies del vespre tots plegats. Cada dia. A vegades mirem un canal i a vegades les mirem d'un altre. Els hem tastat tots: TV3, TV1, A3, Tle5, etc. Aquests dies ha plogut insistentment una notícia: El Papa ha dit no sé què (bé, sí sé què, és clar) dels preservatius en un viatge a l'Àfrica. El món se li ha tirat a sobre. Ha quedat clara una idea penosa: al món hi ha dos bàndols: per un costat hi ha la gent normal; per l'altre, el Papa, que com tothom sap és un il·luminat que no hi toca. Digueu-me si no és aquesta la imatge que ara mateix ens han transmès els mitjans de comunicació. No entro a valorar les paraules de Benet XVI (que, per cert, estan tretes de context, evidentment). La qüestió és aquesta: no hi ha ningú al món mundial que recolzi la postura vaticana? Em fa que sí. Però no surten! A veure: d'on heu tret la informació sobre les paraules del Papa? Les heu llegides? Totes? La resposta és, em temo, NO. Autoritats mundials del màxim nivell, associacions africanes de tota mena, estadistes, universitats, pensadors... Tothom ha criticat sense contemplacions el que els mitjans diuen que el Papa ha dit. De veritat us ho creieu que no hi ha veus que clamen en sentit contrari?
A Espanya no hi ha debat de idees, és així de clar, així de dur. A qui s'atreveix a contradir les idees del pensament únic se l'ataca no pel que diu (això és el de menys) sinó pel que és: es de dretes, d'esquerres, vaticanista, de l'Opus, catòlic, gay o lesbiana i no sé quantes coses més.
Senyors, si no es pensa com pensa tothom, ets rar, ets gairebé estúpid. Mentrestant ningú es preocupa de mirar d'entendre el rerefons de les paraules o de les idees: quina pena que em fa que siguem tan simplistes. Cal estudiar, passar hores a la biblioteca, fer cursos, llegir. I després omplir-se la boca d'arguments i contrarguments. Ja n'hi ha prou que ens diguin com hem de pensar, no trobeu?
Un altre dia parlarem de SIDA, profilàctics i la mare del tren, però avui m'he vulgut fixar en l'allau que li ha caigut a sobre a qui s'ha atrevit a contradir els dictats absolutistes del pensament uniforme.

HOMOMONI

2009-03-15T10:06:00.004+01:00

Ahir em van fer una entrevista per la Contra del Diari de Girona. Això és perquè vaig fer una conferència a la Fontana d'Or, organitzada pels ALUMNI-GIRONA (U. de Navarra). Avui ha sortit publicada. Haig de dir que reflecteix amb força exactitud el contingut de la conversa. Això d'"Homomoni" ve de quan em pregunta si penso que això del matrimoni val també per les parelles d'homosexuals. Jo dic que tenen els seus drets, però no són un matrimoni. Que en diguin d'altra manera. Sóc filòleg i dono molta importància al significat de les paraules. Proposo que en diguin "Homomoni", per exemple. La veritat és que n'estic content de com ha quedat l'entrevista. Si la voleu llegir, surt també a l'edició digital del diari. I de pas la podeu votar.
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009031500_22_320260__Ultima-del-dia-unio-persones-mateix-sexe-dirse-matrimoni-diria-homomoni

Días de Reyes Magos

2009-03-12T09:59:00.002+01:00

Ha sortit ja la tercera edició de la novel·la Días de Reyes Magos, Aquella edició crítica que vaig anotar, prologar i estudiar està donant molt de si, i és per estar-ne content. En dos anys, tres edicions ja.
El dia 16 d'abril vaig a l'IES Sta. Eugènia a fer-los la presentació del "puzzle" explicatiu. Es tracta d'una xerrada que explica les claus interpretatives de l'obra a través de les il·lustracions, presentades com si es tractés d'anar composant un trencaclosques.

També a la vida ens passen coses que no entenem, que no ens encaixen. Quan passa el temps, però, anem completant el trencaclosques vital i anem comprenent, amb visió de conjunt, el sentit de cada peça.

Resposta al senyor Cardús

2009-03-12T01:55:00.005+01:00

Després de llegir la carta destacada ahir a la Vanguardia, em vaig quedar una mica parat, la veritat. Ho dic perquè he llegit al Sr. Cardús i l’he escoltat un munt de vegades i m’encanta com parla i què diu.

I l’escrit que ell feia ahir parlant de l’educació diferenciada conté unes idees que no casen, trobo, amb aquest tarannà seu d’home d’idees innovadores i moltes vegades brillants. I és que el senyor Cardús justifica que no hi hagi escola diferenciada per sexe argumentant que tampoc n'hi ha d’haver de diferenciada pel nivell econòmic, per la cultura, etc., és a dir, que equipara la diferenciació sexual entre les persones amb factors circumstancials i canviants com el poder adquisitiu, la formació dels pares, l’origen cultural… Home, senyor Cardús, el feia més seriós jo! De veritat que li semblen coses semblants la diferenciació sexual que el que cobrem cada mes?
I una altra cosa: vostè parla que el model educatiu català, de manera democràtica i àmpliament consensuat ha considerat que l’escola pública havia d’educar en la diversitat de forma que s’afavorís la integració i la convivència entre els qui són diferents… Ho aplaudeixo, home, ho aplaudeixo. Jo ho firmo això, també. Però qui diu que per potenciar això s’hagi de negar l’existència d’altres alternatives igualment democràtiques i provadament eficaces com l’educació diferenciada? Escolti’m bé, si us plau: l’escola diferenciada només vol existir. No és gaire democràtic no deixar-li cap espai a la nostra societat o condemnar-la a l’elitisme per manca de recolzament.
Vostè diu també que l’educació integral de la persona s’atén millor des de la convivència i que un bon mestre sap portar aquestes maneres diferents de ser a dins l’aula. No tinc espai suficient per desemmascarar tanta demagògia amagada darrera aquestes observacions, però li diré que sóc professor des de fa 20 anys i he treballat 10 anys amb coeducació i 10 més a la diferenciada. N’he vist de tots colors i puc afirmar que diferenciar no és disgregar ni és contrari a la convivència integradora de les diferències. El problema és que vostè això no ho ha provat i parla pel que sent, que és molt democràtic, consensuat i políticament correcte.
L’animo que vingui a la meva escola i ho vegi amb els seus propis ulls. Ens entusiasmaria rebre’l perquè jo, senyor Cardús, el segueixo admirant, no es pensi.

Belagua. Fase 1

2009-03-10T21:06:00.002+01:00

Dissabte vaig ser a Belagua, a la festa de pares de residents del Col·legi Major. Me n'he emportat molts records, però n'hi ha un que m'ha arribat al cor i us el vull explicar: la nit del dissabte els residents ens van obsequiar amb un festival a l'aula magna. Un resident que passa per moments difícils (el seu pare està molt malalt i la mare la tenia lluny) va dedicar, a la seva mare, una cançó que havia composat, ell mateix, la nit abans; va sortir a l'escenari, entre emocionat i seriós, i va explicar que sense la seva mare ell mai de la vida hagués arribat a la universitat. I que si ara era allà li devia a ella. Ens va sorprendre llavors dient que la tenia al telèfon. Un altre resident d'acord amb ell, l'havia telefonat. -Pregúntale si me oye, -va dir el cantant des de l'escenari. En rebrer la confirmació del seu company, va començar a rascar les cordes de la guitarra. Creieu-me que treien guspires. Aquell noi va cantar amb una emoció desbordada. Jo em vaig emocionar i vaig pensar que a vegades no sabem valorar el que tenim. Aquest noi em va donar una lliçó d'amor filial que no oblidaré. La seva mare, tan lluny en aquell moment, devia plorar com una magdalena i segur que no ho oblidarà tampoc. Va por ti, Javi. Olé tus h...

Xerrada al Col·legi Badalonès

2009-03-04T20:32:00.002+01:00

Acabo d'arribar. Aquesta tarda he impartit una xerrada sobre la meva edició de la novel·la Días de Reyes Magos, de Emilio Pascual, obra que els alumnes de 4t d'ESO llegeixen cada any. He anat a Badalona a fer-la de la mà del meu amic Oriol Gálvez i de l'editorial Barcanova-Anaya. Ha estat un plaer poder desvetllar a un públic heterogeni i atent les claus i secrets de la novel·la. La xerrada s'ha desenvolupat en el gimnàs de l'escola, que havien preparat ex professo per a l'ocasió. Ha estat un plaer i espero anar-hi sovint. Ha quedat palesa la bona mà del professor de Literatura i cap d'estudis, Juanjo, que tenia molt ben treballada la novel·la i havia fet participar prèviament als alumnes en un col·loqui molt fructífer.

Días de Reyes Magos és un llibre que enamora des del primer moment. És un llibre que fa que els alumnes creixin perquè els fa superar dificultats i ja se sap, no hi ha com superar entrebancs per aprendre. L'alumne supera el desconcert inicial i de seguida s'endinsa en el món dels llibres i percep que se l'està tractant com una persona intel·ligent. Aquesta literatura juvenil actual és de segona divisió. Els ho dóna tot tan mastegat que l'alumne no hi ha de posar cap mena d'esforç intel·lectiu i per tant tampoc assaboreix res de nou. Amb Días de Reyes Magos, en canvi, l'alumne és elevat a un nivell superior i descobreix que el món de les idees és inabastable i lluminós.

Un nou quadre

2009-03-03T21:08:00.001+01:00

Quant a una altra de les meves facetes, l'artística, haig de anunciar-vos que miraré d'anar posant en aquest blog els quadres que vaig pintant.

Aquest que us presento avui, és una paisatge que m'agrada especialment per vàries raons. M'agrada el tractament de la llum i m'agrada el tema perquè vol ser un emblema, una metàfora de l'Empordà, que és un tros de Catalunya que em té el cor robat. Aquest quadre es titula "Empordà emblemàtic" per aquest motiu. Des d'on ho vaig pintar? Doncs, mireu: anat cap a Roses per la carretera que vas des de Garriguella fins a Palau Savardera, abans d'arribar a aquest darrer poble, a mà esquerra hi ha una urbanització que s'enfila muntanya amunt. Quan les cases i arbres ho permeten, es veu aquesta vista esplendorosa que els meus pinzells van voler immortalitzar emocionats el dia després d'una ventada atramuntanada contundent i sense matisos. Era ja cap al tard i els colors em marxaven, per moments, engullits per una llum fugisera i sense concessions. Me'n vaig endur la imatge, el record i sobretot l'emoció a casa i vaig completar la tela en la solitud del meu estudi, a base del que m'havia endut al fons del cor.

Xerrada sobre convivència matrimonial

2009-03-03T20:25:00.001+01:00

El proper divendres, 13 de març, a les 20:00 h. imparteixo una video xerrada sobre la convivència matrimonial. Em fa especial il·lusió el lloc: la Fontana d'Or, de Girona.

Una video xerrada és una conferència que il·lustra les seves idees amb fragments de pel·lícules. En aquest cas d'una única pel·lícula: Historia de lo nuestro, protagonitzada per Michelle Pfeiffer i Bruce Willis i dirigida per Rob Reiner. El guió, que és extraordinari, és obra de Alan Zweibel i Jessie Nelson.

La xerrada desevolupa la idea que l'èxit en la convivència matrimonial depèn fonamentalment dels qui formen la parella. No és qüestió de sort, o d'haver trobat una mena de mitja taronja que corria pel món fins que es va encaixar amb mi. És qüestió de posar-hi voluntat i ofici i de saber unes quantes coses: quins factors poden fer trontollar el nostre matrimoni? N'analitzaré tres, que considero molt freqüents: el deixar-se portar i vèncer per la rutina, en primer lloc; en segon lloc, la irrupció de terceres persones (la família de l'altre, l'arribada dels fills, la infidelitat); i en tercer lloc: una mala comunicació. Parlaré dels pensaments automàtics, que dificulten la comunicació en parella i dels quals en parlaré en una altra entrada. Per últim, la xerrada acaba animant a lluitar, a tirar endavant, a defensar el nostre matrimoni que és el millor dels possibles.

M'agradarà molt veure-us-hi.

Un nou blog en mig d'un mar de nous blogs...

2007-11-29T20:30:00.000+01:00

La meva goteta d'aigua en aquest oceà de blogs vol aportar continguts molt variats: tots els que conformen la meva activitat professional, semiprofessional i d'oci. És a dir: cultura (sobretot art i i literatura) i educació, família, parella, ensenyament.
Miraré de parlar de llibres, d'adolescència, de matrimoni i relacions personals, de recursos didàctics, d'idees pròpies i d'altres... En fi, que si us ve de gust, podreu trobar aquí des de la recomanació d'una lectura fins a un consell per educar els fills, passant per una visita a una exposició d'olis.
I per què tanta varietat? Doncs per vàries raons: perquè em dedico a moltes coses diferents, perquè no pretenc esgotar cap tema sinó només reflexionar plegats, perquè no es tractar d'especialitzar-se sinó de donar-se a conèixer i si s'escau, d'apòrtar coses interessants a qui li agradi pensar, llegir, escriure, educar, gaudir...